CULTURA EN QUARANTENA

'En casa', una sèrie sobre la vida en el confinament

Leticia Dolera, Elena Martín, Carlos Marqués-Marcet, Paula Ortiz i Rodrigo Sorogoyen transformen el tancament en material creatiu en aquesta sèrie d'HBO que s'estrena aquest dimecres

zentauroepp53497891 icult200602155239

zentauroepp53497891 icult200602155239

4
Es llegeix en minuts
Beatriz Martínez
Beatriz Martínez

Periodista

Ubicada/t a Madrid

ver +

La pandèmia ha obligat a deixar en ‘stand by’ tota l’activitat industrial cinematogràfica del nostre país, però són molts els creadors que han sentit la necessitat de testimoniar aquest moment històric des de les seves pròpies llars per intentar expressar les seves inquietuds unides al sentiment de por i estranyesa que sembla acostar la realitat en què vivim a la ciència-ficció. Fins i tot Martin Scorsese ha aportat el seu gra de sorra a través d’un curtmetratge sobre la seva pròpia quarantena.

A Espanya també s’han succeït els experiments d’aquest tipus, des de les cròniques casolanes d’Alberto González Vázquez (@queridoantonio) a Twitter, passant per una onada de festivals de curtmetratges rodats de portes endins, sense gairebé recursos, però amb moltes dosis d’imaginació.

Aquest també és el germen de la proposta que ara estrena HBO, ‘En casa’, i que parteix de Warner Bros. ITVP España, en col·laboració amb Caballo Films, la productora de Rodrigo Sorogoyen, precisament un dels directors que participen en aquesta radiografia del nostre temps a través de cinc treballs que aborden el confinament des de les perspectives dels seus diferents autors, Elena Martín, Carlos Marqués-Marcet, Paula Ortiz i Leticia Dolera.

Com no podia ser de cap altra manera en aquestes circumstàncies extraordinàries, les limitacions cobren una dimensió molt especial: tan sols un ‘filmmaker kit’ per al rodatge, compost per un telèfon d’última generació i una sèrie de complements, i la impossibilitat de sortir a l’exterior ni relacionar-se amb un equip. Per aquesta raó, bona part dels directors són també protagonistes de les seves històries.

Realitat i ficció

La ficció i la realitat s’entremesclen en una curiosa combinació en la qual les incerteses dels personatges adquireixen una ressonància que va des de l’íntim fins al col·lectiudinamitant les barreres del personal per convertir-lo en una experiència catàrtica comuna.

Rodrigo Sorogoyen volia explicar la història d’una parella, i per a això es va llançar a interpretar el personatge masculí al costat de l’actriu Marta Nieto, amb la qual comparteix la seva vida personal. «De vegades et miro i no sé qui ets, no reconec la persona que tinc davant de mi, amb qui comparteixo tots els dies». Així comença un relat entorn del descobriment de les diferents cares de la persona amb qui convius en un moment en què la realitat sembla descompondre’s en mil trossos, així com la pròpia identitat. «Al final m’ha quedat més personal del que esperava i ho assumeixo amb cert pudor», explica.

A Carlos Marqués-Marcet l’estat d’alarma el va agafar a Madrid, fora de la seva casa a Barcelona, així que va haver d’emmotllar-se al nou espai on es trobava. Opta pel diari confessional a través de la mirada de la seva parella per, enmig de les seves reflexions en solitud, introduir imatges del seu arxiu de vídeo personal en forma de memòries, de fragments capturats en una simfonia d’imatges que adquireix un punt poètic. «És curiós, perquè ‘Els dies que vindran’ sí que estava rodada a casa meva, i de sobte aquí ha sigut al contrari. Quan estàs en un lloc aliè tant temps, pots dedicar hores a observar-lo per treure-li tot el partit possible».

La comuna mil·lennista

Per a Elena Martín va constituir una oportunitat ideal per abordar un tema que li interessava: la comuna mil·lennista. «En aquest cas no es tractava de parlar de mi mateixa, sinó de les persones amb qui em trobava tancada. En aquestes circumstàncies surt el millor i el pitjor de tots nosaltres, la convivència provoca un qüestionament constant». La solitud també es pot sentir estant envoltada de molta gent, i el sentiment d’incomprensió es pot veure magnificat.

A Leticia Dolera li va semblar un repte artístic explicar una història sobre el confinament mentre estava passant en temps real.  «Vaig començar a pensar com una gàbia pot ser un lloc físic, però també un espai emocional o mental», explica. ¿Pot ser el tancament una experiència alliberadora? D’això intenta parlar-ne la directora a través dels elements d’una relació tòxica i de l’apoderament femení.

El cas de Paula Ortiz és sens dubte el més particular. Va decidir dirigir el seu curt a través de Skype perquè fos protagonitzat per les actrius Celia Freijeiro i Julia de Castro, confinades amb Milena Suárez, que va exercir les tasques d’operadora de càmera seguint les indicacions d’Ortiz per videotrucada. «Volíem fer un curt des d’una visió positiva dins de tant caos i por, per això vam optar per la comèdia. Va ser com un joc per a nosaltres i un exercici d’alleujament».

Notícies relacionades

La directora de ‘La novia’, que acaba d’anunciar nou projecte, ‘Teresa’, basat en l’obra de Juan Mayorga ‘La lengua en pedazos’, reconeix que una de les qüestions que més l’han perseguit durant aquests mesos ha sigut la consciència de la fragilitat. «És un tema que em trastoca gairebé cada dia, ara gairebé ho fa en forma de destralades. Som tan vulnerables tant individualment com col·lectivament, que em sembla impensable que al cor d’una història no bategui aquest sentiment, ja sigui de forma emocional o sociopolítica».

Finalment, Leticia Dolera posa èmfasi en la incertesa que genera aquest moment. «Ara som conscients que no podem controlar les coses com pensàvem i que alguna cosa estàvem fent malament com a societat. En matèria cultural, ha quedat clar que necessitem històries per consumir. La cultura és un far. El tema ara és com ho farem per aconseguir tenir una cultura sostenible».

Temes:

Sèries