Crítica de 'Love life': relacions amoroses d'una mil·lennista

‘Love life’ és l’única nova sèrie de ficció que ofereix, al seu dia d’estrena, la plataforma HBO Max, els continguts de la qual veurem aquí de moment en el nostre HBO de tota la vida. Curiosa elecció: això no és cap ‘blockbuster’ èpic, sinó una sèrie petita i bastant modesta sobre les guerres de l’amor i la recerca de la felicitat. 

El punt de partida és interessant, i fins i tot sorprèn que no s’hagi utilitzat abans. Aplicant l’ampul·lós concepte ‘antologia’ al gènere de la comèdia dramàtica, cada temporada de ‘Love life’ recorrerà l’historial amorós d’un personatge diferent, a raó d’una parella per episodi. Segons les dades exposades amb flegma britànica per Lesley Manville (en el paper de narradora austeniana a l’estil de la Fiona Shaw de ‘Miss Sinclair’), cada persona té, al llarg de la seva vida, una mitjana de set relacions, de les quals dues són duradores i la resta una mica més breus; que no sempre menys importants, com recordarem en la sèrie.

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

Una temporada de set episodis ja no seria cap raresa, però aquesta primera entrega de ‘Love life’ s’allarga fins als 10. Tot per ser fidel a l’esdevenir sentimental i sexual de Darby Carter (Anna Kendrick), insatisfeta mil·lennista que anhela sortir seriosament amb algú. Al principi, ni el personatge ni la seva recerca semblen realment interessants, i fins i tot es pot arribar a entendre l’actitud una mica apàtica de la seva primera parella retratada, Augie Jeong (Jin Ha, el Jamie de ‘Devs’). Però cada un dels tres primers episodis de ‘Love life’ és superior a l’anterior, i introdueix capes de complexitat i nous matisos en el que semblava una col·lecció de clixés sense gaire sentit en ple 2020. Aprenem, a més, com Darby no es defineix només pels seus amors, sinó també per la seva vida amistosa i la seva recerca laboral. 

Ni tan sols a l’altura del tercer episodi ha superat ‘Love life’ certs problemes, com la seva poca eficàcia en el pla còmic i certa falta de tensió narrativa, però comencen a albirar-se inesperades zones d’ombra i d’interès psicologicosociològic. A més, el magnetisme dels seus actors supleix gairebé qualsevol carència. Hi ha pitjors maneres d’invertir el temps que veient Anna Kendrick i Scoot McNairy conjugar i després enfrontar els seus respectius carismes, o observant com l’ascendent Zoe Chao devora cada línia, fins i tot les més grises, i convida a somiar en una segona temporada dedicada al seu personatge, clàssica ‘millor amiga’ per sobre de la mitjana.