PREN-T’HO EN SÈRIE
‘Pachinko’: potser la millor sèrie que veurem aquest any
Parlem amb la ‘showrunner’ Soo Hugh i els directors Kogonada i Justin Chon sobre aquesta sublim adaptació de l’èpica novel·la de Min Jin Lee

Hi ha històries que no necessiten sèrie i altres que van poder quedar-se en pel·lícula, però la de ‘Pachinko’ demanava les trenta-sis hores planejades per la ‘showrunner’ Soo Hugh (primera temporada de ‘The Terror’). La novel·la original de Min Jin Lee del 2017 explica l’odissea de fins a quatre generacions d’una família amb arrels coreanes; gairebé vuit dècades d’acció alhora íntima i èpica amb el rerefons de l’ocupació de Corea pel Japó o la segona guerra mundial.
La sèrie d’Apple TV+ és ja des de la primera hora, que es podrà veure (com les dues següents) des de divendres, dia 25, un entrecreuament fascinant de temps distants i paisatges contrastats, una tranquil·la voràgine emocional amb un personatge, Sunja, com a element cohesionador. D’una banda, se’ns explica la seva història iniciàtica: com va créixer en una família pobra de la Corea ocupada (la petita Yu-Nan Jeon és una revelació), va quedar embarassada (ja interpretada per Minha Kim), va descobrir la veritat sobre el seu amant (Lee Minho) i va acabar deixant la seva terra enrere. D’altra banda està el camí, ja als vuitanta, del seu net Solomon (Jin Ha, de ‘Devs’), jove banquer americanitzat que torna al Japó per tancar, potser amb ajuda de la seva àvia (Youn Yuh-jung, guanyadora de l’Oscar per ‘Minari’), un lucratiu acord de desenvolupament immobiliari. A les trames sobre migració i identitat s’uneix un misteri de suspens: la desaparició i aparent reaparició de Hana, una noia de l’adolescència de Solomon.
Res de llàgrimes fàcils
Res de llàgrimes fàcilsLa coreanonord-americana Hugh ha passat els últims quatre anys treballant en la sèrie, un veritable desafiament narratiu a què es va llançar sense pensar-s’ho, tant per la seva connexió emocional amb la història com pel seu amor pel risc: «Quan algú em diu que alguna cosa és impossible, només m’entren més ganes de fer-ho», explica en videotrucada amb aquest diari.
Moltes produccions nord-americanes insinuen que és impossible escoltar més d’un idioma (l’anglès) en una sèrie, es desenvolupi on es desenvolupi l’acció, però en aquesta tots els personatges parlen en la seva llengua materna: es combinen diàlegs en coreà, japonès i anglès. «Era bàsic fer servir aquests tres idiomes. Estem explicant una història sobre migració, sobre mudar-se a un altre lloc i perdre una pàtria. Si no veus els personatges parlant el seu idioma, o no sabent parlar-ne un altre, tot perd el sentit».
A aquests tres idiomes s’uneix un quart bastant universal: el silenci. Hugh volia que les escenes respiressin i que la poesia llisqués entre petites cantonades, sense forçar mai les infinites possibilitats d’emotivitat. «No volia resultar manipuladora. Volia que ens guanyéssim les llàgrimes en lloc de buscar la llàgrima fàcil. Per exemple, m’encanten aquestes interpretacions en què veiem l’actor mirant de no plorar. Em sembla més interessant».
Directors amb llibertat
Directors amb llibertat Quan pregunto a Hugh per possibles referències en l’àmbit de televisió o cine, cita des de les més èpiques minisèries dels vuitanta (sobretot, ‘Records de guerra’) fins a les pel·lícules d’Hirokazu Koreeda (’Still walking’, ‘De tal padre, tal hijo’). «També parlem molt sobre Mizoguchi», recorda l’ascètic cineasta Kogonada (’Columbus’), que comparteix la direcció amb Justin Chon (’Gook’). «M’encanta Ozu, però en aquesta història semblava més encertat remetre’s a Mizoguchi: pel·lícules sobre la tragèdia de les dones, sobre les seves càrregues, explicades gairebé com contes de fantasmes, amb elegància i misteri. Però mai ens van demanar imitar ningú, en realitat».
La televisió és, presumptament, el lloc on un cineasta acudeix per perdre la identitat, però l’experiència va ser diferent per a Kogonada i Chon. «Em feia por haver d’ajustar-me a uns paràmetres –explica el segon–, però vam poder trobar la nostra manera de fer les coses. Sincerament, no hauria suportat fer només plans mitjans curts». Els plans generals o els primers plans de propietats místiques també van ser possibles.
Notícies relacionadesTot i que específica en els seus contextos geogràfics i històrics, ‘Pachinko’ toca en realitat temes universals. Kogonada creu que la sèrie viatjarà sense problemes: «No tracta només sobre la història asiàtica, sinó sobre la història humana. Crec que afectarà tot el món perquè tots coneixem aquests cicles de la història, i l’estem veient ara també, que hi ha opressió, èxode, i després, necessitat de reconstruir, de sobreviure».
Power pop i clàssica contemporània
Power pop i clàssica contemporàniaCom ‘El Pacificador’, la tristíssima ‘Pachinko’ s’obre, curiosament, amb una seqüència de crèdits que és pur goig: veiem el repartiment de la sèrie ballar en un ‘pachinko’ (els salons recreatius del Japó) al ritme de ‘Let’s live for today’, dels pioners del power pop The Grass Roots. L’‘score’ original, molt diferent, va a càrrec de Nico Muhly, prodigi de la clàssica moderna que serveix aquí una de les seves millors obres. «Una de les millors bandes sonores mai creades per a una sèrie, segons la meva opinió», diu Soo Hugh. «Volia música coral i Muhly és brillant component-la. Bé, és brillant component el que es proposa. Li vaig demanar que tot tingués un aire sagrat: fins i tot l’amor d’una mare és una cosa sagrada, una forma d’adoració». Sagrat ‘score’ i sagrada sèrie.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.