Paco Suárez: "Treballo la fusta i torno a la infància, a l'era, al riu"

Alguns dels objectes que ha recuperat -un jou de bous i un parell de colleres- adornen les parets de la carnisseria Beni (Sant Antoni Maria Claret, 111) on treballa. Han arribat a oferir-li un bon pessic pel vell esmolador del seu avi, que reposa a l'entrada, sota la llinda de l'establiment, però ell diu que no: a Francisco Javier Suárez Burón (Barcelona, 1964) el que l'il·lusionaria és fer una gran exposició.

-A mi m'encanta presentar-me així: sóc Paco, rebesnét de María i de Miguel. Besnét d'Isidora i de Francisco. Nét d'Ovidio i Avelina. I fill de Germán i de Benigna.

-La seva família procedeix de Lleó.

-Sí, tots, fins i tot el meu germà, en pau descansi. I diu el meu pare que jo vaig néixer a Lleó però em van parir a Barcelona. Les meves arrels provenen de la vall de l'Esla, al camí de Santiago. Famílies camperoles i ramaderes que cultivaven remolatxa sucrera, cigrons, llenties, cereals… Tot a mà.

-Però van haver d'emigrar.

-Era una feina molt sacrificada i la terra no donava per mantenir una família… Però jo vaig passar tots els estius allà, al camp, ¡tantes aventures! Després del bol de llet amb Cola Cao, la primera missió era descobrir en quin racó de l'immens corral la gallina havia posat els ous.

-¡Ah, els estius eterns de la infància!

-De juny a setembre. I a part, érem molt útils per als avis, perquè a l'estiu, en plena collita, totes les mans eren benvingudes. Vaig fer de tot, des de llaurar la terra amb una arada romana, agafat al timó, fins a trillar i munyir vaques. Després de la batuda, a l'hora del capvespre, tots els nois anàvem en un carro a treure'ns la palla al riu… Vaig aprendre molt dels meus avis, ¿sap?

-Segur, seguríssim.

-Em van inculcar el valor de la responsabilitat. Una vegada, el meu avi Ovidio em va donar 500 pessetes: «Agafa-les, fill, no les malgastis. Demà et vull aquí a les set munyint».

-¿I ho va complir?

-Ja ho crec. Aquella nit, per no adormir-me, vaig deixar la festa del poble a les dotze. I vaig recórrer els quatre quilòmetres de tornada il·luminant-me amb cuques de llum embolicades en un mocador per no perdre el camí... El meu altre avi, Nazario, va escriure les seves memòries sobre la guerra perquè nosaltres, els seus néts, no repetíssim els mateixos errors.

-Allà va descobrir les seves eines.

-Exactament. A Lleó, se'n diu vecera d'una espècie de cobert amb espai suficient per al gra, la matança i els trastos. I hi vaig començar a trobar coses.

-¿Quantes eines té?

-Unes 400 peces, que conservo entre casa, la carnisseria i un petit local que em deixa un amic. Porgadors, forques, trills…

-¿La seva favorita?

-Una mesura de pes (un caixò de fusta) que es diu hemina i equival a 14 quilos de gra; amb això s'omplien els sacs. Data de 1844 i havia pertangut a la meva besàvia. I una pala per treure el pa de 2,17 metres, feta de roure, d'una sola peça.

-¿Les ha restaurat totes?

-Totes. Vaig al poble i veig la fusta de rentar de la meva àvia sobre la pila de llenya, plena de greixum i corcadura, i me l'emporto. Primer la curo i després la recupero. Quan treballo la fusta, i queda polida com el culet d'un nen, torno a la infància, a l'era, al riu… ¡Sento coses!

Notícies relacionades

Nous problemes de congelació al vàter de la nau Orion

15 milions de cotxes a Espanya, en risc d’un ciberatac

-I somia amb una exposició.

-El 2009, gràcies a un client, la Unió Excursionista de Gràcia em va cedir una sala durant un mes, i va ser màgic; tinc un vídeo penjat a Youtube: «Més de 120 anys de fusta». Però m'agradaria que les meves peces tornessin a veure la llum, durant una mica més de temps, quatre mesos potser.