DDaniel Osiàs, Fundació Marianao: "Un casal de barri o un grup de cant coral poden ser tant o més terapèutics que una consulta mèdica"

Hi ha silencis que pesen. La soledat no desitjada és un d’aquests. No és només estar sense ningú al costat, sinó sentir que no tens amb qui comptar, que la teva vida transcorre al marge dels altres. Una experiència que pot afectar qualsevol persona, en qualsevol moment, i que deixa petjada en la salut mental i emocional.

A Catalunya, gairebé tres de cada deu joves de 18 a 34 anys reconeixen viure aquesta sensació, i més de la meitat de les persones majors de 80 anys se senten soles. Però darrere d’aquestes xifres hi ha una realitat compartida: la pèrdua de vincles. Les ciutats s’han accelerat, els ritmes de vida s’han fragmentat i molts barris han perdut aquella xarxa invisible de relacions que donava suport i sentit a la vida quotidiana.

La soledat com a qüestió col·lectiva

Durant molt temps s’ha parlat de la soledat com si fos una experiència individual, gairebé privada, que cadascú ha d’aprendre a gestionar. Però la recerca i l’experiència social ens diuen el contrari: la soledat és un símptoma d’una desconnexió més gran, d’una societat que ha anat debilitant els espais de convivència i de suport mutu.

La resposta, per tant, no pot ser només psicològica o assistencial. Necessita també una dimensió comunitària: reforçar els llaços que ens uneixen, crear llocs on sentir-se reconegut i útil, tornar a posar les relacions humanes al centre de la vida col·lectiva. No podem deixar la cura en mans exclusives dels serveis o dels individus; cal tornar a fer de la comunitat una estructura de suport i de benestar compartit.

Quan la comunitat també contribueix a la recuperació

Els entorns comunitaris —barris, associacions, espais culturals o de voluntariat— poden ser autèntics agents de salut. No substitueixen la teràpia ni la medicació quan cal, però sí que complementen i prevenen: redueixen l’aïllament, milloren l’autoestima, fomenten el sentiment de pertinença i ajuden a trobar propòsits compartits.

En una ciutat, un casal de barri o un grup de cant coral poden ser tant o més terapèutics que una consulta mèdica. Quan una persona se sent mirada, escoltada i part d’un col·lectiu, es reactiva el seu benestar emocional. No és casual que cada vegada més professionals de la salut recomanin participar en activitats socials i culturals com a eina de prevenció: és el que es coneix com prescripció social, una aposta per cuidar salut i vincles alhora.

Prescriure vincles no és “entretenir-se”; és generar pertinença: saber que algú t’espera, que el teu nom importa, que formes part d’un “nosaltres”. Per a molta gent, aquest és el punt d’inflexió que fa possible demanar ajuda, sostenir hàbits saludables o reprendre projectes de vida.

Barris que connecten, ciutats que cuiden

Reforçar la comunitat no és una tasca menor: és una política de salut pública. Vol dir apostar per ciutats amb espais de trobada, amb entitats vives i amb xarxes veïnals que acullen i donen sentit. Quan la ciutat es converteix en un espai relacional, tothom hi guanya: disminueix la sensació de soledat, augmenta la cohesió social i millora la salut mental col·lectiva.

Construir comunitat vol dir recuperar la idea que cuidar-nos no és només una responsabilitat individual, sinó també col·lectiva. El benestar emocional d’una persona depèn, en gran part, de la qualitat de les seves relacions i del suport que troba en el seu entorn. Per això, l’antídot a la soledat no és només companyia, sinó vincles significatius: relacions que ens fan sentir reconeguts, escoltats i útils.

Notícies relacionades

Mercè Torrentallé, presidenta de les entitats de Salud Mental: "Hem fet camí, però ara falta que la joventut s'impliqui"

Ana, testimoni amb malaltia mental: "Encara se'ns etiqueta d'histèriques, boges o massa susceptibles"

Combatre la soledat no desitjada no és una qüestió d’afegir activitats, sinó de teixir relacions. De generar confiança, de tornar a mirar-nos als ulls i de fer espais on tothom se senti part d’un “nosaltres”. Perquè la salut mental, al cap i a la fi, també es construeix en comunitat.

Daniel Osiàs, director de la Fundació Marianao