"Era esclava del meu fill"

La Maite té 56 anys. Casada, és mare del Pere, de 18. Els noms estan canviats, ella ho prefereix així. No ha de ser fàcil explicar que un fill et maltracta, que arriba a agredir-te. Que has de trucar a la policia. Que ha calgut internar-lo. Tot i així, la Maite ara pot explicar que el seu fill la torna a abraçar, que li fa petons. Una cosa impensable no fa gaire. Ella és una de les mares i pares que van assistir ahir a Barcelona a la segona Jornada de Prevenció i Assistència en Violència Filioparental, organitzada per la Societat Espanyola per a l'Estudi de la Violència Filioparental.

«Des de petit demanava molt. Molta atenció. Li donàvem tot el que demanava. Al col·legi anava bé fins a quart de primària. Llavors es va començar a portar malament. Em van dir que ens poséssim més durs, però no ho van veure greu». Als 10 anys, el fill de la Maite estava «més agressiu». Clavava puntades, alguna empenta. El van portar al psicòleg. «Estaven saturats, només el podien visitar una vegada al mes o una cada dos mesos. Temps perdut. Quatre anys perduts».

Quan el nen tenia 14 anys, una psicòloga va venir a dir als pares que era un cas sense solució. «Només us puc dir que us cuideu vosaltres». La Maite es va quedar gelada. ¿No hi havia res a fer? «Quan va començar l'ESO la cosa va empitjorar. Es barallava, estava agressiu». Ella busca respostes: «Potser el vaig sobreprotegir massa. Li preguntava massa: '¿Com ha anat avui amb el teu amic? ¿T'has barallat amb aquell altre?'. Però vols buscar sempre una justificació. Si la resposta fos que el vaig sobreprotegir massa em quedaria tranquil·la. Però no només és això».

La Maite s'ha tret la culpa de sobre amb ajuda de psicòlegs. El món és ple de pares que sobreprotegeixen els seus fills sense que es donin les mateixes conseqüències que en el cas del Pere. Però tant a ella com al seu marit el que els va anar millor va ser contactar amb pares en la mateixa situació: «No et jutgen». La resta, sí. L'habitual en aquests casos és que tothom en culpi els pares. «Em deien: '¿Com pot ser si no hi ha ningú així a la família?'. Si tens un fill a l'hospital, tothom et recolza. Però en aquests casos la família no sap què dir».

Cada dia era pitjor. «Cada cop m'insultava més. Cops i empentes. Més a mi que al seu pare. Trencava qualsevol cosa. Em va trencar tres mòbils, un ordinador. Vaig començar a agafar por. Ell anava al gimnàs a fer pesos i cada cop era més gros. I jo em veia cada cop més petita. El sentia arribar i pensava: 'Li diré això perquè no s'enfadi'. I era pitjor. Jo era la seva esclava i havia de fer el que em demanés. Si no, trencava alguna cosa o m'agredia. Verbalment i físicament».

A COPS DE PUNY

«Als 15 anys ja no es llevava per anar a classe. El despertava i em deia de tot: 'Et mataré'. De sobte, no era el meu fill». A diferència d'altres casos similars, el Pere no consumia drogues, diu la seva mare. Va deixar el col·legi i només anava al gimnàs: «Cada dia era més agressiu». El maig del 2013, el Pere va exigir una jaqueta. La van anar a comprar amb la mare. Van tornar a casa i ell va començar a molestar el pare, que va replicar i el seu fill li va donar cops de puny i una puntada. Va agafar la mare pel coll. Van venir els Mossos.

Per diverses coses, el Pere va estar un any en un centre de menors de la Conselleria de Justícia. Va acumular 47 expedients sancionadors. A punt de fer 17 anys, el menor va ingressar en un centre terapèutic d'Amalgama-7, una institució privada especialitzada en treball preventiu, educatiu i terapèutic amb adolescents i joves i les seves famílies. «El primer mes no el pots visitar. Després, un cop cada 15 dies. Després ve de cap de setmana. Després, de vacances. Ara està en un centre de dia», diu la mare. El seu fill ha rebut un tractament farmacològic i psicològic.

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

Encara no li han donat l'alta, però han canviat molt les coses: «Ara em fa petons. M'abraça. No m'abraçava així des dels 14 anys. Estudia. Fa un grau mitjà. No fa gaire, ens va demanar perdó. El seu pare li va dir: '¿De què parles? S'ha de mirar endavant'. S'han unit molt. M'han tornat el meu fill. De vegades penso que no pot ser: li vaig a fer un petó al llit i em diu: 'T'estimo'. El donava per perdut. Em pensava que acabaria a la presó. Ha fet un treball personal».

«ANAVA DROGADÍSSIM»

L'Ander, de 18 anys, és d'Hondarribia (Guipúscoa) i ofereix la visió del menor conflictiu. Començant pel final, explica això: «Ara li dic a la meva mare que l'estimo i li faig petons i abraçades. No me n'avergonyeixo, tant me fa que hi hagi gent al davant». L'Ander va començar a fumar porros als 11 o 12 anys i amb alguns amics va entrar en la petita delinqüència: robaven bicicletes, motos. «Entràvem a cases». Anava a col·legi dia sí, setmana no, però a casa prometia que l'endemà hi aniria. «No vaig arribar a pegar-los. Sí a amenaçar-los. Trencava coses». Va anar afegint  drogues a la llista i un dia per Carnaval, disfressat d'obrer, va sortir del bar on era amb els seus amics i va destrossar la vidriera d'un banc per entrar a robar. No hi va trobar res i el van detenir. Va fugir de la comissaria de seguida. Va tornar al bar i allà el van tornar a detenir: «Anava drogadíssim». Amb l'excusa d'un viatge, els pares el van portar al centre d'Amalgama-7. Ara estudia un grau superior de màrqueting. «Jo veia que tenia problemes, però no ho assumia. Ara estic fort. No vull consumir. La relació amb els meus pares ha canviat que flipes». Només espera que li donin l'alta per continuar estudiant a Sant Sebastià. El cap de setmana passat va anar al poble després de mesos. Ho explica amb emoció.