Dani Serralta: «Viatjar és una droga dura, sempre en vols més»

-¿Com dimonis pot viure la gent pagant 2,15 euros per un viatge de metro a Barcelona? És una bogeria.

-Qualsevol diria que ha viscut els seus 37 anys fora d'Espanya.

 

-Me'n vaig anar de casa amb 23 anys i encara no he tornat. Vinc de tant en tant, però em segueix sorprenent la bogeria en què s'ha convertit viure en aquesta part del món. Amb aquests diners, a Tanzània esmorzo, dino i sopo en un bon restaurant local.

-I segurament és molt més feliç.

 

-Sento que cada cop encaixo més allà que aquí. Barcelona és la meva ciutat, hi tincs les arrels i la família. Vull tornar al barri de Sants quan sigui gran, però reconec que cada any que passo fora se'm fa més complicat imaginar-me vivint en aquesta bogeria.

-Carai, sí que l'ha impressionat el preu del bitllet de metro.

 

-No és només això. Fa uns quants anys que visc a l'Àfrica, a Tanzània, i cregui'm que tot i la duresa d'aquell continent és més fàcil sobreviure allà que viure dignament aquí. Allà tot és més fàcil. Les coses són més senzilles. Persisteixen uns valors arrelats de respecte a la família, la terra, la naturalesa, els animals, en els quals no hi ha espai per a les estupideses amb què ens compliquem la vida a les zones presumptament més civilitzades. Als meus veïns a Arusha els preocupa si plou...

-Aquí preocupa perdre la feina.

-És cert, Espanya viu en un estat de tristesa que t'encomana just quan hi arribes. La crisi ha dinamitat l'estat de felicitat. En canvi, com que a l'Àfrica sempre s'ha viscut en permanent crisi és molt més fàcil que la conjuntura econòmica no afecti l'estat d'ànim. Allà no hi ha por. D'una manera o una altra te'n surts.

-¿Què hi ha allà?

 

-Pura vida i molta passió. Per al viatger, l'Àfrica conserva la fórmula que rescata l'aventurer que tots portem a dins.

-Segur que no sóc gens original si li dic que em recorda Cocodrilo Dundee.

 

-Vaig veure totes les seves pel·lícules, però els que em van influir van ser els exploradors de debò. Somiava ser Richard Francis Burton i que l'acompanyava en la seva expedició a la recerca de les fonts del Nil. Un dels primers llibres que em van regalar els meus pares va ser La volta al món en 80 dies, de Jules Verne, que conservo com un tresor. Els meus pares són els responsables d'haver-me convertit en un insaciable de l'aventura. Mai podré agrair-los la passió per viatjar que em van inculcar. Van haver de patir molt, em van detenir en fronteres, vaig sobreviure a quatre malàries, vaig treballar a Cambodja amb mines antipersones i en alguns moments vaig passar mesos sense donar senyals de vida, però mai van intentar arrabassar-me la passió pel viatge i l'aventura. Al contrari. Quan el meu pare va deixar de viatjar per culpa d'una malaltia contra la qual encara lluita amb valentia em va regalar la meva primera càmera digital i em va dir: «Ara seràs els meus ulls. Vés-hi i explica-m'ho».

-Pensava que els homes durs no ploren.

 

-L'amor pels meus pares m'emociona. Algun dia espero saber transmetre aquesta mateixa emoció per l'aventura als meus fills.

-Expliqui'm com se sent l'aventura.

 

-¿Coneix el so del tam-tam africà? Doncs sento una veu interior que sona com un tambor i em mou a descobrir. Viatjar és una droga dura. Com més viatges, més en vols. Necessites anar cada vegada més lluny. No pots parar. Als aventurers ens envaeix la curiositat i el romanticisme. Som uns apassionats de la vida.

-Carai, estic perdent el temps.

Notícies relacionades

"Abans hi veníem de barbacoa; ara vivim aquí"

Les barraques de Montcada pugen un 25% després de dos anys d’oblit

 

-A només una hora de casa tinc elefants, girafes i lleons. Vostè, en canvi, si encara té algun parc a prop de la seva no hi deu haver ni esquirols.