09 jul 2020

Anar al contingut

Gent corrent

Anna Sabaté: "La catarsi del teatre ens fa madurar emocionalment"

La formació teatral que fa aquesta actriu ajuda a convertir les emocions en la nostra lupa interior

Carme Escales

Posar-se en la pell de l'altra persona és empatia, el millor aliat de la comunicació, del teatre, i d'un mateix. Perquè, per fer-ho bé, abans, cal saber -i permetre's- buidar-se de les pròpies màscares, ego, pors i vergonyes pròpies i limitants. L'art dramàtic és un revulsiu entrenament d'aquest útil reset per a la vida que va aprendre i ara ensenya a dominar Anna Sabaté (Tarragona, 1972). Als 14 anys, una professora la va animar a seguir un curs d'interpretació, i pujar a escena va ser el seu rescat. Allà a dalt podia viure altres vides. La seva, marcada per l'abandonament, la violència i els abusos soferts des de petita i guardats secretament sota la seva cuirassa, juntament amb molta ràbia i incomprensió, desapareixia quan entrava en un personatge.

-¿La duresa de les vivències en la seva infantesa aflora amb cada notícia d'abusos? És inevitable. Haver viscut una situació és la millor manera d'entendre a qui també hi passa. I detectes el patiment molt ràpidament, perquè el coneixes. Entre tot el bullying creixent i la violència, que són fruit d'emocions reprimides, hi ha nens que se senten tan poc protegits, que són encara més carn d'abusadors. Tenen la vulnerabilitat a flor de pell. Des de la nena que hi ha en mi, veig la seva baixa autoestima.

-¿Què va fer, en realitat, el teatre per aquella nena que va ser? El primer que recordo és que m'era més fàcil viure a dalt de l'escenari. Més tard, el teatre em va anar donant eines per entrar en contacte amb el meu cos, la meva veu i les meves emocions. Quan vaig començar, era un curs de teatre amateur, em va enganxar perquè m'evadia, però més tard, en la carrera d'art dramàtic, vaig anar entrant en contacte amb tots els meus bloquejos. I, des d'aleshores, no he parat de treballar-me.

-Teatralment, ¿i amb altres teràpies? Sí, a més de cursos de teatre, m'he format paral·lelament en teràpies de creixement personal, com la Gestalt, o el PNL (programació neurolingüística).

-Amb tot això, ¿què sentia que aprenia? Em sacsejava, necessitava treure'm capes de sobre, capes que havia anat posant com a proteccions, les màscares que m'ajudaven a sobreviure, però que no em permetien ser genuïna, i que van anar caient. Va ser dur, però només fent caure tot allò podia aflorar l'autèntica Anna. Tot això és el que el teatre aconsegueix. Hem d'alliberar-nos de tot el que impedeix viure el personatge que interpretes.

-¿Tot el teatre és així de terapèutic? En el seu origen ja ho va ser. Jo no distingeixo dos tipus de teatre, als meus cursos (www.annasabate.com) sempre ho he transmès així, amb els valors que m'ha aportat.

-¿Quins són? Humanisme, generositat, coratge i humilitat, perquè l'ego no hauria de pujar a l'escenari. La història que explicaràs és més gran que nosaltres, és universal i l'espectador pot trobar-s'hi, des de l'emoció, pot sentir-se tocat.

-Al setembre, 250 escoles faran tallers amb els KitCaixa Comunica, eines de creixement personal i teatre, dins del programa CaixaEscena d'Obra Social la Caixa, en la presentació dels quals Sabaté va participar. ¿Com valora la iniciativa? El teatre com a eina d'educació permet als nens explorar més enllà dels seus límits. La catarsi del teatre ens madura emocionalment i millora el nostre estat vital, ens eleva com a persones.

-I com a actriu, ¿quines de les seves últimes obres destaca? La nostra mort de cada dia, de Manuel de Pedrolo, al TNC; El desmantellament d'una papallona nocturna, un monòleg de Virginia Woolf, a la Sala Atrium, i Camargate, al Tantarantana i després a l'Almeria, sobre la trobada d'Alicia Sánchez Camacho i Victoria Álvarez a La Camarga.