"Si un entrenador ordena a una nena saltar, ella salta. Si li demana obrir les cames, les obre"

Gloria Viseras (Mèxic, 1965) va entrar a la selecció espanyola de gimnàstica artística quan encara era una nena i la va abandonar, ja adolescent, després dels Jocs Olímpics de Moscou. “Vivia exclusivament per a això i tot el que em preocupava en aquella època era el que el meu entrenador pogués pensar de mi”, recorda. El seu entrenador era Jesús Carballo. Molts anys després, ja fets els 48, Viseras el va denunciar, amb el suport del Consell Superior d'Esports, per haver abusat sexualment d'ella mentre era la seva pupil·la. El cas va ser arxivat el 2013 pel Tribunal Superior de Justícia de Madrid, que va considerar el delicte prescrit. Carballo, que malgrat els testimonis presentats en contra seu sempre ha negat els fets, va ser deposat com a seleccionador nacional.

Vostè ha viatjat a Barcelona per participar en un taller sobre abusos sexuals en l'esport, ¿què hi ha explicat? He vingut a explicar als futurs entrenadors, a joves estudiants, quina va ser la meva experiència perquè d'aquesta manear entenguin com són els entorns en què es produeixen els abusos sexuals i com poden contribuir a evitar-los.

¿Trenta anys en silenci? ¿Per què no va parlar? Doncs sobretot per protecció a la meva família, al meu entorn. Eren els anys 70. Tot hi contribuïa… No era fàcil. De fet, durant molt de temps, vaig pensar que m'emportaria el secret a la tomba, que era un secret que només coneixíem el meu entrenador i jo.

¿Per què és tan important visibilitzar el que passa? Fa anys que ocultem que hi ha abusos contra nens, ho silenciem. Jo mateixa vaig trigar 30 anys a poder parlar sobre això. Aquest és el delicte més impune que existeix, és un delicte que es comet contra menors que no entenen què passa i que tendeixen a sentir vergonya i culpa. Nosaltres, que érem gimnastes, esportistes d'elit, ens ho carregàvem tot a l'esquena, teníem un alt concepte del sacrifici i una mica d'herois.

¿Com va començar la seva carrera esportiva? Vaig començar als vuit anys en un gimnàs de Madrid, dels de tota la vida. El meu entrenador de seguida va veure que jo tenia qualitats i em va enviar a un centre de tecnificació. Allà hi havia l'equip nacional i un grupet de nenes molt jovenetes vam començar a entrenar, primer, amb un matrimoni rus, i després, el 1976, amb Jesús Carballo, que venia d'entrenar l'equip masculí.

¿Venia de l'equip masculí i el van passar a entrenar a nenes? Sí, ningú ho va trobar estrany. Nosaltres érem nenes, molt nenes. Passàvem tot el dia al gimnàs i érem molt infantils, potser menys madures fins i tot del que és habitual a aquella edat. Al principi, va anar més o menys bé amb ell, però hi va haver un moment en què va començar a marcar territori: ens va prohibir parlar amb els nois, ens va començar a insultar, ens anava posant a prova a veure si explicàvem als nostres pares el que passava al gimnàs.

¿Els seus pares no sospitaven res? Suposo que no van arribar a imaginar-se els abusos, però sí que veien que jo no estava bé. M'estava tornant una nena trista, tancada en mi mateixa, esquerpa. La gent ho justificava per la gimnàstica, pel cansament. Però després dels Jocs Olímpics de Moscou, el meu pare em va treure d'allà. Va veure que jo estava fatal, anímicament i psicològicament.

¿Només li passava a vostè? Després he sabut que hi va haver més noies. Ho vaig saber 30 anys després, en una trobada amb altres noies que havien sigut gimnastes com jo. Em van dir que s'havia parlat amb la federació, però que no s'havia fet res. Això també m'ha fet sentir molt culpable, perquè potser si jo ho hagués denunciat abans, hauria evitat que noies més joves que jo passessin per això.

¿Ell actuava amb impunitat perquè era l'autoritat? Quan entres en el món de l'alt rendiment, si ets una campiona i et converteixes en un model per als altres, l'última cosa que vols és que la gent, i en particular els teus pares, sàpiguen que ets una puta. Perquè així és com em deia ell: “Puta”. Jo em vaig convertir en la perfecta ocultadora. ¿Qui em creuria a mi contra aquell senyor que va estar tants anys entrenant l'equip nacional, que havia aconseguit tants èxits esportius? Si un entrenador com ell li demana a una nena que faci el doble salt mortal, la nena salta. Si li ordena obrir les cames, les obre.

¿Han canviat les coses des d'aleshores? Ha canviat una mica, sí. Els gimnasos són ara espais més oberts, amb vidres perquè els pares segueixin els entrenaments. Els nous entrenadors no han d'estimular els seus esportistes dient-los que són una merda, que sense dolor no hi ha victòria, com es feia abans. Ha de canviar el llenguatge, als esportistes se'ls ha de dir: “Va, que tu pots”.

Notícies relacionades

Pederàstia al vestidor

Trànsit vol feminitzar els hàbits dels conductors

¿Arribem una mica tard? Sí. Hi ha països com el Regne Unit que fa anys que han regulat totes aquestes coses. Ha de quedar clar, també aquí, que un entrenador no pot entrar en una sauna amb una esportista, que no pot fer-li un massatge, que no és el seu psicòleg. Per a això ja existeixen els massatgistes, els psicòlegs i els pares.

Està posant en marxa una fundació. Sí, de mica en mica. Està costant perquè s'ha de trobar finançament, però la idea la tinc clara: cal defensar un esport sense violència contra l'esportista. Sempre que es parla de violència en l'esport, es pensa en la violència entre aficionats, però moltes vegades es perd de vista com és d'important crear entorns sans per als nens i els joves que practiquen esport.