Crítica final de 'The mandalorian': quan l'univers galàctic és un gran 'western'

El ‘western’ sempre ha sigut el gènere que millor ha acceptat tota mena de permutes, transvasaments, mutacions i barreges. Tant el cine com la televisió ho han demostrat en els últims anys: ‘western’ i ciència-ficció (’Cowboys & aliens’, la sèrie ‘Westworld’), Oest i terror (‘Bone tomahawk’), ‘western’ i bèl·lic (Quentin Tarantino sempre ha dit que l’estructura de ‘Maleïts bastards’ és la d’un film de l’Oest) o fins i tot ‘western’ i superherois (‘Lobezno’, creada pel clàssic del ‘western’ ‘Arrels profundes’). A aquesta sana tradició s’afegeix ara ‘The mandalorian’, una altra entrega seriada de l’univers ‘Star wars’ que podem considerar un dels millors ‘westerns’ del que portem del segle XXI sense renunciar a la seva essència fantàstica.

‘The mandalorian’ s’ha acabat (vuit episodis d’entre 31 i 48 minuts) de la mateixa manera que va començar: d’una forma excel·lent. El seu creador i guionista de sis entregues, Jon Favreau, és un tipus llestíssim que després de començar com actor i guionista indie (‘Swingers’, el 1996) es va fer fort en l’univers cinemàtic Marvel (director dels dos primers ‘Iron man’, productor executiu dels films d’‘Els Venjadors’) i ara ha portat les regnes de la primera producció galàctica gestada després de tancar-se la trilogia cinematogràfica liderada per J. J. Abrams.

Barrejar ‘western’ amb ciència-ficció o fantàstic no és nou per a Favreau, ja que va ser un dels productors de l’esmentada ‘Cowboys & aliens’. Però aquell film era un desastre, una barreja horrible, mentre que ‘The mandalorian’ s’ajusta de forma esplèndida a les lleis del relat de l’Oest per explicar una de les històries més directes, fluides i aventureres de l’‘univers Star wars’. De fet, George Lucas ja va tenir molt en compte certes tipologies i situacions del ‘western’ quan va ordir la trilogia cinematogràfica original, així que Favreau no ha fet cap altra cosa que recollir (molt bé) el testimoni.

Atenció, a partir d’aquí conté espòilers

El protagonista, un guerrer amb cuirassa i casc (Pedro Pascal) a qui només li veurem el rostre en una ocasió –en la il·lustre tradició dels herois i malvats emmascarats de la saga–, no pertany a una raça sinó a un credo, el de ‘mandalore’. És un caça-recompenses que serveix al millor postor i intenta cobrar amb un material anomenat ‘beskar’. Una vegada fosa, cada lamina del preuat metall pot regenerar la seva sofisticada armadura.

La sèrie té una situació de partida que recorre cadascun dels vuit episodis, però aquests, al seu torn, presenten una peripècia autoconclusiva. Cronològicament, se situaria entre la segona i la tercera trilogies cinematogràfiques, després de la caiguda de l’Imperi. En el primer episodi, el protagonista rep un encàrrec per part de l’exmembre de l’Imperi que encarna el director Werner Herzog, cada vegada més segur com a malvat secundari a Hollywood (‘Jack Reacher’). En el segon executa l’encàrrec, rescatar una petita criatura de pell verda, orelles punxegudes, front arrugat i ulls grans: un Baby Yoda. I en el tercer l’entrega al seu client però acaba rescatant-lo.

D’episodi en episodi, ‘The mandalorian’ segueix les aventures del guerrer i l’entranyable criatura –que es mou dins un bressol flotant– enfrontats a permanents perills, amb aliats nous i enemics humans, d’altres races, animals o drons. La història principal es tanca, però les portes queden obertes de bat a bat per a una nova temporada. S’espera amb ganes. Molts ja han comentat que ‘The mandalorian’ els ha fet recuperar la fe en la saga galàctica. El que han fet J. J. Abrams i Rian Johnson a les tres últimes pel·lícules encara tardarà anys a ser paït i potser acceptat.

 En la sèrie, els robots (com l’IG-11, a qui posa veu Taika Waititi, realitzador de l’últim episodi) tornen a estar humanitzats com en els orígens –«un dron no és bo ni dolent, és el reflex neutre de qui el programa»–, reapareixen els ‘jawes’ d’ulls vermellosos, els enfrontaments a terra es dirimeixen només amb una batalla espacial i els títols de crèdit finals apareixen amb il·lustracions en la tradició dels dibuixants del ‘western’ i la ciència-ficció de les revistes dels anys 50. Tot sembla simple però està molt estudiat.

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

 Tornem al ‘western’: l’objectiu del protagonista, la baralla inicial al bar i la doma de les curioses criatures –una espècie de grans besucs amb potes– que serveixen de muntura, delimiten bé el terreny. Però és que, a més, hi ha un tiroteig en un poblat d’estil espanyol que faria les delícies de Sergio Leone, una emboscada en un congost, paisatges molt terrosos, tot un episodi –el quart, dirigit per l’actriu Bryce Dallas Howard– que remet a ‘Els set samurais’, ‘Els set magnífics’, ‘Arrels profundes’ i ‘El genet pàl·lid’ –uns camperols espoliats demanen ajuda al ‘mandalorià’ perquè els armi, instrueixi i ajudi a combatre uns bandits– i un altre –el cinquè– que recupera la història del ‘western’ clàssic ‘El pistoler’, en què un nouvingut es vol fer famós matant el mític protagonista; no en va, aquest episodi es titula ‘El pistolero’.

 ‘The mandalorian’ és modèlica i dinàmica, un coctel gustós en què també es poden rastrejar similituds amb ’John Wick’ (tots els rastrejadors i assassins reben alhora l’encàrrec de capturar el protagonista), no falta l’atac d’uns dracs, el protagonista s’enfronta en el fang amb un rinoceront gegant, els secundaris són de luxe (l’‘ugnaught’ a qui posa veu Nick Nolte, l’expeditiva soldat d’assalt Cara Dune, el líder del gremi de caçadors de recompenses que encarna Carl Weathers) i el sisè episodi és un enginyós i laberíntic joc del gat i el ratolí. Bé està celebrar-ho aquest 4 de maig, el Dia d’Star wars des de fa més d’una dècada.