Sense últim Talgo a París

Paco Serrano li va trucar per demanar-li permís i ell, és clar, l'hi va donar. No obstant, el va avisar que no fos exagerat, que amb set o vuit petards i un parell de bengales ja n'hi havia prou. «Estàvem molt il·lusionats. Volíem fer-nos l'última foto a bord del tren i no ens en hem pogut acomiadar», lamentava ahir Víctor García Corbalán, cap de circulació de Talgo a Barcelona. El Paco és l'operari de l'empresa destinat a Portbou (Alt Empordà), l'únic que quedava allà i que ara es queda sense lloc en el que va ser un nus ferroviari que ara llangueix amb la pèrdua contínua de serveis.

El Víctor va autoritzar a principis de setmana el Paco perquè, quan ell mateix passés amb l'últim Barcelona-París pel canviador de Portbou, els saludés amb pirotècnia. L'ocasió s'ho mereixia. Però aquest viatge no s'arribarà a fer. Una vaga dels ferroviaris francesos anunciada per sorpresa dimarts ha provocat que l'últim trajecte entre les dues ciutats, el que estava previst que sortís avui de l'Estació de França a les 19.55 hores i arribés a París-Austerlitz demà a les 8.37 hores, s'anul·li.

«Es veia venir»

Així que l'últim que va sortir de la capital catalana ho va fer diumenge i va arribar l'endemà al matí a París. Cap responsable polític va anar a acomiadar-lo ni a rebre'l. Solament els romàntics del tren ploraran la seva pèrdua, després de gairebé 40 anys de servei. El mític tren hotel que circulava de nit i que el maig del 1974 va suposar tota una revolució deixa les vies per donar pas a la modernitat que suposa l'AVE, que aquest diumenge estrena connexió directa internacional entre la capital francesa i Barcelona sense necessitat de transbord a Figueres.

«Ho vèiem venir fa temps. A França hi havia moltes vagues, obres, canvis constants d'horaris. Ha patit molt i comercialment se n'ha ressentit», analitzava ahir el director de la base de Sant Andreu i Can Tunis de Talgo, Mariano de la Vega. «És una pèrdua molt gran, fa molta pena, però mentre es tanquen unes portes se n'obren d'altres. Ha estat passant ininterrompudament per Portbou tot aquest temps i la nostàlgia és inevitable», admetia.

Viatgers il·lustres com Dalí

Les cròniques periodístiques del 1974 parlaven de l'«alt concepte de servei» que suposava traslladar-se en una cabina amb lliteres, lavabo i aire condicionat i on es podia sopar en un restaurant amb estovalles de fil, cosa que es mantenia en l'actualitat. «Passar d'un país a un altre sense patir els inconvenients d'un transbord és una meta aconseguida molt d'acord amb les exigències del món modern», destacaven els diaris de l'època per explicar com es canviava de l'ample ibèric (1,67 metres) a l'estàndard europeu (1,44).

«Sis mesos abans de la inauguració, que va ser el maig del 1974, vam fer un viatge de prova amb una presentació a París», rememorava ahir Víctor García. Aquest empleat de Talgo recorda que els passatgers que en aquella època triaven aquest mitjà de transport eren sobretot de negocis: «Molts pertanyien al món de la moda i anaven a la ciutat francesa per participar en desfilades». També hi havia personatges il·lustres, com Salvador Dalí, amb qui va compartir alguns trajectes i de qui recorda que era «molt amable» i que havia fet alguns esbossos a la carta del restaurant a membres de la tripulació.

El de Madrid también cau

El Víctor, de 60 anys, es considera una «relíquia» de la seva empresa. És el que fa més temps que hi treballa del centenar de treballadors que hi ha a Catalunya. Va veure el primer talgo Barcelona-París i hauria volgut veure l'últim d'aquesta nit, però les reivindicacions dels assalariats de la Société Nationale des Chemins de Fer Français (SNCF) han fet anar en orris la seva il·lusió.

Notícies relacionades

Detingut un menor de 17 anys com a presumpte autor de vuit incendis forestals a Santiago

Les noves teràpies revolucionen les patologies de la san

Per protocol intern, els mecànics d'aquesta empresa mai han deixat un tren sol, encara que estigués avariat o les condicions meteorològiques fossin adverses, una cosa semblant al que passa amb el capità d'un vaixell. Han estat els guardians d'unes unitats que es mantenen en el record de molts pels tradicionals colors vermell i gris platejat, que corresponien als Talgo III RD, tot i que des dels anys 80 s'havien anat substituint progressivamente per altres sèries, alternant locomotores franceses i espanyoles.

L'alta velocitat de la nova Renfe-SNCF es carrega, a més del 'Joan Miró', el 'Francisco de Goya', que feia Madrid-París. I els que cobrien el trajecte a Montpeller, que només es farà amb AVE, abandonant el mític Talgo.