Abd Ur Rehman: "Un funcionari del CIE va cridar el '1.584'. Era el meu número"

«10 de desembre del 2013. El dia del meu aniversari. A les 10 vaig fer l’entrevista d’arrelament social a l’oficina del passeig de Sant Joan, i després vaig anar a ajudar un amic que tenia molta feina. Em va enviar a fer un encàrrec a l’Hotel Vela i vaig deixar els meus papers a la seva oficina. A la Barceloneta dos policies em van demanar la documentació. Només portava el carnet del meu país. Em van dir que volien fer una comprovació rutinària i em van portar a la Verneda. ‘Només serà una hora’», van dir. 

Així va començar el calvari d’Abd Ur Rehman (Gujrat, Pakistan, 1988), graduat en comerç i informàtica, a dos passos de la legalitat. 58 dies tancat als centres d’internament d’estrangers (CIE) de Zona Franca i d’Aluche. Mai oblidarà aquests dos mesos.

–No va ser «només una hora».

–Em van deixar al calabós i em van dir que altres agents em portarien als jutjats l’endemà. Allà em van notificar que m’havien detingut per il·legal i que havien emès una carta d’expulsió. No em van donar l’oportunitat de demostrar que estava en tràmits de regular la meva situació. Em van portar en una furgoneta al CIE de Zona Franca. No havia estat mai en un lloc com aquell, ni en una situació similar.

–No tenia antecedents.

–No. I el CIE era com una presó. Càmeres als passadissos. Una cel·la amb sis llits i sense lavabo. Cinc minuts per a la dutxa a la vista de tothom. Jo estava molt nerviós. Feia tres dies que no havia parlat amb la meva mare i sabia que es preocuparia. Em va baixar la tensió. Em vaig enfonsar.

–¿Va trobar suport en els altres interns?

–No parlava amb ningú. El meu objectiu era legalitzar la meva situació. Allà dins hi havia nois amb antecedents, gent que es ficava en baralles, bona gent. Quan em vaig tranquil·litzar una mica vaig aprendre a jugar a escacs amb un dominicà, a qui van acabar expulsant (no et diuen quan et deporten). Vaig poder contactar amb la Intersindical i amb l’advocat Jordi Busquets.

–¿Va viure moments de tensió com els que es produeixen aquests dies?

–Hi va haver una mobilització fora per demanar el tancament dels CIE, i dins va córrer que ens deixarien en llibertat. No va passar, es va declarar una vaga de fam –jo vaig estar dos dies sense menjar– i van venir els antiavalots. Però el meu pitjor moment no va ser aquest.

–¿Quin va ser?

–Quan feia 27 dies que estava tancat al CIE, va venir un funcionari amb una llanterna i va cridar: «El 1.584». El meu número. Em van ficar en una furgoneta, emmanillat, a les fosques. Ningú em va dir si havia arribat l’hora de la deportació. No vaig voler tastar res perquè corria el rumor que ficaven tranquil·litzants al menjar per fer-te pujar a l’avió.

–Vuit hores després la furgoneta va entrar al CIE d’Aluche.

–Sí. Com que no aconseguien el document per expulsar-me, em van portar a Madrid, on hi ha l’ambaixada del Pakistan, per tramitar el passaport. Un funcionari em va dir: «Tranquil, d’aquí no et porten enlloc». Vaig menjar una mica. El centre d’Aluche estava més brut, però era més obert. Després de 31 dies més em van deixar en llibertat. Estava a punt d’arribar als 60 dies, el màxim que es pot estar en un CIE. Creu Roja em va donar 5 euros per agafar el metro i jo en tenia 50 amagats per al bus de tornada.

–¿Als CIE es vulneren drets humans?

–Jo vaig tenir sort amb els funcionaris. Però vaig veure baralles entre policies i interns. És un lloc que s’hauria de tancar. 

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

–Vostè ja té els papers. Enhorabona.

–Gràcies a Déu i al Jordi [Busquets]. M’he casat, vaig anar a visitar la meva mare després de sis anys sense veure-la, i treballo a l’oficina de districte de Nou Barris de tècnic informàtic. És temporal. Segueixo lluitant per una feina estable.