Javier Olivares: «Cal mantenir la dignitat de les sèries en obert»

Si el Diccionario inclogués el terme ‘showrunner’, l’il·lustraria amb una foto de Javier Olivares, cocreador d’‘El ministerio del tiempo’, creador d’‘Isabel’ o ‘Víctor Ros’, guionista/productor executiu d’‘Infidels’ ... Segurament el més conegut dels creadors televisius espanyols, tant dins com fora de les nostres fronteres: des de l’Argentina i Los Angeles van contactar amb Olivares per encarregar-li una sèrie basada en ‘Atrapa a un ladrón’, el clàssic de Hitchcock de 1959. Segueix una entrevista sobre aquest desafiament, acabat d’estrenar a Paramount Channel i Prime Video, i el paisatge de la ficció serialitzada a Espanya.

–¿Com sorgeix la idea, o més ben dit, la gosadia, de tornar a explicar ‘Atrapa a un ladrón’

? –No se m’hauria acudit mai una gosadia així. Devem un respecte als grans mestres. Però em van trucar des de l’Argentina i Los Angeles amb la idea i no vaig poder dir que no. Era un desafiament, i els desafiaments s’accepten. A més, sabia qui era, coneixien ‘El ministerio del tiempo’ i els encantava, i això sorprèn, la veritat. Gràcies a les plataformes [Netflix va produir i va distribuir ‘El ministerio del tiempo’ des de la tercera temporada], les sèries espanyoles poden tenir un abast increïble. Em van donar plena llibertat per a tot. Vaig exercir una mica com a ‘showrunner’ a distància, salvant un primer viatge que van fer per rodar a Barcelona. Gairebé tota la sèrie es va rodar a Buenos Aires.

–¿Com afronten l’adaptació? ¿Parteixen del guió de la pel·lícula o acudeixen al llibre original de David Dodge

?-No, vaig anar directament a la pel·lícula i vaig agafar els conceptes generals, el to, l’aire de comèdia lleugera... Adopta un to de suposada lleugeresa, tot i que després té una gran emotivitat, també. A això calia ser més lleial. Sense perdre aquest to, vaig afegir altres conceptes ‘hitchcockians’ com la conspiranoia i el «no coneixes la persona amb qui vius». D’altra banda, no crec que les sèries siguin pel·lícules llargues i, per tant, això no consistia només a allargar la pel·lícula. Has d’afegir personatges nous, per exemple.

– La lleugeresa, no se sol valorar igual que la gravetat. I ‘Atrápame si puedes’, per parlar d’una pel·lícula a la qual em va recordar la seva nova sèrie, ha de ser tan bona com ‘La llista de Schindler’, que va ser la que es va emportar els set Oscar. –

’Atrápame si puedes’ és una obra mestra incommensurable. Lleugeresa amb emotivitat. Cine popular. Conec gent que diu: «¿però què fa aquest tio adaptant Hitchcock?». A veure, jo tinc una edat i quan era petit anava a veure «la nova de Hitchcock», igual que després «la nova de Spielberg». Com Spielberg, Hitchcock era un director popular amb un públic ampli. Hi ha una mitificació del passat, dels grans noms. Hitchcock ha fet de tot i a mitjans dels 50 ja va crear una sèrie de televisió [‘Alfred Hitchcock presenta’] realment popular. Jo he treballat en moltes sèries populars, com ‘Los Serrano’, ‘Ventdelplà’, ‘Infidels’ ... El primer objectiu de qualsevol sèrie ha de ser entretenir. D’altra banda, tampoc t’hi pots conformar... ¡Quin rotllo li estic fotent!

-No, continuï, continuï

. –Vaja, és que crec que no s’ha de menysprear el que és popular. Amb això parlo de la televisió en obert, per exemple: sèries com ‘Vis a vis’, ‘El ministerio del tiempo’ o ‘Merlí’, que són les que ens han donat prestigi com a creadors televisius. I totes es van veure en obert. Hi ha una sèrie de tòpics que em xoquen molt. La gent pensa que si et poses transcendent estàs fent necessàriament una cosa interessant.

–És un tòpic estès en molts àmbits, també en premsa: si escrius dens, se suposa que ets un crac

. –Abans de ser guionista, vaig ser crític d’art. De vegades parlava amb els meus professors, catedràtics importants, i els deia: «He llegit aquesta crítica i no l’entenc». I em contestaven: «Jo tampoc». Quan algú escriu perquè no se l’entengui, és perquè tampoc controla gaire i no vol que es noti.

–Si hi ha una sensibilitat que resumeixi l’‘estil Olivares’ és la confusió entre drama i comèdia, una cosa molt pròpia de Rafael Azcona, que tinc entès que és un dels seus mestres. ‘El ministerio del tiempo’ era una mica com si Azcona escrigués per a Terry Gilliam.

[Riu]. Li dec molt a l’Azcona que va escriure per a Ferreri i Berlanga. ‘El ministerio del tiempo’ té, després, molt de ciència-ficció. Però també de Mortadel·lo i Filemó. Posats a reivindicar més coses, cal reivindicar la comèdia, que és el més difícil d’escriure, dirigir i interpretar.

–¿D’on provenen els seus guionistes de referència? ¿Més del cine que de la televisió?

–No, no, jo he sigut molt teleaddicte des de petit. Era molt fan de ‘La dimensión desconocida’. I Chicho Ibáñez Serrador i Jaime De Armiñán són els meus dos déus; sense ells no seria on soc. Després entra en joc la BBC, amb la qual vaig descobrir Steven Moffat. HBO em va inspirar per destacar la importància del creador... Però vull recordar que aquesta indústria no existiria sense totes les sèries de qualitat que s’han fet en obert. Cal lluitar per mantenir la dignitat de la ficció en obert.

-¿En la indústria espanyola es valora realment la importància del creador? –A

Espanya és difícil ser ‘showrunner’ físicament. Els calendaris estan tan atapeïts que, a vegades, les sèries es comencen a produir sense que els guions estiguin acabats. Per tant, no pots estar cent per cent dedicat a la producció. Als Estats Units solen tenir tots els guions escrits abans de començar, cosa que permet submergir-se en la producció al cent per cent. El que em fa gràcia és que alguna gent digui que el ‘showrunner’ és una moda. ¿I Steven Bochco ['Canción de triste de Hill Street', 'Policías de Nueva York'] què era en els 80 i 90?

–Totalment, ‘showrunner’ pioner.

–Però sí és cert que alguns s’entusiasmen molt amb la paraula. Fa poc em van parlar d’un guionista que volia aparèixer als crèdits com a ‘showrunner’ [riu]. Això sí que em sembla el súmmum.

–¿Quins ‘showrunners’, o, amb altres paraules, guionistes/productors executius d’aquí li agradaria reivindicar?

–El meu germà Pablo, que era un dels grans. També Ramón Campos, Aitor Gabilondo, Lluís Arcarazo a Catalunya... Hi ha molts exemples de gent que fa molt temps que lluita. I entre els més joves, voldria destacar algú que no és guionista, sinó director, però em sembla el productor executiu de futur més interessant: Marc Vigil. He treballat amb ell a ‘El ministerio del tiempo’ i ‘Malaka’, i em sembla impressionant.  

–En la ficció serialitzada, ara mateix, trencar les regles és una cosa que gairebé es dona per fet. Però a Espanya moltes sèries responen clarament a algun model anterior d’èxit. ¿Creu que amb l’afermament de la producció pròpia de les plataformes anirem veient més sèries amb idees arriscades?

–Tant de bo, però el pes de la indústria serà el mateix sempre. Cada vegada és més indústria i la gent hi inverteix perquè vol obtenir beneficis.

-¿Té molts projectes bojos a la recambra?

–Sempre n’hi tinc molts, però no els dic perquè porta mala sort. Sempre, sempre. I no un, sinó més aviat una dotzena.

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

-¿No dirà ni una pista sobre cap d’ells?-

Ni una.