«Res de pobret, ¡home! Que jo puc fer moltes coses»

-Vostè és la imatge de la tercera edició de la carrera solidària En marxa per la paràlisi cerebral. ¿Per què creu que l'han escollit?

-No ho sé, potser perquè he sigut campió d'atletisme abans. Encara que ja no em puc entrenar.

-¿Per què?

-Perquè no tinc temps. Surto d'aquí a les 17.30 i hauria de ser a les sis a les pistes del Serrahima i no hi arribo. He hagut de deixar l'entrenament perquè crec que és millor treballar. Entrenar-me també era important per a mi, però ja ho faré més endavant, potser.

«Aquí» és el centre especial de treball Esclatec, on Jaume Pujadas, de 29 anys, treballa des d'en fa tres, i on respon a aquestes preguntes acompanyat de Gemma Comas, responsable de Comunicació i Captació de Fons de l'associació Esclat. A més d'Esclatec, aquesta entitat gestiona el centre d'educació especial Esclat, el centre ocupacional Esclat-2, el d'atenció diürna especialitzada Cades i la residència i centre de dia Esclat Marina, pensats tots per potenciar el desenvolupament i la integració a tots els nivells de les persones que pateixen paràlisi cerebral, a qui aquest trastorn causa problemes cognitius i de psicomotricitat. Comas acompanya Pujadas per si necessita ajuda per explicar-se, però no li cal. Quan agafa confiança  no para. Ell és un exemple del que l'esforç pot aconseguir.

-Jo abans estudiava a Aspace, a Badalona, un centre ocupacional. I, al sortir, m'entrenava. Era una mica dur, però després sempre guanyava. Fins i tot vaig anar als Estats Units el 2005, a Connecticut, al campionat del món. I vaig quedar primer. Jo estava a la selecció de paràlisi cerebral. La Fundació Prevent em donava beques per a material. Necessites una cadira especial, a mida, per córrer. Valen uns 3.000 euros, així que, sense ajudes, jo no me l'hauria pogut comprar.

-Això deu frenar  molta gent.

-Sí.

-També que no tinguin qui els porti als entrenaments-, afegeix Comas.

-¿Com va aconseguir aquesta feina?

-Des d'Aspace em van enviar a fer les pràctiques aquí. A Aspace ensenyaven jardineria, cuina o informàtica. Jo vaig escollir informàtica. Ara ja no estic fent pràctiques, estic treballant. Faig els radis de les rodes del Bicing, i un company les calibra. Ha costat una mica, ¿eh?

-¿Sí?

-Home, els primers dies era nou i no coneixia els companys… Ara sóc amic de tots. A vegades quedem a la plaça d'Espanya, a Las Arenas, per menjar i tot. Els amics que tenia al poble han marxat, s'han casat…

-El centre és, doncs, molt més que una feina, per a vostè.

-Sí. Jo cada dia tinc ganes de venir a treballar. I això que em llevo a les sis... Vaig amb calma, a casa, em dutxo i em vesteixo, i a les 7.30 estic a la parada de l'autobús. Vaig de Sant Climent de Llobregat, on visc, a Viladecans, i allà espero que passi la furgoneta [un vehicle de l'associació]. A la tarda me'n vaig sol, a l'autobús. Arribo a casa a les 19.15, més o menys, perquè he d'agafar quatre autobusos: dos fins a plaça d'Espanya, un a Viladecans i un altre fins a Sant Climent.

-I no l'acompanya ningú.

SEnDSóc molt autònom. Puc fer-ho gairebé tot sol. Només m'han d'ajudar a cordar-me-me les sabates.

-¿Viu sol?

-Amb la meva mare. El meu pare va morir.

-¿Té problemes amb els autobusos? ¿Estan ben adaptats?

-Moltes vegades les rampes no funcionen, i he de pujar per davant, o aixecar-me de la cadira, pujar-la i pujar després jo. Haurien de provar els autobusos a les cotxeres abans de treure'ls al carrer. Perquè jo em puc aixecar, però ¿com ho faria qui no ho pot fer? Hauria d'esperar un altre autobús. També fallen els ascensors del metro. I això sí que és un bon embolic, quan passa.

-¿Quan va començar a fer esport?

-Cap al 2000. Jo a l'institut intentava jugar a bàsquet amb els meus companys, però no em sortia gaire. Era dels dolents.

-Home, vostè anava en cadira i ells no... Va estudiar en centres ordinaris.

-Jo tenia molta força als braços i moltes ganes de córrer, així que vaig començar a entrenar-me fora de l'institut, i les entrenadores em van dir que servia. Per això em van proposar dedicar-me a l'atletisme i vaig començar amb les competicions: Oviedo, Madrid, Ponferrada, Sevilla, Astúries… He viatjat per tot arreu. Si jo m'hagués hagut de pagar aquests hotels de la meva butxaca, no hauria pogut visitar tots aquests llocs.

-¿Enyora l'esport?

-Sí. ¡Ara estic fent panxa! No estic gens en forma, ja.

-¿Li fa una il·lusió especial participar en la carrera del dia 12?

-Sí. Serà un dia diferent dels altres. I la carrera serveix per celebrar el Dia Mundial de la Paràlisi Cerebral, i farà que la gent conegui el que és. Hi ha gent que no ho sap. Jo m'he trobat que algunes persones, quan els demano ajuda per marcar la targeta a l'autobús, per exemple, no em volen ajudar. M'ignoren. Jo crec que és perquè no estan acostumats a tractar amb gent com jo i potser tenen una mica de por. I em miren d'una manera rara.

-¿El miren de manera rara?

-Sí. Per això està bé que hi hagi la carrera: perquè es noti que nosaltres som persones normals, igual que tothom. No em sembla just que em mirin com una cosa rara perquè vaig en cadira de rodes. A vegades veig que pensen: «Ai, pobret, pobret, que no es pot moure». De pobret, res, ¡home! Que jo puc fer moltes coses. Cadascú té capacitats diferents.

-¿Els han afectat les retallades?

-Sí. Ara és molt més difícil fer esport, per exemple. Els clubs ho estan passant malament. Abans podíem anar a entrenar-nos, podíem competir... Ara, si vols entrenar-te, has de pagar. I hi ha molta gent que no s'ho pot permetre.

-¿I al centre on treballa?

-No sé què dir-li...

Ho diu Comas. «Sí, s'han notat molt. De fet, Dincat [Discapacitat Intel·lectual de Catalunya, que agrupa unes 300 entitats] ha llançat una campanya sota el lema Això sí que no [amb un adhesiu que Pujadas porta enganxat a la seva cadira de rodes] per denunciar que les ajudes s'han retallat a la meitat. La carrera també serveix per recaptar fons i llançar el missatge que necessitem recursos perquè aquests nois puguin continuar treballant i fent esport, i també per atendre els que van als centres de dia i a les residències. Que ens conegui la gent del carrer i les empreses, i que siguin conscients que ara que les ajudes públiques cada vegada són menors hem d'aconseguir recursos per una altra via per seguir-los ajudant a potenciar les seves capacitats».

-Jaume, ¿es veuria treballant en una empresa no tutelada?

-Sí. Jo a Aspace algun dia havia fet de secretari, agafant el telèfon, donant informació… Em va agradar.

-¿Creu que els empresaris recelen de les seves capacitats?

-Jo crec que haurien de donar-nos un vot de confiança, perquè no ens el donen. Quan veuen la cadira de rodes, ja no continuen mirant.

-Tenia la il·lusió d'anar als Jocs de Londres, però no va poder ser. ¿Ara quin repte li agradaria assolir?

-El meu repte ja l'he aconseguit, perquè a cada campionat on anava pensava: «Guanyaré perquè el meu pare estigui orgullós de mi». A mi la segona o la tercera plaça no em serveixen. I li he portat les medalles d'or al cementiri. Sé que està orgullós de mi

Notícies relacionades

Idoia Salazar, presideix l’Observatori de l’Impacte Social i Ètic de la Intel·ligència Artificial (OdiseIA): "Conviurem amb agents d’IA de tu a tu"

Detingut un jove per agressió sexual a una menor tutelada

-¿I vostè n'està?

-Ara sí, perquè sóc aquí treballant i em sento útil. Estic motivat i veig que serveixo per fer les coses. I això és molt important per a mi. Abans  sempre estava ruminat i pensant que no faria mai res de profit. Jo volia trobar una feina i sentir-me bé amb mi mateix. I sóc aquí, feliç.