Asia Ortega: «Les olles em surten més bones quan canto»

Asia Ortega (Barcelona, 1996), actriu d’El internado. Las cumbres’ i ‘Hasta el cielo’, dona vida, a ‘Urban. La vida es nuestra’, la sèrie que estrena Amazon Prime Video aquest 4 d’octubre (i que més endavant oferirà en obert Telecinco), a la Yanet, una malaguenya que se’n va anar a Madrid perseguint el seu somni de ser cantant i set anys després torna a Màlaga a continuar intentant-ho. Una dona forta i amb caràcter com ella, a la que ha imprès un estil molt personal a mig camí de la protagonista de ‘Showgirls’ i la nina Bratz. Sense pèls a la llengua, aquesta jove catalana amb arrels andaluses que es mou en el món autogestionat demana més temps en els rodatges perquè el projecte no segueixi endavant gràcies al sobreesforç de l’equip.

La Yanet és molt artista, com vostè, que interpreta, canta i balla. Deu haver disfrutat molt amb aquest paper.

Un munt. Al principi se li va presentar com una noia que canta pop. Però el pop era per a mi un terreny desconegut, de manera que al càsting em vaig preparar un tema de Rosalía, ‘Catalina’, que és molt acústic, amb unes modulacions vocals curioses i me’l vaig portar al meu rotllo, ja que m’he decantat sempre més pel flamenc, per la música urbana i la llatina. I gràcies al càsting es va variar una mica el personatge i es va arribar a generar la Yanet d’ara. És una noia malaguenya que, tot i que ha viatjat a Madrid, té les seves arrels flamenques i uns trets urbans, que són els de la sèrie i els de tota la música d’avui dia. 

A més d’aquestes ungles, ¿què li ha aportat al personatge?

Era un personatge bastant marcat, però arran del càsting van dir que havíem d’adaptar-lo. Per a mi un càsting és un treball per a aquell dia. De manera que m’arreglo, m’animo, em faig els meus llavis i dic «aquesta és la meva Yanet» Que després ja ho veurem. Vaig agafar com a referència la protagonista de ‘Showgirls’, pel·lícula de culte. Crec que la Yanet té el seu ‘stay up’, aquells cabells rossos, aquelles ungles, és molt acolorida, molt rosa. Perquè amb el feminisme hem anat cap als pantalons, però el rosa li queda bé a una dona, a un home i a un decorat. Dona molt llum. I vaig dir: reinventarem la Bratz. El toc urbà el tenien bastant pensat, però jo li he posat el meu rotllo. Que si una cadeneta daurada per aquí, que si avui vull posar-me uns cabells molt atrevits, que si un ‘eyeliner’ metal·litzat que es posarà de moda, ja t’ho dic jo. I això em serveix un munt. Et mires al mirall i se’t posa la mirada d’ella.

És una dona de caràcter. Com vostè.

Sí. Decideix viatjar a Madrid sense dir-ho a ningú, i deixa enrere la seva parella del moment, la seva mare, el seu germà, per lluitar pel seu somni. Jo la veig com una lleona. Es deia María, però ella es creia una diva. Beyoncé. L’orgull i la fragilitat són el que més ens parlarà del personatge.

La Yanet lluita molt per aconseguir el seu somni. ¿Li recorda els seus inicis?

Sí. Tots ens hem vist envolts en l’afany de trobar el paper i el lloc que volem i que ens entenguin. En el meu cas, no només com a actriu, també com a ‘bailaora’, la meva altra gran passió. I és una cosa que veig en el dia a dia. La majoria dels meus amics, si no ballen, canten o són músics. I és una vida dura, en la qual hi ha molts ‘nos’. M’assemblo a la Yanet en el punt en què res em frenarà, tinc molta paciència, perquè vull arribar a tot el que pugui donar de mi sense perdre la meva essència. M’he sentit molt identificada amb ella.

La sèrie no parla d’èxits, sinó de fracassos. ¿Com ha afrontat aquests ‘nos’ dels quals parlava?

El ‘no’ més gran que m’han donat me l’he donat jo. Perquè l’autoexigència et pot jugar una mala passada. N’he rebut uns quants en la vida, però, segons la meva opinió, cada càsting m’ha donat una visió del que podria haver fet millor i també el toc de realitat i d’humilitat que tots necessitem. I també pensar que no sempre depèn només de tu. Al final aprens.

¿Això li ha servit per tenir els peus a la terra quan han arribat els èxits?

Sí. I també m’ha ajudat molt recordar que soc humana, que no estic operant a cor obert. I mirar a la cara a la gent i als ulls i compartir el que ens pot passar. L’empatia és una de les pedres filosofals de la meva professió. Molta meditació, molt txikung, veure la meva gent, portar el gos al rodatge...

Un rodatge que ha sigut frenètic. ¿Més que el d’‘El internado. Las cumbres’?

Són dos rodatges de trinxera. Les plataformes han donat un espai de creació molt ampli i està molt bé perquè s’està produint molt a Espanya i estan donant oportunitats a cares noves, i això em sembla una meravella, perquè som un ofici amb un 98% d’atur. És molt important que hi hagi producció. Però també vull alçar la veu a la crítica. Són dos mesos i mig o tres per generar una producció. I, tot i que anem justos, volem que quedi bé i al final acaba sortint. El que passa és que no hem d’oblidar que estem fent un treball creatiu, que hauria de tenir un espai de cúpula, un úter de creació en el qual el temps sigui tan important com la projecció després. Convido les grans esferes que ens donin més temps.

En la sèrie descobrirem que canta. ¿Li agradaria que això suposés l’inici d’una carrera musical?

M’agrada cantar, i tota la meva gent fa música o canta o balla. El cuc del cant sempre m’ha acompanyat. La meva mare va fer classes de cant mentre estava a la panxa, i crec que se’m va quedar. Jo ho intento. Alguna cosa tinc escrita. Soc molt lletrista. M’agrada escriure poemes, llegir, expressar en tots els camps que pugui. Em semblen paraules majors dir que en algun moment podria ser cantant. Però sí que des de la humilitat i amb carinyo m’agradaria alçar la veu mentre faig una olla. Em surten més bones quan canto. Cantar mentre cuines genera una vibració. D’això hi ha estudis: fa que les molècules es decantin cap a un costat o cap a l’altre. Es parla de vibracions curatives, que poden generar estats anímics. És molt ambiciós, però algun dia m’agradaria poder cantar i gravar les meves cançons.

¿Què li sembla el sud com a centre de rodatges, més enllà de Madrid i Barcelona?

A mi em sembla perfecte. Perquè el sud és qualitat de vida i això és primordial. A mi el sud m’encanta perquè té una llum molt especial. I hi ha molt bons professionals. No sé per què diuen que els andalusos són ganduls. Jo això encara no ho he vist. I hi ha paratges encara per explorar, i molta història, també. 

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

A ‘Urban...’ no són protagonistes els llocs turístics. ¿Ha descobert la Màlaga dels barris amb aquesta sèrie? 

A mi no m’agrada anar a un lloc i sentir-me turista, guiri. Me’n vaig a l’Àfrica i em poso un mocador al cap. Tot i que al final tots ho som. He descobert una Màlaga autèntica, diferent. Tot i que s’assembla a la Barcelona que jo conec, ja que em moc molt en el món autogestionat. M’agraden els esdeveniments culturals que proclamen el barri, que les mateixa persones del barri generen. Soc de Sant Antoni, entre el Poble-sec i el Raval, però m’he mogut per tots els barris de Barcelona. I la sèrie posa èmfasi en un lloc autogestionat on el barri pren els carrers i una infraestrucutura com la presó de dones. A part, l’equip d’art ha fet un treball impressionant. Cal lluitar perquè llocs com aquests es mantinguin, perquè donen independència i poder al poble i generen un lloc on tothom és benvingut.