Protagonistes d’‘Yrreal’

Angy Fernández i Veki Velilla: «La desaparició d’un ésser estimat, sense saber on és, deu ser desolador»

Les actrius parlen dels seus personatges: una trasbalsada justiciera i la germana d’una noia que algú es va emportar que busca venjança

Les joves valoren la barreja d’animació amb imatges reals per explicar una història que per desgràcia pateixen moltes dones

Angy Fernández i Veki Velilla: «La desaparició d’un ésser estimat, sense saber on és, deu ser desolador»
5
Es llegeix en minuts
Inés Álvarez
Inés Álvarez

Periodista

Especialista en programes de televisió i sèries

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Angy F.

Angy Fernández (Palma, 1990) és la Lucía, una noia trasbalsada amb aires de justiciera que decideix ajudar l’Elena, paper que interpreta Veki Velilla (Madrid, 1995) en la recerca desesperada de la seva germana. I d’aconseguir venjar-la. Juntes decideixen arrencar una confessió al culpable i entren en una espiral d’inusitada violència. Aquesta és la història que explica la sèrie de Playz ‘Yrreal’, que barreja animació i escenes que voregen el gore per explicar una història tristament molt real: la de les dones desaparegudes. L’actriu de ‘Física o química’, i guanyadora de la primera edició de ‘Tu cara me suena’, s’enfronta per primera vegada a una pel·lícula d’acció. A Velilla aviat la veurem a ‘¡García!’ sèrie d’HBO Max.

Angy, ha estat des del minut zero en el projecte. 

Angy Fernández: Sí. Aquesta història està escrita des de fa quatre anys. Primer havia de ser una pel·lícula. El meu personatge, la Lucía, el va escriure Alberto Utrera, el director, per a una improvisació que vam fer. I a Veki no la coneixíem, però va arribar a les nostres vides per fer aquest paper i sembla que estava escrit per a ella.  

Veki Velilla: A mi, quan vaig llegir el guió per al càsting, em va encantar el personatge. Tot i que no tenia encara tota la informació, però era tan impactant el ‘background’ de l’Elena, que vaig pensar: «Això ha de ser meu».

Tot i que la història que explica ‘Yrreal’ és molt ‘heavy’, molt gore, és alhora molt real. A. F.: Per això es juga en el títol que la paraula sigui amb i grega, ¿És real o no? Perquè explica coses, que estan animades, que li poden haver passat a la Lucía o s’imagina, però també la trista realitat que pateix la germana de l’Elena i també moltes dones.

V. V.: Aquestes noies es fiquen en merders. I de vegades estan lluny de la realitat, però de vegades t’adones de què ha passat. A més, al jugar amb l’animació, en els primers moments no saps si el que t’estan explicant està passant o ha passat. És una mica oníric tot.

¿Va ser molt dur el rodatge? ¿Perquè hi ha molta acció i violència. A. F.: La veritat és que vam acabar cansades. Tot i que teníem dobles, que això sempre és guai a les pel·lícules d’acció, per a l’escenes més ‘heavies’. Estaven allà per ajudar-nos, també amb les coreografies, perquè està tot molt coreografiat. I aquestes escenes són adrenalina per la vena. És una cosa que jo sempre he volgut fer. Em dedicaria a això. Com Tom Cruise, les faria jo.

V. V.: No te n’adones tant del cansament físic, perquè estàs al màxim. Només quan arribes a casa. Però, a part del desgast físic, hi ha sobretot l’emocional. Una cosa del que ets més conscient quan acaba la sèrie. Perquè jo vaig acabar molt sencera, però mentalment... És clar, tu li estàs dient al cos que han passat certes coses, tot i que sigui mentida. Has plorat, has viscut mil coses... i te les treus de cop. Això és el més dur.

A. F. : Tu et vas donar un bon cop.

V. V: ¡Ah, sí! Em vaig animar. Com que teníem una persecució, jo, llesta de mi, vaig pensar que havia de començar abans per estar ja cansada. I l’endemà em vaig carregar els quàdriceps d’una manera... Encara bo que era el penúltim dia de rodatge...

¿Van buscar inspiració en casos reals o es van basar en el guió? V. V. : Com que el meu personatge està buscant la seva germana, en el tema emocional necessitava saber com es pot sentir una família quan s’està parlant des de fora; com et sents quan surts al carrer, si penses que et miren...Tota aquesta part i, sobretot, per a mi la part més difícil era la de la desaparició d’un ésser estimat sense saber on és. En aquesta recerca vaig intentar amarar-me’n, però són coses difícils de fer-te’n a la idea perquè no les has viscut.

Afortunadament. A. F.: ¡Com ha de ser! Amb el documental ‘¿Dónde está Marta?’, veus que deu ser una cosa desoladora. 

La història d’aquella mare que mira cada dia per la finestra esperant que torni la seva filla esgarrifa.

V. V.: Sí. És una cosa que explica l’Elena. A mi és una de les coses que més respecte em van fer. Tota la part en què està explicant la història, que a més està muntat molt bonic, en dos temps diferents. Em feia molt respecte, però l’equip ens acompanyàvem tant, que era molt fàcil transitar per aquestes emocions.

¿Com valoren la breu durada dels episodis? I més sent una ficció dirigida al públic jove. A. F.: Això és el que la gent està demanant. Els joves volen consumir molt ràpid, per això hi ha tantes plataformes, tantes sèries... Per tant, cal adaptar-se als temps. Crec que és una sèrie fàcil de veure. Ràpida, perquè són capítols de 20 minuts, no com abans. Quan jo estava a ‘Física o química’, era una hora i quart amb anuncis. I, és clar, la gent se n’anava al llit tardíssim. Ara pots decidir a quina hora te’n vols anar al llit, perquè la pots veure quan vulguis. 

V. V. : Aquesta és la part que enganxa. Perquè si tens una sèrie amb capítols d’una hora, quan acabes el primer, si vols veure el següent et suposa una hora sencera més. Amb ‘Yrreal’, sense adonar-te’n l’has vist tota en dues hores, ja que són sis capítols de 20 minuts. Per això el format 20 està funcionant. Com deia l’Angy, per immediatesa, per decidir en quin moment la veus i que no és tant el temps que requerirà veure-la.

El final queda tancat, però la imatge final obre la possibilitat d’una altra temporada. ¿Els agradaria?

(A l’uníson): ¡Home, és clar!

Notícies relacionades

A. F.: Ara, que la gent decideixi i ens doni l’oportunitat de seguir amb uns personatges tan guais.

V. V.: A part, ha sigut un treball molt bonic. Era enorme el talent que hi havia en cada un dels sectors. Sembla una opinió subjectiva, però no ho és. La part de l’animació, no sé si s’ha vist abans aquí, però no d’aquesta manera. Són coses molt pioneres. El final queda tancat, sí, però tinc ganes que em continuïn explicant què passa ara amb la Lucía, que es posa una màscara i diu: «Seré una superheroïna».

Temes:

Sèries