‘The Kingdom Exodus’: el boig hospital de Lars von Trier reobre les seves portes

De les grans sèries de culte que van reinventar la televisió des de principis dels noranta, ‘El Reino’, del gran danès Lars von Trier, era fins fa poc una de les més esmunyedisses; maltractada de vegades en les seves edicions domèstiques i absent a les plataformes. Per sort per a seriòfils i cinèfils completistes, a principis de juny es va anunciar l’adquisició per part de Filmin de tota la sèrie: dues primeres temporades (1994 i 1997) en versió restaurada, que es van treure al setembre, i una tercera i final (2022), que arribarà als nostres sorpresos ulls dimarts, dia 8. 

Tot i que Von Trier ha venut aquesta última entrega, ‘The Kingdom Exodus’, gairebé com a entitat independent, en realitat som davant una clara continuació i convé veure o revisar els dos primers volums abans de començar. A tall de recordatori breu, descriurem ‘El Reino’ com un encreuament de drama hospitalari, comèdia negra i ‘thriller’ sobrenatural amb seu a l’àrea de neurocirurgia del Rigshospitalet (o ‘Hospital del Regne’) de Copenhaguen. Un monument al progrés i la ciència construït, com informa l’introducció de la sèrie, sobre un vell pantà on antigament es trobaven les blanqueries i el vapor cobria l’atmosfera d’esperits sobrenaturals. Vells fantasmes semblen voler obrir-se pas a través de les parets del Regne, fet que generar la inquietud de singulars treballadors i pacients que ja en tenien prou d’aguantar-se entre si.

Si la cadena pública DR no s’hagués atrevit amb ‘El Reina’, molt probablement mai haurien existit ‘The killing’, ‘The legacy’, ‘Borgen’ o qualsevol d’aquests ambiciosos títols amb els quals la ficció europea ha sorprès en l’última dècada i mitja. Inspirat per la càmera a la de‘Homicidio’ i la subversió de la ‘soap opera’ de ‘Twin Peaks’, Von Trier va crear un objecte televisual no identificat que va capturar públics diversos. Les seves agitades formes la converteixen en gairebé esborrany del Dogma95, el famós manifest que el seu autor va redactar el març del 1995 amb el seu col·lega Thomas Vinterberg. 

Cares velles i noves

Cares velles i novesTot i que la càmera a la mà de ‘The Kingdom Exodus’ és més depurada, menys de guerrilla, entrar de nou per les portes del Rigshospitalet és com viatjar de cop als noranta. Això no és un ‘reboot’ radical a l’estil de ‘Twin Peaks: The return’, sinó una extensió lògica i coherent, gairebé nostàlgica, del que es va veure en aquells dies. Allà segueixen la introducció sobre els fantasmes del pantà, o la cançó boja («¡king-dom!») composta per Von Trier, o les reflexions finals del susdit en cada episodi, ara parapetat rere un teló vermell per vanitat: «L’edat m’ha passat factura». La diagnosi de Parkinson rebuda en ple rodatge no va poder amb la seva energia ni amb el seu sentit de l’humor.

Tornen també vells personatges, com l’anestesiòloga Rigmor (Ghita Nørby), ara ingressada a l’hospital i convertida en terror («¡olè!») dels ascensors; l’antic estudiant de medicina Moggen (Peter Mygind, també conegut com el laborista Michael Laugesen de ‘Borgen’), o el metge resident Hook (Søren Pilmark), que s’ha deixat cresta punk. 

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

I fins i tot els personatges nous semblen versions dels vells. La somnàmbula Karen (Bodil Jørgensen, també Karen a ‘Los idiotas’) continua la investigació iniciada per la senyora Drusse i cerca ànimes perdudes (en aquest cas, l’‘Hermanito’) per l’hospital. El nou metge de capçalera, arribat des de Suècia amb hipòcrites idees de diversitat i igualtat de gènere, és Helmer Jr (Lars Mikkelsen), fill gran del no menys altiu Helmer (el mort Ernst-Hugo Järegård). I Alexander Skarsgård reemplaça el seu (veritable) mossèn Stellan com a advocat suec. No falta tampoc un cor grec de rentaplats, format per un jove malalt de progèria (Jesper Sørensen) i un robot anomenat BOB 2.0, que ens avisa del que és inevitable: l’èxode del títol, una gran migració en la qual esperits bons i dolents creuaran les portes del Regne. 

Von Trier maneja, com de costum, material inflamable: Willem Dafoe, en clau autoparòdica; experiments sobre la relació entre dolor i soroll blanc; replicants; cors gegants, o una aparent i perversa referència a ‘Hospital’, la sèrie amb el clímax final més rar de la història de la tele. El de ‘The Kingdom Exodus’ tampoc queda curt.