Carmen Ortega: "S'ha de saber reflectir el pas del temps"

Amb més de 20 anys d'experiència en l'ofici, Carmen Ortega Díaz (Las Palmas, 1958) està, com qui diu, acabada d'aterrar d'Holanda després de mitja vida allà.

-No m'agradaria que aquesta entrevista es basés només en l'edat. Em diuen massa això de «no estàs tan malament per a l'edat que tens».

-Dona, alguna cosa he de preguntar-li. Ho entenc. Però resulta que l'edat, a part de la xifra, significa que per fi has après a fer coses, a portar el que tens entre mans, a enfrontar-te a situacions.

-Però no em negarà que, en la seva professió, bellesa i joventut tenen un pes. No necessàriament. Els estàndards de bellesa estan bé per a la model de passarel·la, però el que jo faig és una altra cosa. S'ha de saber reflectir el pas del temps. Miri, un cos jove és fantàstic, però ara toca una altra etapa. La vida està en els 20, en els 40, en els 70…

-És clar. Espero seguir posant fins que pugui. Per a mi és molt gratificant perquè m'asserena la ment: has d'estar quieta.

-Doncs sembla un contrasentit. Estàs entrenada per no sentir la picor al nas que et comença en el primer moment. Em concentro en la respiració i em poso cap endins... He posat per a artistes consagrats, en acadèmies, per a aficionats i també en comiats de solter.

-¡¿Com?! Allà, a Holanda, s'estila molt organitzar-los com una sessió de pintura amb model despullada a l'estudi d'un artista. A vegades m'he sentit com la noia que surt del pastís, però paguen per les sessions bastant bé.

-¿Sent certa vergonya? Gens ni mica, ¿per què? Si vaig anar a platges nudistes amb 18 anys, quan estava prohibit, multat i mal vist… El xoc davant la nuesa el tenen ells, els estudiants. A més a més, com que sóc miop només veig una taca. En definitiva, la pintura és això: taca, ombres.

-Entenc que li agrada l'art. M'apassiona per la llibertat que dóna. Puc arribar a perdre la noció del temps.

-¿També pinta? No m'atreveixo a anomenar-me pintora; dic que faig gargots. Suposo que el desig em ve del meu pare, pintor retolista i que em portava a les exposicions a les Canàries.

-¿Ser model artística dóna per viure? Ho he tingut com a complement perquè les factures no es paguen amb només dues sessions de model al dia.

-¿Què ha fet? Ui, de tot. He treballat en un geriàtric, de recepcionista, netejant cases i fins i tot vaig fer de Pare Noel… Em fan molta gràcia les pel·lícules sobre l'emigració.

-Ja. El món guai que presenten no té res a veure amb la realitat en el dia a dia d'aquesta Europa suposadament progressista i tolerant. He hagut de lluitar moltíssim.

-També ha treballat com a actriu. Sí, en diverses produccions. Per a mi va ser un somni aparèixer a El perfum, basada en la novel·la de Patrick Süskind.

Notícies relacionades

Uns Mossos de l'ARRO es retroben amb una nena que van salvar de morir ennuegada al Bruc

Catalunya impulsa un pla pilot que introdueix la figura d’un mosso en centres educatius de l’Hospitalet, el Prat i Sabadell

-La pel·lícula es va filmar aquí, a Catalunya. Sí. Vaig participar en el rodatge de la penúltima escena, al Poble Espanyol, quan el protagonista està a punt de ser executat i, de cop, treu l'ampolleta del seu perfum, tira unes gotes sobre un mocador i el llança a la multitud. Esclata una orgia.

-Diuen que va ser l'escena més complexa. Érem unes 800 persones entre actors, secundaris i figurants. I amb la intensitat dramàtica que hi aportava La Fura.