‘Sentimos las molestias’: fer-se vell, segons Cavestany i Fernández-Armero, asos de l’humor incòmode

A Cavestany se’l coneix, sobretot, com a brillant explorador de l’anomenat posthumor, en el qual la gràcia d’alguna cosa pot raure en la seva falta de gràcia o una aposta decidida per l’incòmode o fugisser. D’aquesta idea van sorgir OVNIs cinematogràfics com ‘Gente en sitios’, ’Esa sensació’ (mà a mà amb Pablo Hernando i Julián Génisson) o la hilarant però també tristísima ‘Un efecto óptico’. Per la seva part, Fernández-Armero, membre d’aquella generació de directors que va portar aires frescos al cine espanyol en els noranta (va debutar amb la mítica ‘Todo es mentira’), s’ha especialitzat en una comèdia de vocació més popular i clarament comercial. La seva última pel·lícula estrenada en sales, ‘Si yo fuera rico’, va ser la tercera producció espanyola amb millor recaptació del 2019.

Quan aquests dos amics escriuen i dirigeixen junts, iconoclàstia i eficàcia es fonen de formes misterioses per donar peu a encerts com ‘Vergüenza’ o, ara, ‘Sentimos las molestias’, una mica menys orientada al pur disbarat que l’anterior, més dramàtica, o «gairebé més drama que comèdia, com tantes comèdies de la tele actual», com apunta el mateix Fernández-Armero en conversa amb aquest diari, acoblat al seu col·lega Cavestany.

Una altra estranya parella 

Una altra estranya parella En la sèrie, Antonio Resines i Miguel Rellán són Rafael i Rafa, dos vells (amb perdó) amics que miren de continuar fent vida de joves en una societat evolucionada que de vegades se’ls pot fer costeruda. Fa quaranta anys, ni la gent parlava amb emoticones («dibuixets» o «emoticones», diuen ells) ni passava res, segons sembla, si es demanava un petó a una subordinada molt més jove. 

Rafael, aclamat director d’orquestra, es creu una mica amb dret a tot. Rafa és una mica menys pagat de si mateix, però viu en un espai mental on la seva vella banda rock Cuidado Con El Perro i el seu hit homònim continuen sent més rellevants del que en realitat són. Després de patir el primer un accident, el seu amic es muda amb ell per cuidar-lo. Sorgeix així una altra d’aquestes estranyes parelles condemnades a entendre’s que tant joc han donat en la història de l’humor.

Tant Resines, que va coincidir amb Fernández-Armero a ‘Si yo fuera rico’, com Rellán, que repeteix amb el tàndem després de ‘Vergüenza’, semblen nascuts per a aquests papers. Fernández-Armero: «Però és que la primera idea, abans d’existir res de res, va ser fer una sèrie amb Resines i Rellán. Aquest va ser tot el projecte, tot l’argument, el que vam escriure en un tovalló de paper. Després va quedar l’ardu procés d’escriure. Vam tardar molt temps a descobrir cap on anava tot això».

Aquests nous septuagenaris

Aquests nous septuagenarisTot va acabar encaminat cap a dos personatges que representen una generació: aquests nous septuagenaris que es rebel·len al pas del temps, «que tenen les seves feines i les seves amistats, que van al cine i beuen més del compte de vegades», diu Fernández-Armero. «No es resignen a ser a casa amb la garrota. No hi havia una sèrie que reflectís aquesta generació». En el centre de tot hi havia una contradicció, segons explica Cavestany: «L’edat com una cosa que no pesa i, alhora, que pesa molt, ja sigui per la mirada dels altres o perquè el cos comença a donar senyals».

Com en altres projectes de Cavestany, l’humor minimalista (aquests duels d’escalopes) pot conviure amb la pena màxima. Al cap i a la fi, parlem d’una sèrie que té la mort i la malaltia entre els seus temes principals. Després del coma patit per Resines a causa de la covid-19, certes escenes adquireixen una capa extra de ressonància. Fernández-Armero: «El que va passar a Resines va ser un xoc bastant gran. Veníem de fer una sèrie que ronda el tema de la mort tota l’estona. Fins i tot hi havia una trama dedicada a això, però per a Rellán, que també venia d’haver patit un covid-19 aterridor». 

Amor per la mesquinesa

Amor per la mesquinesaDes d’una certa distància, es pot creure que si aquesta sèrie fos ‘Twin Peaks’, Cavestany seria David Lynch, el creador d’idees rares, i Fernández-Armero seria més com Mark Frost, el que ordena les idees del geni boig en una estructura assimilable. Per descomptat, des de dins no ho veuen del tot igual. Cavestany: «Tampoc som tan oposats. Sabem que allò pel qual cosa se’ns coneix és diferent, però nosaltres no som tan conscients d’aquestes diferències. I els rols de vegades s’intercanvien, de fet».

Notícies relacionades

Agatha Christie immortal: guia per veure les millors sèries basades en les seves novel·les

’Yellowstone’, Kevin Costner contra tots

Als dos els uneix, per exemple, el seu amor per la mesquinesa, «molt graciosa per a la comèdia», assenyala Fernández-Armero. Hi ha una escena de mort i intent de fuga en hospital que sembla escrita per Larry David per als millors dies de ‘Seinfeld’, una altra comèdia sobre bons amics que poden ser males persones. (Álvaro): «Jo em vaig empassar ‘Seinfeld’ en DVD com si fos la Bíblia. Tot ‘Larry David’ també». Cavestany: «Hem sigut consumidors d’aquestes sèries i les hem llegit a consciència. Són com una vindicació del que ens fa gràcia. Ens apel·la molt aquesta comèdia que ronda coses una mica perilloses o problemàtiques».

El ‘hit’ impossible

El ‘hit’ impossibleNo es pot minimitzar la importància de ‘Cuidado con el perro’, la cançó que un dia va fer famós Rafa i de la qual aquest continua orgullós, gairebé massa orgullós. Sona en versió original i inesperada revisió trap. Cavestany: «Una persona que ara té setanta i tants anys podria haver tingut un grup als vuitanta. La nostra coproductora Alicia [Yubero] tenia contacte amb Suburbano, a qui vam explicar la sèrie i els vam donar aquesta consigna: ‘Volem un ‘hit’ d’un músic dels vuitanta que uneixi rock amb un discurs polític ingenu, com de rebel·lia ingènua.’ I es van treure un ‘hit’ de la màniga, d’un dia per l’altre». Compte, que és enganxosa.