Fran Lebowitz, inimitable i inesgotable

Quan recentment la revista ‘New York’ li va preguntar a Martin Scorsese per què després d’haver rodat ja ‘Public Speaking’ (HBO) va decidir fer un segon documental amb i sobre Fran Lebowitz (l’exitosa sèrie de Netflix desafortunadament titulada a Espanya ‘Supongamos que Nueva York es una ciudad’), el cineasta va respondre: «Perquè és inesgotable: la seva personalitat, la seva saviesa, la seva brillantor i, sobretot, el seu humor. Fa riure la gent. És reparador. El riure és reparador. I ara necessitem això».

No és que l’amistat, i n’hi ha, a dojo, encegui el Marty, que riu amb Lebowitz com a qualsevol li agradaria que riguessin quan parlen les persones que un estima. Haver llegit, escoltat o seguit aquesta intel·lectual pública i oracle cultural és ser conscient que la septuagenària és un pou sense fons d’observació aguda; és ser present davant la història i la memòria viva i la quinta essència novaiorquesa (tot i que Lebowitz naixés i creixés fins als 18 anys a Nova Jersey), és saber l’abast il·limitat d’aquesta llengua tan viperina com aguda, incisiva, precisa i sí, tremendament divertida.

Amb els seus tentacles globals, Netflix posa de moda Lebowitz (que va gravar abans de la pandèmia) però com el bon vintage, el que li dona el seu valor no és ser tendència sinó ser una autèntica original, tot i que sigui inevitable que moltes vegades sigui comparada amb una altra novaiorquesa de New Jersey que també va elevar a art la sàtira i l’enginy: Dorothy Parker.

 Amor compulsiu pels llibres

Els pares de Lebowitz, jueus, tenien una botiga de mobles a Morristown. Ella té l’herència cultural però no religiosa (es considera atea des dels 7 anys). I estima compulsivament els llibres des de petita, quan va descobrir en televisió el seu primer intel·lectual admirat, James Baldwin. Aquest amor es tradueix dècades després en una col·lecció de 12.000 exemplars (i sumant), apropiat per a algú capaç de llegir nou hores al dia.

Després d’abandonar els estudis, expulsada de l’institut, aviat va arribar a Nova York, on entre altres feines va conduir un taxi i va ser netejadora. El 1972 va començar a escriure columnes primer a la revista ‘Interview’ d’Andy Warhol i després a ‘Mademoiselle’ i d’aquí van néixer els seus dos primers llibres, ‘Metropolitan life’ (‘Vida metropolitana’) el 1978, que la va convertir en una ‘celebrity’, i ‘Social Studies’ (‘Breve manual de urbanidad’) el 1981, dos volums a hores d’ara gairebé impossibles d’adquirir en paper, tret que es tinguin uns centenars de dòlars.

El 1994 va publicar un llibre de nens ‘Mr. Chas i Lisa Sue Meet the Pandas’. I a partir d’aquí, la crisi de la pàgina en blanc o el «bloqueig», com l’anomena una autora que una vegada va declarar: «Escric tan lent que puc escriure amb la meva pròpia sang sense fer-me mal».

Potser és, com diu que li va dir el seu editor, que té «excés de respecte a la paraula escrita». Però pot ser que sigui qüestió que és una gandula perfecta, algú que ha sigut capaç de trencar amb la tirania de la productivitat i elevar a art la inactivitat. I és una cosa (com la seva addicció al cigarret, o la seva aversió a la tecnologia o la seva pobra relació amb els diners, «avorrits i aritmètics, les dues coses que odio més»), que viu i explica sense complexos ni disculpes.

Opinar sobre qualsevol cosa

Opinar sobre qualsevol cosaPerquè Lebowitz està disposada a parlar, jutjar o opinar sobre qualsevol cosa, no només sobre aquest Manhattan que relata com ningú. I això encara sent enormement privada, una cosa que en part pot explicar que no fos fins al 2010 quan va començar a parlar en públic de la seva homosexualitat. Només la seva amiga de l’ànima Toni Morrison, a qui va conèixer en una conferència el 1978 i amb qui parlava cada dia, era capaç de fer-la canviar de parer («he conegut molta gent intel·ligent en la meva vida però només una sàvia», va dir de la difunta nobel de Literatura).

Notícies relacionades

‘Supongamos que Nueva York es una ciudad’ Scorsese es rendeix a Lebowitz

‘El problema dels tres cossos’

 Lebowitz ha sigut actriu ocasional en televisió (‘Ley y orden’) i en el cine (‘El lobo de Wall Street’), i abans, durant anys, va ser convidada habitual en el xou de David Letterman. Des de l’any passat ha hagut de posar en repòs per la pandèmia les conferències i xerrades que s’han fet el seu ‘modus vivendi’. Però queden les hemeroteques i internet per repassar els seus textos o centenars d’articles sobre ella, entrevistes o vídeos que la confirmen inimitable i icònica.

«Profundament superficial»

 Lebowitz, que es confessa «profundament superficial», també és indubtablement una icona (i jutge) de moda i estil. Amb les seves imitades ulleres de carei, les botes de cowboy, els texans Levi 501, les camises blanques d’home de Hilditch & Key que importa i sempre culmina amb bessons o les americanes que li fan a mida a Londres a Anderson & Sheppard. La sastreria que ha vestit Fred Astaire, Tom Ford o el príncep Carles va explicar al seu amic Graydon Carter, l’exdirector de Vanity Fair, que només havia trencat el seu treball exclusiu per a homes amb una dona, Marlene Dietrich. Llavors Lebowitz va replicar: «Està morta, així que puc ocupar el seu lloc.» Ara a Savile Row tenen un maniquí del seu tors.