Quixotesc

El motiu d’aquesta columna sorgeix d’una constatació recent i bastant surrealista que vaig viure fa un parell de setmanes quan vaig tenir l’oportunitat de passar uns dies per aquells camps de Montiel i de la Manxa. Allà vaig comprovar in situ que no hi ha res com el turisme cultural per intentar aixecar econòmicament zones més o menys deprimides. Fins aquí tot perfecte. El problema sorgeix amb la desmesura i fins i tot el despropòsit. Perquè si un es passeja per aquella zona, comprova de seguida que, al marge de disfrutar de la bellesa i l’excel·lent gastronomia, existeix una guerra que riu-te’n del Quixot i els seus molins, enla qual tots es pengen mèrits de difícil constatació.

Notícies relacionades

Les roses de pitiminí: una opció per regalar per Sant Jordi

La rosa de Sant Jordi: el significat del vermell i altres colors

    Hi ha diversos pobles que es disputen a sang saber quin és el verdader lloc el nom del qual Cervantes no va voler recordar. Mota del Cuervo o Villanueva de los Infantes, entre altres, s’atribueixen aquest honor, sustentat en estudis més o menys científics, en llibres publicats, i en treballs sovint pagats amb diner públic. També pots visitar la Casa de Medrano a Argamasilla de Alba. Suposadament, Cervantes va estar tancat al soterrani d’aquesta casa i és on suposadament va escriure el Quixot. I de seguida sents al poble del costat que ni de conya aquest supòsit és possible. Però els autocars carregats de japonesos i turistes de l’Imserso continuen arribant-hi, alguns metrallant de fotografies la Venta del Quixot de Puerto Lápice, com si allà realment hi hagués abeurat Rocinante.

    Em deia una eixerida tècnica de turisme de la zona, de qui no vull recordar el nom per evitar-li problemes, que el risc de tot aquest assumpte és que es prostitueixi massa el tema i al final no vingui ni Déu. Seria desitjable que els pobles d’aquelles comarques anessin a una acceptant que hi ha assumptes que és millor deixar-los al lloc d’on procedeixen: la ficció. En qualsevol cas, i mentre veia els meravellosos molins de Campo de Criptana, no deixava de pensar en Cervantes, el precursor de la ironia literària. Estic convençut que fa quatre segles que s’està partint el pit a la seva tomba, sabent que armaria un gran embolic amb aquell inici descomunal.