Anar al contingut

25 anys

Vandellòs , nIt de por

Avui, a les 21.39 hores complirà un quart de segle el pitjor sinistre nuclear de la història d'Espanya

CARLES COLS

L’interior de la central Vandellòs-1, després de l’incendi del 1989. A sota, l’edifici del reactor.

L’interior de la central Vandellòs-1, després de l’incendi del 1989. A sota, l’edifici del reactor. / JOSEP LLUIS SELLART / JOAN PUIG

L'aniversari que avui es commemora és el de l'accident de la central nuclear Vandellòs-1. Aquest vespre, a les 21 hores i 39 minuts es complirà un quart de segle del que, segons la classificació internacional que mesura aquesta classe d'ensurts, no va arribar a la categoria d'accident, ja que es va quedar en l'esglaó anterior, el d'incident, de nivell 3. I això malgrat que alguns treballadors d'aquella central nuclear que el 19 d'octubre de 1989 estaven de guàrdia, bastants d'ells enginyers i físics nuclears, és a dir, gent amb una formació acadèmica envejable i per això refractaris a la histèria, van trucar a les respectives parelles i els van ordenar que es tanquessin a casa i abaixessin les persianes.

Hi ha hagut altres oportunitats per recordar aquella espaordidora nit. Quan es va complir un any, per descomptat, després cinc, després 10, 20… Un quart de segle és una ocasió excel·lent per revisitar aquell episodi des d'una perspectiva diferent, per explicar per què una societat en què el moviment antinuclear va fer vigoroses arrels als anys 70 va condescendir mansament després, el 1989, després de la nit de por de Vandellòs-1.

L'accident mereix primer un repàs, ja que per sobre de tot va tirar per terra un dels axiomes fonamentals del lobby nuclear, segons el qual la redundància de mesures de seguretat en aquesta classe d'instal·lacions arriba a  cotes inimaginades en qualsevol altra indústria. D'acord, deien, hi havia l'antecedent de Txernóbil, el 1986, però aquell es desacreditava per ell mateix perquè els responsables d'aquella nuclear soviètica es van dedicar a experimentar amb el nucli del reactor per conèixer-ne els límits. Es van passar de llarg, va resultar obvi. El cas de Vandellòs-1 va ser diferent i, excepte per les conseqüències sobre el medi ambient, que no en va tenir, va ser pitjor almenys des d'un punt de vista: l'informe del Consell de Seguretat Nuclear (CSN) va revelar que aquella nit va passar el que cap enginyer no havia previst mai.

EXPLOSIÓ I OLI ENCÈS / A les 21.39 hores, una dels gegantines turbines de la central va vibrar d'una manera inusual. Aquest era un equip que no tenia res a veure amb el circuit radioactiu. La turbina és només un dispositiu que transforma el moviment en energia elèctrica. Una corrosió imprevista va trencar 36 cables del seu interior quan estava a ple rendiment. L'estrèpit va ser notable. L'incendi posterior, també. Van cremar 25.000 litres d'oli lubricant, res que no pogués atacar un equip de bombers ben entrenat. L'imprevist va ser que aquell oli cremant es va vessar al pis inferior i que just allà hi havia tot el sistema elèctric que alimentava la refrigeració del nucli del reactor. La famosa redundància se'n va anar a fer punyetes. Així de clar.

El pitjor que aquella nit li podia passar a Vandellòs-1 és que es fongués el nucli del reactor. Res d'explosions, res d'«una pluja de perdició com no s'ha vist mai abans en aquesta terra», com va amenaçar Truman abans d'Hiroshima. Les centrals nuclears, senzillament, no esclaten en un esfereïdor bolet atòmic, però el cert és que la fusió del nucli és un accident molt seriós.

Dies després del sinistre es van fer bastant cèlebres els quatre turboventiladors de Vandellòs-1. Tenien un nom futurista, certament, i eren peces essencials. La seva missió era refrigerar el nucli, ja que encara que la sala de control va aturar la instal·lació tan bon punt es va declarar l'incendi, la fissió nuclear no és un procés que es desconnecti com una bombeta. La temperatura pujava inercialment al nucli i calia refredar-lo fos com fos. La cosa es va resoldre, al final, molt a l'espanyola. A mà i per pebrots.

La qüestió és que el soterrani estava inundat per la intervenció dels bombers i, sota l'aigua, hi havia el que quedava del sistema d'alimentació dels turboventiladors. És ben coneguda la història dels liquidadors de Txernóbil, aquells insensats que tenien més por a les autoritats soviètiques que a la radioactivitat, de manera que no només van netejar de material contaminat la teulada de la central amb pales i a mà, sinó que fins i tot van obeir l'estúpida ordre de plantar-hi la bandera de l'URSS com si es tractés del Reichstag de Berlín el 1945. A Vandellòs-1 no hi va haver liquidadors, però si un parell d'empleats de la central que, sense saber si l'aigua estava contaminada (ho estava, però molt lleument), s'hi van ficar fins a la cintura per treballar. Ho van fer, diuen, per les seves famílies, ja que vivien a prop de la central. Herois.

Un accident així, en definitiva, tenia tots els números de la loteria per ressuscitar l'adormit moviment antinuclear, aleshores vinculat només a cercles molt militants. La manera en què la mateixa direcció de Vandellòs-1 va gestionar les primeres hores de la crisi també jugava en favor d'aquesta possibilitat.

El governador civil de la província, Ramón Sánchez, de qui depenia la decisió d'evacuar o no la zona, es va assabentar que alguna cosa terrible passava a Vandellòs-1 perquè li va trucar a casa un periodista. Quan de seguida es va comunicar amb la central a través d'un telèfon vermell, ningú li va respondre. Entre altres raons perquè la sala de control estava plena de fum. El CSN, la policia de les centrals nuclears espanyoles, estava igual. No sabia què passava.

TRANSPARÈNCIA / Aquella era una gran nit per al renaixement del lema Nuclear, no gràcies i els seus adhesius que tan populars van ser als 70 a Europa, però el tren de la història va canviar de vies llavors a les quatre de la matinada. Sánchez, un governador civil atípic, un filòsof expert en Descartes i avui professor d'institut, va expandir fins a fronteres llavors inexplorades el principi de la transparència informativa. A les quatre de la matinada va convocar una roda de premsa. A mig matí, amb el turbogenerador encara fumejant, va obrir la central a la premsa. El recinte estava fet una autèntica i cinematogràfica fi del món. Hi va haver fins i tot un moment d'aquells en què l'aspecte còmic i el terrorífic es donen la mà. Mentre un directiu donava la seva versió sobre el que havia passat, es va obrir una vàlvula. Ho va fer amb un sonor esclat. Va expulsar vapor d'aigua. Era un dia assolellat, però el petit núvol de vapor va pujar i es va condensar just a sobre del grup de periodistes. Va ploure durant un minut. Les cares d'esglai són de les que no s'obliden.

Més enllà d'aquella anècdota, el cert és que a partir d'aquell dia, en un atac sincronitzat, el CSN, el lobby nuclear, el Govern Civil i l'Empresa Nacional de Residus Radioactius van iniciar tota una generació de periodistes en els arcans de l'energia nuclear. Deia Arthur C. Clarke, profeta major de la ciència-ficció, que qualsevol tecnologia avançada resulta indistingible de la màgia per a un poble primitiu. En certa manera, aquella operació coordinada va consistir a fer sortir de l'edat mitjana a qui tenia a la mà decantar la balança del suport o el rebuig de l'energia nuclear.

¿Van aconseguir la seva missió? Potser serveix, perquè cadascú tregui les seves pròpies conclusions, el que va passar el 23 de novembre del 1994. Aquell dia va sortir de Vandellòs-1 l'últim carregament de combustible radioactiu de la central cap a França. L'urani anava en dos vagons blindats. Entre ells i la locomotora hi havia un vagó restaurant. En ell, un grup de periodistes llavors ja experts en energia nuclear miraven que el sotragueig del comboi no els fes vessar les copes de xampany. Quin contrast. Vint anys enrere, aquell tren creuava Barcelona d'incògnit. Els ecologistes a vegades l'interceptaven i es muntava un escàndol. Tot plegat, abans de l'accident de Vandellòs-1. Després de l'accident, pau. Que estrany és a vegades el món.