Histèria col.lectiva

La majoria dels discjòqueis són senyors que es limiten a enllaçar un disc darrere l'altre, amb més gràcia o menys. Uns quants són una mica diferents: artistes creatius, músics que utilitzen el plat com altres usen la guitarra o el piano. Parlem del seminal Grandmaster Flash, DJ Shadow, Q-Bert, o Mix Master Mike, tot un geni de l'scratch, el punxadiscos resident del grup Beastie Boys des de fa una dècada. Dimecres passat a la nit, a la sala Apolo, aquest DJ-músic de San Francisco va enlluernar amb una sessió letal on va barrejar infatigablement ritmes i melodies coneguts fins arribar a trobar plaers auditius realment desconeguts.

"Let's go, yo!",va cridar des del micròfon al començament de la vetllada. I això vam fer. ¿Quina altra opció ens quedava? Els peus es movien sols amb el seu repàs dement, i al mateix temps precís, de diverses dècades de música popular. A l'Apolo hi va sonar de tot, i tot era bo, tot de qualitat, i tot solapat amb geni: soul dels anys 60, electro dels 80, hip hop del futur, bandes sonores de Bollywood o blaxploitation, Franz Ferdinand, Nirvana, la rapera britànica Lady Sovereign per partida doble, Eminem amb el seu rapWithout mesobreRize upde Chemical Brothers, Ray Charles i els Beatles cavalcant a cavall de grooves galàctics, drum'n'bass, elBohemian rhapsodyde la banda Queen, la sintonia d'El cotxe fantàstico la punkSong 2, de Blur, amb els mítics "woo-hoos" deixats en silenci perquè els escopís el públic. Els va escopir, és clar: la gent estava entregada al 200%, tant que quan Mix Master Mike es va acomiadar va rebre tot un estrèpit de desaprovació. I al final hi va haver bis. I així va ser i nosaltres hi érem.