'Hanna', la dificultat de ser adolescent i supersoldat experimental

«Aquesta part de conte de fades era més de Joe Wright», ens explica Farr, també cervell de l’aplaudida adaptació de Le Carré ‘L’infiltrat’. «La pel·lícula no té personatges, només ninots que es van movent segons les necessitats de la trama. Per a una sèrie de vuit o setze hores fan falta personatges de veritat, que tinguin profunditat, que ocultin un secret. Per a mi la sèrie és millor». Li pregunto si Wright, acreditat com a ‘consultor’, hi té realment algun paper. «Al principi el va tenir, però ara la seva tasca és molt lleugera», diu com ocultant un secret.

En la sèrie, una reveladora Esmé Creed-Miles aconseguia bastant ràpid l’impossible: fer-nos oblidar que un dia Saoirse Ronan va fer aquest mateix paper. Dos vells companys de ‘The killing’, versió ianqui, Joel Kinnaman i Mireille Enos, es tornaven a veure les cares, ell com a Erik Heller, figura paterna de la Hanna, i ella com a Marissa Wiegler, implacable però torturada agent de la CIA. De la banda sonora se n’encarrega ara el fantàstic tàndem format per Geoff Barrow (Portishead) i Ben Salisbury. «Era fanàtic de Portishead de jove», comenta Farr. «El que han fet Geoff i Ben és bastant únic. En la primera temporada tenien l’obsessió de no utilitzar electrònica. De vegades feien que sonés electrònic, però sempre a partir d’instruments orgànics. Són molt íntegres i, alhora, gent molt divertida».

La noia llop

Aquesta segona temporada de ’Hanna’, acabada d’arribar a Prime Video, és una preciositat d’acció i llàgrimes que no pot, no ha de passar ni mig desapercebuda. El seu argument desenvolupa una idea ja present, però al final rebutjada, en el guió del film del 2011: «Originalment la Hanna havia d’arribar a la instal·lació de Romania que assalta amb l’Erik al final de la primera temporada, i trobar aquestes altres noies sortides del mateix programa que ella. Aquesta idea em fascinava. Enfrontar la Hanna amb aquest món i fer que es pregunti: ¿he de barrejar-me amb elles o, de nou, afirmar la meva individualitat de llop solitari?».

El llop no és metafòric. Com s’explica a l’inici de temporada, la Hanna és un híbrid d’humana i llop: el programa Utrax implantava l’ADN de l’animal als fetus de les seves criatures per millorar la densitat òssia i sensibilitat sensorial i mirar de reduir la sensibilitat a les malalties. En la nova versió del programa, la que la Hanna descobria al final de la primera temporada, les mutacions genètiques són d’origen sintètic, però es basen en el mateix material animal.

Una vegada adquirides sensacionals habilitats físiques, les noies aprenen habilitats socials, com fer-se passar per adolescents amb les confusions més normals del món. La segona temporada ens submergeix (als espectadors i a la Hanna) en un procés desenvolupat al falsament idíl·lic paisatge de l’internat tecnològic The Meadows.

Dermot Mulroney s’afegeix al clan

Al ja sensacional repartiment s’afegeixen, en la segona temporada, Dermot Mulroney com a encarregat d’Utrax i Anthony Welsh (el Joe de la meravellosa ‘Pure’) com la seva mà dreta. Tot i que conegut per les seves comèdies romàntiques (’La boda del meu millor amic’, ‘El dia del teu casament’), Mulroney està agafant el gust als dolents. «Últimament em truquen molt per a aquests papers», afirma. «Al principi encara vaig poder utilitzar les meves eines de galant. Costa una mica saber fins a quin punt Carmichael és dolent o bo. Passats els dos primers episodis, s’acaben els dubtes». Welsh aconsegueix donar delicadesa de matís a un personatge que podria semblar gairebé accessori a simple vista. «Va ser tot gràcies a Farr», diu. «Em va donar molta informació que no era en els guions i vaig descobrir que podia jugar amb un munt de matisos en petites escenes i diàlegs. Tot té substància en la sèrie».

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

Si en la primera temporada ja hi participaven dues directores, aquí Eva Husson (francesa) i Ugla Hauksdóttir (islandesa) es reparteixen tots els episodis. «Comptar amb directores em va permetre allunyar-me de la pel·lícula en la primera temporada», comenta Farr, que realment no sembla tenir afecció pel film. «El que va fer Wright era massa masculí. Em semblava essencial treballar amb directores i crear un sentit de propietat femenina en la sèrie. Elles saben connectar amb els personatges de forma empàtica, interna, instantània... Una cosa que dona a la sèrie un to completament diferent del de la pel·lícula».

Segons Farr, ‘Hanna’ hauria de durar, com a mínim, una temporada més. «L’arc que vaig pensar al principi era de tres temporades. Espero aconseguir aquesta tercera, tot i que tot depèn de com funcioni aquesta. Les millors sèries són aquelles que es basen en un arc preexistent, en lloc d’anar estenent-se sense sentit per qüestions d’èxit, diners i contingut». Fem el favor de facilitar a Farr aquella tercera temporada.