'Black mirror', cinquena temporada: fugida de les tenebres

¿L’espectacle de 'Black mirror' ha de continuar? Sí, mentre la tecnologia continuï delimitant les nostres relacions amb els altres, nosaltres mateixos i el món. De forma callada, o no tant, les xarxes socials, els assistents virtuals i la realitat virtual o augmentada continuen canviant la nostra percepció de la realitat: ¿fent aquesta última insuficient?

El progrés és tan imparable que, potser, el millor és rendir-se i deixar-se portar, o intentar veure el costat positiu. És la idea que es desprèn d’algunes històries recents del que va començar sent una col·lecció de negríssimes paràboles morals, una altra mostra del talent per a la sàtira de Charlie Brooker, guionista bregat en el mític (fals) noticiari 'Brass eye' de Chris Morris.

'Black mirror' va obtenir la seva bona reputació posant un primer ministre anglès davant del dilema de copular o no amb un porc en directe per televisió (en l’episodi 'El himno nacional’), presentant la versió més cruenta de 'Factor X' ('Quince millones de méritos’) o preguntant-nos per què filmem la violència en lloc d’intentar resoldre-la ('Oso blanco'). Però en la seva tercera temporada ja hi havia un episodi optimista, 'San Junipero', que va acabar valent a Brooker els seus dos primers Emmy. El tercer va ser per 'USS Callister', l’episodi de la quarta temporada sobre el qual hi ha més unanimitat.

Per això, potser, en la seva cinquena temporada (Netflix, des d’aquest dimecres), 'Black mirror' hagi preferit, sobretot, agradar i alegrar abans que amargar. Els seus responsables (essencialment, Brooker i la coproductora Annabel Jones) tenien, a més, la missió de calmar els ànims després de la tèrbola recepció de l’episodi interactiu 'Bandersnatch', estrenat per sorpresa per Nadal del 2018 i objecte de més retrets que d’adhesions. Per culpa dels esforços dedicats a aquest 'tria la teva pròpia aventura' (o millor, la teva pròpia decepció), la nova temporada té tres episodis en lloc de sis i s’ha retardat mig any.

Jocs de rol en un entorn virtual

De fet, 'Striking vipers', primer i potser millor episodi de la nova temporada, es va rodar abans que 'Bandersnatch'. Explicarem la seva premissa, però només això: coneixem el pànic als espòilers el 2019. Dos antics amics, Danny (Anthony Mackie; l’actual Falcon de Marvel) i Karl (Yahya Abdul-Mateen II; Black Manta en l’univers DC), es retroben en situacions molt diferents en les seves vides. El primer té dona, una casa amb jardí, projecte de tenir fills, el lot complet de la realització adulta. El segon continua solter i sembla que ho disfruta. Però a tots dos potser els continua faltant alguna cosa, tal com descobriran en les seves partides de 'Striking vipers', una mena de 'Street Fighter' de realitat virtual amb més llibertat de moviment que qualsevol entrega de 'Grand Theft Auto'.

Brooker ha confiat la direcció del capítol, no per atzar, a Owen Harris, que ja es va encarregar de posar en imatges 'Ahora mismo vuelvo’ i 'San Junipero', altres reflexions de 'Black mirror' sobre la interferència d’elements artificials en el terreny íntim i amorós. Com el mai ben ponderat 'Playtesting', la història de terror més trist del mil·lenni, aborda el possible component emocional del 'gaming', tot i que amb optimisme.

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

Els amants del vell i amarg 'Black mirror' aplaudiran potser amb força 'Añicos’, dirigit per James Hawes, a qui devem el discutit (sobretot per la seva llarga durada) 'Odio nacional’ del 2016. Andrew Scott, ara mateix aclamat pel seu paper de sacerdot sexi a la segona temporada de 'Fleabag', és un conductor de VTC que, per algun motiu, pren com a ostatge l’empleat (Damson Idris) d’una empresa líder en l’àmbit de les xarxes socials. El motiu últim del segrest és tan simple com devastador, i convida a prendre un respir (uns minuts de reflexió) abans de saltar al següent episodi. El paper de Topher Grace com a guru a l’estil Jack Dorsey o Mark Zuckerberg oxigena un 'thriller' de tensió incòmoda i tristesa sense límit, aquesta última nodrida per la música original de Ryuichi Sakamoto.

Si 'Añicos' és, en última instància, un atac al capitalisme i la nova economia de l’atenció, ‘Rachel, Jack y Ashley Too’ dispara dards cap a la indústria del pop. Dirigit per la cocreadora del 'nordic noir’ 'Monster', Anne Sewitsky, però amb un to més pròxim als productes Amblin dels 80, se centra en una 'popstar', Ashley O (Miley Cyrus en un paper que coneix bé), ofegada per no poder desenvolupar els seus instints creatius i resignada al llançament d’una nina basada en la seva (suposada) personalitat. La introvertida adolescent Rachel (Angourie Rice) en demana una pel seu aniversari, i la resta, com se sol dir, és... espòiler.