Jaume Balagueró: "Reso perquè algun dia em passi alguna cosa sobrenatural"

Jaume Balagueró (Lleida, 1968) va llegir la novel·la 'La dama número trece', de José Carlos Somoza, fa 15 anys i des d’aleshores tenia al cap, gairebé com una obsessió, portar-la al cine. El treball en la saga '[REC]' i 'Mientras duermes' van deixar aparcat el projecte fins que, al final, va arribar el moment per al director català, far del cine fantàstic català. A Musa, presentada ahir a Sitges fora de concurs, Balagueró torna a terrenys coneguts, el del 'thriller' psicològic, per relatar una alambinada intriga poètica sobre un professor universitari que, després de la tràgica mort de la seva estimada, acabarà embrancat en una estranya i asfixiant confrontació ni més ni menys que amb les muses, convertides aquí en personatges diabòlics, causants dels mals del món a través de la poesia. Un relat complex, classicista, metàfora dels dimonis del procés creatiu, que arribarà als cines l’1 de desembre.

–¿Què el va atraure de la novel·la de Somoza?

–Moltes coses: l’univers que inventa, el fet de convertir les muses en uns éssers cruels i malignes, gairebé bruixes. És una cosa pertorbadora. 

I aquesta idea de transformar la intriga en poesia. Poques coses poden ser més fascinants que la imatge d’algú que s’amaga en el cor d’una persona.

–No sembla que es tracti d’una novel·la fàcil d’adaptar.

–No ho és. Ha sigut molt complicat. La novel·la és molt àmplia, molt literària. D’entrada, en el llibre hi ha 13 muses i en la pel·lícula n’hi ha unes quantes menys... Fernando Navarro (coguionista del film) i jo vam haver de sintetitzar per força. En qualsevol cas, ha sigut un repte fascinant donar vida, o intentar-ho, a les imatges tan poderoses que transmet la novel·la.

–Com a thriller psicològic, Musa remet al Balagueró més reconeixible, el de propostes com 'Los sin nombre' o 'Frágiles'.

–Veig la pel·lícula i, sí, l’emparento una mica amb 'Los sin nombre', que era un 'thriller' amb pàtina sobrenatural que coquetejava amb el terror, però que no era terror en sentit estricte. És un territori que conec bé i del qual em sento emocionalment pròxim. La saga '[REC]', per descomptat, era una altra cosa. M’atrau més l’univers emocional de 'Musa'.

–Crida l’atenció la presència de Christopher Lloyd, el Doc de 'Regreso al futuro' en el repartiment.

–Va sorgir l’oportunitat que pogués treballar en un paper curt però decisiu en la història, i no hi va haver cap dubte. Per a molts de nosaltres, 'Regreso al futuro' va ser una cosa fonamental, ens va canviar la vida. Veure Doc en el rodatge va ser molt emocionant per a tots nosaltres.

–Vostè va venir a Sitges per primera vegada el 1994 per presentar el seu primer curt, 'Alicia'. ¿Què en queda avui, 23 anys després, d’aquell jove Jaume Balagueró?

–En queda tot. És el mateix. Més gran. Però és el mateix home. I l’esperit també, el d’algú que ve aquí amb una excitació i un entusiasme absoluts. Llàstima que no tingui temps per veure aquí pel·lícules. Ara mateix m’agradaria estar fent cua per entrar a veure cine, però no ho puc fer perquè sóc a l’altre costat presentant una pel·lícula. Sento, però, la mateixa emoció que el 1994, l’hi asseguro.

–En la seva joventut, va dirigir un fanzín, 'Zine shock: revista de cine oscuro y brutal', on parlava de terror, gore, pornografia...

–Va ser entre el 1991 i el 1995. Fer el fanzín era un fabulós exercici de lluita i recerca: llavors no hi havia internet, però hi havia altres fanzins, gent que s’intercanviava pel·lícules. Nosaltres anàvem molt a Londres, trobàvem pel·lícules en uns establiments mig clandestins que tenien cine de terror prohibit, coses així. Contactaves amb la gent per correu, descobries coses. Ara tot és més fàcil...

–¿Lamenta el pas del temps? ¿Creu que les coses tenien més valor abans?

–Quan has de lluitar per una cosa, tot té més valor, per descomptat. El que surt gratis ja no en té. Abans estalviaves per comprar un disc, seguies el ritual d’anar a la botiga... Allò revaloritzava l’acte. Avui tot ho tens a l’abast la mà.

–En el seu cine s’admet com a normal coses paranormals, del món ocult, del fantasmagòric. ¿Vostè creu en l’ocultisme o la bruixeria a nivell personal? 

–No. M’encantaria creure-hi. És una cosa que em fascina des de sempre, però no.

–¿D’on li ve la fascinació per l’univers ocult?

–Sempre, des que era petit, m’ha atret tot el que és fantàstic, tot el que és no-natural, sorprenent, el que et fa flipar. M’encantaria veure un extraterrestre. Reso perquè algun dia em passi una cosa paranormal, que algun dia em passi una cosa que m’obligui a replantejar-me les meves creences. Ho desitjo amb totes les meves forces. Però soc bastant racional a l’hora d’enfrontar-me a la realitat. Vinc d’una família de metges de moltes generacions i tinc la racionalitat ja com una cosa genètica.

–¿Li fa la sensació que, després del 'boom' de fa una dècada, el cine de gènere espanyol s’ha estancat una mica?

–Potser s’ha frenat, sí, però no en puc fer una anàlisi. No sé ben bé quantes pel·lícules de gènere es fan ara, però crec que se segueixen fent coses i que el gènere fantàstic segueix sent important aquí. El 'boom' va ser fort, fruit del que en diem la generació del VHS, formada per cineastes que eren molt del gènere, als quals agradava qualsevol classe de cine.

–Quan va presentar 'Mientras duermes' a Sitges, li vaig preguntar si es veia dirigint cine sense vincles amb l’univers fantàstic. Li torno a fer la mateixa pregunta.

–Sí. Estic preparant una pel·li que no té res a veure amb el gènere. Però no en puc dir res més.

–¿Ja ha descartat allò de rodar als Estats Units? 

–No, però depèn molt del projecte. I també del tema personal. Tens família, tens nens. I això és una cosa que costa.

Notícies relacionades

Ángel Sala: "S'està produint l'alliberament cinematogràfic de la dona"

Alexandre Bustillo i Julien Maury: "No vam parlar mai amb Tobe Hooper sobre 'Leatherface'"

–Si hagués de definir la situació actual de Catalunya amb un gènere, ¿quin triaria? ¿Drama? ¿Terror? ¿’Thriller’ polític?

–Diversos: el gènere històric, sens dubte. I el 'thriller' polític a l’estil Frankenheimer. Veient alguns vídeos de la violència insuportable de l’1-O, és clar que el terror. I, per descomptat, l’absurd berlanguià, amb aquelles imatges de la Guàrdia Civil entrant en un poblet de 120 habitants. En tot cas, prefereixo no parlar de política, però tinc molt clar que és urgent dialogar, parlar i entendre’s. H