Charles Yeager, el pilot que tenia el que s'ha de tenir

Tothom sabia el nom de l'individu que ocupava el primer lloc de l'Olimp, l'as de tots els asos, com si ­diguéssim, entre els fidels germans de la confraria d'El Que S'ha De ­Tenir».D'aquesta manera presentava Tom Wolfe CharlesChuckYeager, el ­primer home que va trencar la ­barrera del so, en el seu llibreThe right

stuff, un cant testosterònic als ­aviadors nord-americans que es van jugar la vida als cels d'Alemanya i de ­Corea, després com a pilots de proves i ­finalment a la NASA. Una carrera cap al cim d'una piràmide en la qual per superar cada esglaó s'havia de superar una prova. Demostrar que es tenia el que s'ha de tenir.

Yeager va superar un esglaó -prefereix parlar de«deure»- quan ell, un totxo de Virgínia Occidental, va obtenir les ales de pilot, un altre amb el seu primer alemany abatut... i el següent a les muntanyes dels Pirineus, que va travessar el març del 1944 fugint dels nazis després que el seu Mustang P-51 fos abatut sobre el sud de França. Ocultat per la resistència i conduït per un guia que va cobrar 13.000 francs, la Guàrdia Civil el va conduir a Sort. Un episodi que va recordar dijous a la presó-museu habilitada pel Memorial ­Democràtic per recordar els milers de francesos, jueus i aviadors aliats que van travessar les muntanyes de la llibertat.

«El maquis ens va portar fins a la frontera i ens van dir que seguís­sim. Van ser quatre dies caminant per la neu sense res per menjar i amb els alemanys patrullant. Però jo vaig créixer en una zona muntanyosa molt semblant, de nen caçava esquirols per menjar. I no hi ha alemany que pugui atrapar un west virginian en un bosc», explicava Yeager. Als 87 anys més fanfarró que ningú quan creu que toca, que és gairebé ­sempre.

«Sabíem-continua el seu relat-que, una vegada a Espanya, ningú ens dispararia. Teníem instruccions que si érem abatuts havíem d'intentar arribar a Suècia, Suïssa o Espanya». Els pilots americans rebien aquí un tracte de favor, i a mit­jans de maig ja tornava a ser a Anglaterra.«La Guàrdia Civil em va donar de beure amb un objecte del qual sortia l'aigua a raig-¿una bóta? ¿un càntir?-,em van tractar bé i van avisar el consolat americà».

Els pilots de les USAAF eren una benedicció per al règim de Franco. El simpàtic«presidentFranco»amb qui va caçar perdius anys després.«No importa. Espanya no tenia ­accés al petroli i el meu país anava curt de pilots. Però sí que tinc alguna curiositat per saber quin va ser el meu preu en litres de gasolina».

«ENCARA no havia complert»

Les regles dictaven que un pilot ­evadit no podia tornar a combatre sobre territori enemic.«Si t'abatien una altra vegada et podien interrogar i descobrir les xarxes clandestines d'evasió».Però Yeager no va parar fins que van aixecar el veto.«Havia volat en cinc missions i havia abatut un sol avió. Havia de combatre més, encara no havia complert el meu deure».Amb el seu P-51 va abatre 13 avions (oficialment van ser 11,5): entre ells, cinc en un dia (el primer nord-americà a aconseguir-ho), un llavors revolucionarijetMe-262...

«No va ser gaire esportiu per part meva. L'Me-262 no era un avió tan bo, no podia fer girs tancats, tenia mitja hora d'autonomia i quan ­aterrava era vulnerable. Tornava d'una missió a Alemanya quan vaig veure dos avions Me-262, em vaig ­situar darrere d'ells i els vaig seguir -dibuixa la maniobra amb les seves mans cremades-.Eren 130 quilòmetres per hora més ràpids però havien d'aterrar. Van arribar a la base i els vaig disparar quan eren a 200 metres de la pista. Sí, no va ser gaire esportiu, però així és la guerra. El pitjor van ser els antiaeris, però com que anava tanbaix es van disparar ells mateixos i van fer explotar els seus propis hangars».Riu. ¿Què sentia al matar un pilot alemany?«Jo lluitava pel meu país i ells pel seu, així que no hi havia acritud», diu.«Bé, vostès a més lluitaven per les llibertats, això és una petita diferència, ¿no?» «Mm»,respon.«Mm»,diran els del Memorial.

Després de la guerra va acabar com a pilot de proves al desèrtic Muroc Field.«Quan em vaig allistar va ser com a mecànic, per això em van donar l'oportunitat, jo no era necessàriament més bon pilot, però entenia com funcionava la mecànica molt millor que els altres». El 1947 es temia que la barrera del so fos un mur de totxos que congelaria els comandaments i trinxaria els avions. ¿Què pensava quan va intentar trencar-la?«Aquest no és el teu deure, el teu deure és volar. Era per preocupar-se, però la meva feina no era preocupar-me»,afirma.

Yeager va ser el primer home que va volar més ràpid que el rugit d'un tro i va formar generacions de pilots de proves. Aquests, pilots militars, i aquests, els civils. Tom Wolfe diu que primer van imitar i després van transmetre l'accent de les ­muntanyes de Virgínia Occidental de Yeager, que es va convertir en el dialecte del gremi, l'anglès remugat pels pilots quan diuen pels altaveus «senyors passatgers, travessarem unes turbulències...».¿Encara? «Ha passat molt temps»,lamenta.

ADÉU A L'ESPAI

Dels seus pilots de Muroc Field en van sortir 26 astronautes. Ell no ho va ser.«No tenia títol universitari. Però a més jo no volia ser astronauta, perquè van dins de la seva càpsula i no volen». Sí que va seguir en el frustrat programa de les forces aèries per enviar avions a l'espai exterior:«Entrenàvem pilots que pujaven a 100.000 peus d'altura i amb gravetat zero. Nosaltres fèiem això, però l'Administració va decidir que ja que els soviètics renunciaven a les armes espacials, nosaltres havíem de retirar els militars de l'espai. Era una analogia estúpida».

Notícies relacionades

Montse Pascual, nova directora del Parc: "Treballarem per reforçar l’equilibri entre ús i conservació del cap de Creus"

Familiars amb avis a la residència Font dels Capellans de Manresa denuncien deixadesa i mala gestió

Tom Wolfe (i encara més la pel·lículaEscollits per a la glòria) deixa entendre que a Yeager li va quedar pendent l'últim esglaó de la carrera del que s'ha de tenir. Que per això va perdre el cap amb l'NF-104A amb el qual va intentar batre el 1963 el rècord d'altura dels soviètics. A 31.700 metres el seu avió va aixecar massa el morro, va caure en barrina i es va fúmer una castanya gloriosa. El casc se li va incendiar i li va cremar mitja cara, i es va haver d'arrencar amb un ganivet un guant fos (i amb ell, part de dos dits).

A la pel·lícula l'interpreta Sam Shepard, que acaba caminant pel desert amb l'avió fumejant al fons, amb cara de tenir el que s'ha de tenir.«És una pel·lícula», aclareix. ¿I Wolfe? ¿Va saber entendre les normes no escrites de la seva confraria?«És un gran escriptor. Però tothom té una feina, i la meva és volar».H