Isobel Waller-Bridge: «Vaig començar a col·laborar amb Phoebe a la infància»

Isobel Waller-Bridge, de visita al festival Serializados, no pot ocultar el seu parentiu amb Phoebe Waller-Bridge, la seva germana petita, la creadora de ‘Fleabag’: s’assembla a ella físicament, és igual d’expressiva i pot parlar igual de ràpid i enginyosament. De moment no actua ni escriu, però compon música magistral, sobretot per a televisió; com la de ‘Fleabag’. 

¿Com han celebrat la recent allau d’Emmys per a ‘Fleabag’?

¡Entre l’alegria i el descrèdit! Em sembla increïble que una cosa que va començar com va començar, com una petita obra al Fringe d’Edimburg, hagi acabat als Emmy. Ha sigut una manera bonica de culminar el viatge. Mai ens vam posar expectatives com aquestes.

Quan la seva germana li va demanar que fes la música de la sèrie, ¿s’ho va pensar una mica? ¿És fàcil o un infern treballar amb una germana?

No, no m’ho vaig pensar ni un minut. Bé, de fet és que ella ni tan sols es va plantejar per un moment que jo no la fes. La conversa va ser més de l’estil: «Isobel, ¿tens temps?». «Sí». «Doncs fes la música de la sèrie», [riu]. Ja havia compost la música per a l’obra. M’ho havia passat bé. I en realitat, la nostra relació creativa va arrencar a la infància: inventàvem obres de teatre radiofòniques, amb efectes de so i tot, que fèiem amb la veu, és clar.

La música de ‘Fleabag’, a la primera temporada, és bàsicament un fragment de jazz boig i un breu espasme hard rock.

Sí, tot just hi havia música, més que res perquè no era necessari. A cada episodi hi ha molt diàleg, passen moltes coses, està tot bastant condensat... La música jazz del principi va ser idea de Phoebe. Recordo que, simplement, em va dir: «M’agradaria que fos una música de l’estil...» [i fa un gest com de pallasso borratxo que xoca contra un vidre].

¿Això va ser tot?

Aquesta va ser tota la descripció i tota l’ajuda [riu]. Per a la música del final vaig buscar una cosa que reflectís l’actitud de Fleabag i, en certa manera, de la mateixa sèrie. ‘Fleabag’ és algú que mai demana disculpes, que continua cap endavant sense mirar enrere. La sèrie no fa les coses més sentimentals del compte. Aquesta música hard rock, o metal, explica qui és Fleabag i què és la sèrie.

A la segona temporada, va experimentar amb la música coral. ¿És un experiment seriós? ¿O té humor soterrat?

La música és totalment seriosa. Les lletres, no tant, tot i que cal llegir molt entre línies. Hi ha un moment del kyrie en què es diu ‘nos venit’ (‘estem arribant’), que pot significar moltes coses, entre les quals una d’índole sexual. Això últim em semblava molt apropiat per al clímax del cinquè episodi, quan Fleabag i el capellà [spoiler] decideixen portar la seva relació a un altre nivell.

La seva obra no pot ser més eclèctica. Sembla que li agradi desaparèixer en cada projecte, en lloc d’imposar una personalitat clara o uns certs temes.

M’agrada experimentar, provar coses noves tot el temps. És així per a gairebé tots els músics que conec. I d’altra banda, he tingut la sort de rebre els projectes més dispars del món. De vegades em demanen ser clàssica i altres vegades res en absolut. De treballar amb cantants passo a treballar amb instruments abstractes... Em sento molt afortunada. Creativament, resulta emocionant.

El que cohesiona la seva obra ha de ser aquesta gran intuïció melòdica. ¿Hi ha una artista pop dins de vostè?

¡És possible! La melodia és important per a mi. Es pot utilitzar de forma molt interessant en una història. Per exemple, pots utilitzar una melodia alegre en un moment alegre i després utilitzar aquesta mateixa melodia en un moment trist, i l’efecte pot ser devastador, perquè reconeixes la melodia del moment anterior. M’encanta fer aquesta classe de coses.

¿Va ser idea seva reconduir cançons de Nine Inch Nails cap a estàndards pop per a l’episodi ‘Rachel, Jack y Ashley Too’ de ‘Black mirror’?

No, això ja estava fet quan jo vaig arribar. Per al meu treball, em vaig allunyar una mica de l’element pop i vaig optar per alguna cosa una mica més fosca; és una història sobre algú que prova de buscar el seu lloc al món, i aquest camí pot ser trist.

Segons la meva opinió, la seva millor banda sonora fins ara és ‘Vita & Virginia’. ¿És cert que es va servir del batec del cor d’Elizabeth Debicki?

Sí, és així. La directora em va dir que les textures havien de ser íntimes, com si fóssim a la pell de les heroïnes [Vita Sackville-West i Virginia Woolf]. Un dia, l’Elizabeth, que encarna la Virginia, tenia un micròfon molt enganxat al pit i es podia sentir el seu cor. Vaig tenir la idea de gravar-lo i convertir-lo en un ‘kick’ techno. Sona a ‘Opening’ o els crèdits finals, per exemple.

Molts talls d’aquest ‘score’ no estarien massa fora de lloc al pròxim recopilatori ‘Total’ del segell Kompakt.

M’encanta el techno, sobre tot el minimal i el de Detroit. En general escolto molta electrònica. Soc fan de la música que té, alhora, un ritme sostingut i textures treballades. Per això m’agrada gent com Jon Hopkins o Cristian Vogel.

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

¿La seva pròxima banda sonora d’època, la d’‘Emma’, d’Autumn de Wilde, també serà electrònica?

No, aquesta serà realment d’època. El bo del cine d’època és que els sentiments solen ser bastant exagerats i això em dona l’oportunitat de fer grans i èpiques melodies.