Crítica final de ‘The mandalorian’ (T2): la nova frontera de la galàxia

Citar el món del videojoc no és gratuït, perquè Favreau i el seu soci creatiu Dave Filoni se les han enginyat per muntar una sèrie que aglutina totes les àrees i èpoques de la franquícia. Per a alguns, l’aparició dels ‘dark troopers’ en l’episodi ‘La tragedia’ suposaria una sorpresa. Per a altres, una fuetada de nostàlgia: aquests droides de combat van aparèixer en la seva primera encarnació al videojoc en CD-ROM del 1995 ‘Star wars: Dark forces’. Alguns dels personatges introduïts en la segona temporada, com la guerrera mandaloriana Bo-Katan i l’antiga Padawan Jedi Ahsoka Tano, són menys nous per als qui integressin fa temps en la seva dieta les sèries animades del Filoniverse. 

Acontentar alhora els megafans i els qui només coneixen les línies bàsiques, o fins i tot és possible que debutin en la saga amb aquesta sèrie, no és missió senzilla, però aquí s’ha aconseguit. Cada episodi, mai massa llarg, ha sigut un altre destil·lat equilibrat de mitologia, comèdia marca Grogu (aquest és el veritable nom de Baby Yoda, segons se’ns va explicar en ‘La Jedi’) i acció dirigida de forma transparent: cal destacar en particular les aportacions respecte a això de Peyton Reed i Robert Rodriguez, aquest últim fitxat per a l’episodi més violent de la sèrie, ‘La tragedia’, aquest amb Bobba Fett repartint a tort i a dret amb el seu bastó Gaffi. Balanç final de ‘stormtroopers’ caiguts al capítol: 72, si hem comptat bé. 

‘La tragedia’ va ser l’inici del que Hal Hickel, director d’animació de la sèrie, va avisar a Twitter que seria una «muntanya russa». És a dir, tres episodis d’intensitat màxima. Després del tràgic segrest de Grogu va venir una gesta bèl·lica amb ecos de ‘Carga maldita’ i d’al·legoria del Vietnam (‘El creyente’, amb aparició redemptora de l’exfranctirador imperial Migs Mayfield), i avui divendres, dia 18, Internet segurament explotarà com Estrella de la Mort (¿quina?) amb l’acció i l’aparició final d’‘El rescate’.

Que el rètol que apareix en pantalla sigui ‘El rescate’ i no ‘El intento de rescate’, o ‘Grogu muere’, convida a la calma, però en realitat aquests últims 45 minuts de ‘The mandalorian’ acumulen més magnètica tensió que els 141 d’‘El ascenso de Skywalker’. Un cop Migs està fora de la lluita, Din Djarin demana a Bo-Katan i Koska que s’uneixin (no del tot desinteressadament) a l’equip creat per rescatar el nen dels plans d’extracció de Gideon. El pla de Bo-Katan és convincent, però aquests dotze del patíbul poden ser pocs contra l’exèrcit de ‘dark troopers’ que posa ordre en el creuer. 

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

L’acció droide d’‘El rescate’ és freda i contundent, com una espècie d’aliatge de ‘Star wars’ amb la guerra contra les màquines de ‘Terminator’; fins i tot Ludwig Göransson sembla fer l’ullet des de la banda sonora als aspectes maquinals de la música de Brad Fiedel. Pot ser que la batalla entre Din i Moff Gideon no arribi a estatura d’«icònica», com va prometre l’actor Giancarlo Esposito, però el que ve després compensa: un doble nocaut de melodrama ben portat i fanservice del que toca la fibra amb facilitat. Aquesta és manera de dir adeu. O adeus.

Per cert, quedeu-vos fins al final dels crèdits, en què s’anuncia alguna cosa que sembla confirmar la sospita: ¿’The mandalorian’ és història? El que sembla venir a substituir-la és un tercer ‘spin-off ‘que se suma als ja anunciats ‘Ahsoka’ i ‘Rangers of the New Republic’. La pregunta més seriosa és si el món podrà sobreviure al 2021 sense nous gifs de Baby Yoda.