Crítica de 'Foodie love': torna la Isabel Coixet més enginyosa i juganera

En el terreny de la ficció televisiva més autoral, hi ha directors que aprofiten el format per adaptar-se a les seves convencions i seguir al peu de la lletra les regles del joc, mentre que d’altres l’utilitzen com un terreny de proves per experimentar i explorar a fons el seu univers des d’una perspectiva diferent.

És el que sembla haver intentat Isabel Coixet a ‘Foodie love’,una sèrie en la qual recull bona part de les seves obsessions com a cineasta (podem reconèixer la seva personalitat de manera immediata), però servides amb un toc de frescor que d’alguna manera ajuden a reconciliar-nos amb el seu costat més enginyós i juganer i la seva capacitat de parlar sobre algunes qüestions importants (el compromís, la solitud) sense caure en la condescendència o la impostura.

Ho fa mitjançant la subjectivitat de dos personatges que, a través dels seus pensaments i el seu constant xoc dialèctic, ens ofereixen una reformulació contemporània de la guerra de sexes i de les relacions de poder entre home i dona.

Notícies relacionades

Agatha Christie immortal: guia per veure les millors sèries basades en les seves novel·les

La història de Gervasi Deferr fa ‘el gran salt’ definitiu a la pantalla amb Óscar Casas

En cada capítol anirem coneixent una mica més de cada un d’ells, que aniran mostrant o ocultant part de les seves inseguretats i els seus somnis, i així s’establirà una estimulant confrontació que passarà per diferents estadis emocionals que ens portaran des de la desconfiança fins a l’impuls romàntic i, d’allà, al desconcert vital.

L’obra d’Isabel Coixet sempre ha sigut extremadament sensitiva i detallista. A ‘Foodie love’ per fi pot donar curs a aquestes característiques a través del menjar, que es converteix en catalitzador de les emocions dels personatges. La directora plasma l’elaboració minuciosa i apassionada de cada un dels plats i la seva essència efímera. Pot ser que en realitat sigui una metàfora sobre la mateixa aspiració de sèrie: que, tot i que es consumeixi amb rapidesa, sempre hi hagi algun element, una frase, un sabor, un moment per recordar sempre.