Juan J. Sánchez: «Erik el Belga és l'assassí en sèrie de l'art antic»

El pare de l'entrevistat, de professió ebenista, es va traslladar de Múrcia a Catalunya l'any 30 i va començar a treballar pel seu compte en un minúscul taller del Born. De la restauració de mobles, va passar a la compravenda d'antiguitats, un ofici en què el van seguir els tres fills, entre

ells Juan J. Sánchez Rovira (Barcelona, 1945). Les seves memòries, que ha titulatAventuras y experiencias vividas en el desempeño del noble arte del anticuariado,es poden trobar als dos locals que regenta la família: Banys Nous, 17 bis i Gran Via, 679.

-Té un aire de Sean Connery.

-M'ho han dit, sí. De jove, com que era ros i tinc els ulls blaus, un amic em va fer passar per nord-americà. El vaig acompanyar una vegada a veure un canterano en una casa particular. «El vol comprar per a Hollywood», els deia el meu amic. «Demanin-li una barbaritat, 5.000 pessetes». I era un preu que feia riure, ha ha ha.

-¿Què els va aportar el patriarca?

-Al ser ebenista, el meu pare hi entenia de fustes com el primer, i solia repetir una frase que em va quedar gravada: «Ven, cobra i penedeix-te'n després». D'aquesta manera, tens diners per continuar comprant. Si esperes el gran preu, et pots quedar dos anys plegat de braços, i mentrestant ¿què menges? La qüestió és comprar una altra peça, que la roda es continuï movent.

-La base mateixa del comerç.

-¡Justa la fusta! Hi ha molt d'esnobisme elitista en el sector, com quan algun antiquari diu que la peça li «parla» o li «transmet alguna cosa». La realitat és que necessitem guanyar-nos el pa. Aquest ofici s'aprèn a base de tocar molta mercaderia, visitar museus, comprar i equivocar-se.

-¿Quina és la diferència entre un que fa barates i un antiquari?

-Un antiquari ha de ser la serietat personificada. Si no, per moltes peces bones que atresori, no deixarà de ser un drapaire o un truà.

-¿La cosa es basa en el regateig?

-Només quan el preu és excessiu. La gent tira alt perquè té por que l'enganyin. Però a vegades passa el contrari: ofereixen un preu baix perquè no saben el que tenen entre mans. ¿I què fem, llavors? Doncs, comprar-ho i guanyar-nos la vida. En aquest cas, regatejar seria indecent.

-¿Els antiquaris s'especialitzen?

-Per regla general, no. Però a nosaltres ens encanta la ceràmica, sobretot la catalana.

-¿La peça més valuosa que ha passat per les seves mans?

-Un plat hispanomorisc de Manises del segle XV, d'uns 40 centímetres de diàmetre, amb l'escut de Ferran el Catòlic. Però no li diré per quant el vaig vendre.

-Al llibre parla de l'escultor i col·leccionista Frederic Marès.

-Ui, era un crac de les antiguitats, capaç de quedar-se sense menjar per adquirir una peça… ¿Vol que li expliqui una anècdota d'ell?

-I tant.

-Va viatjar a Madrid perquè tenia emparaulades unes talles romàniques, unes verges assegudes, i quan sortia de l'hotel, amb prop de quatre milions de pessetes a la butxaca, el matrimoni que l'acompanyava li va preguntar: «Mestre, agafem un taxi, ¿oi?». I Marès va dir que ni parlar-ne, que anirien amb autobús a tancar el tracte.

-¿Abans es falsificava menys?

-Sí. Quan jo començava, l'antic valia tan poc que no pagava la pena falsificar-lo. Tampoc hi havia compradors.

-Al lladre d'art Erik el Belga li té un carinyo especial…

-És un tipus menyspreable, un merda, l'assassí en sèrie de l'art antic… A part del que va robar, ¿sap el que va arribar a destrossar, aquest tio? De la cadira romànica de Roda d'Isàvena només se'n va poder recuperar un fragment, la resta l'havia cremada.

Notícies relacionades

Un estudi alerta de la "degradació nocturna" del parc de la Massana de Salt

ALDI impulsa el consum dels frescos a Espanya amb preus un 15% més baixos que la mitjana del sector

-Ara viu a la Costa del Sol.

-Es va guanyar la llibertat a canvi de confessar on havia venut les peces... Va robar l'arqueta de Sant Martirià de Banyoles, un reliquiari gòtic, i alguns esmalts encara estan en mans d'una holandesa que no pensa tornar-los a menys que li donin 500 milions de pessetes. ¡I aquesta arqueta és la relíquia d'un poble, que l'adora! Ha de tornar a Banyoles.