Lluita, gossos, amor

Com que és d’hora  i fa fred –l’únic fred en aquest hivern de pega–, entretinc l’espera al bar amb un cafè i la lectura dels sobrenoms escollits pels jugadors més experts d’una màquina escurabutxaques que es diu La Mansión de los Woonsters. Nicks com Cerebrino, Soplavelas, Perola, Tovendao i Misterbones. Estem en territori poligoner, en el paisatge difús que s’estén entre Barcelona i Sant Adrià abans de travessar el riu.

El garbuix de sempre al nus de la Trinitat demora el protagonista d’aquestes línies, que quan irromp a la cafeteria ho fa arrossegant el remolí del seu carisma. Vet aquí: Javier García Roche, Javi, el Rey Chatarrero. Boxejador professional, cuidador de gossos i comerciant de ferro vell. Malgrat la pinta de dolentot, una no triga a descobrir que és un tros de pa que estima la seva mare, els seus gossos i la seva nòvia, que té un cos escultural. Me n’ensenya una foto a la pantalla del mòbil. Un tros de pa però compte, que les diu ben claretes. 

-Anem al magatzem.

-D’acord.

Es tracta de tres immenses naus industrials on el Javi té deu persones al seu càrrec, deu treballadors que ja de bon matí traginen munts de coure, alumini o plom. Hi arriben camions però també paisans a peu i amb la bossa de plàstic on carreguen el botí recollit per cantonades i contenidors: la tapa d’una cassola, una llanta, qualsevol trasto metàl·lic. Uns eurets per omplir la nevera.

EL JAÇ DEL RUFUS / Al cubicle que fa d’oficina hi dorm Rufus, un mastí cec que el Rey Chatarrero ha recollit. «El van rebentar. Quan me’l van portar, tenia 16 fractures al cap», explica el Javi ajagut amb el gos al seu jaç, mentre l’acaricia i li fa carantoines. Al cap d’una estona, li obre una llauna de delícies canines que el Rufus endrapa sense mastegar (també li van partir les mandíbules). Sembla, explica el seu salvador, que el mastí ha trobat una casa nova amb un matrimoni jubilat de Cantàbria.

«Mira, jo no sóc ni antipolicia, ni antisistema, ni antirès. El que no aguanto són els abusos». Per això cuida tant  gossos apallissats i abandonats, com d’altres cadells, nois de barris marginals, de carrer i extraradi, a qui entrena per al combat. Nanos com el Bengala, Juanito Li o Musa, a qui diuen Míster Paté pel ganxo que gasta.

Vides difícils. Potser carn de canó com el mateix Javi. Va ser membre d’una banda juvenil i va tenir les seves topades amb la justícia, però el fet d’haver trepitjat breument la presó li va ensenyar que aquest no era el seu camí. Ho ha vist en els nois amb els seus propis ulls: «Com més boxa i més disciplina esportiva, menys merders al carrer».

Al principi, el Javi organitzava els combats al seu magatzem, el Chatarras Palace, i després va muntar un gimnàs per als nanos amb un ring, els sacs, les rodes de camió, les gàbies per al vale-tudo i les parets verges per expressar-hi la ràbia a cop d’esprai: Fuck the police. Encara que tot era legal, cristal·lí i sense apostes pel mig, diu, el van fregir amb tantes multes i inspeccions que va agafar els trastos i va fotre el camp amb les seves lluites chatarreras.

Ara, el Javi paga de la seva butxaca la preparació dels nois al Club de Lluita Baró de Viver (Clariana, 2). «Qui vulgui, que vingui a entrenar-se gratis el dimarts i el dijous. I a prendre per cul».

Notícies relacionades

El pàrquing de l’Alcampo de Sant Boi es transformarà en la instal·lació fotovoltaica més potent de l’àrea de Barcelona

Comença a funcionar el tercer sortidor de gas natural comprimit a l’ecoàrea Can Calderon de Sant Boi

Perquè li doni un cop de mà en l’aspecte esportiu, el Rey Chatarrero ha contractat, també de la seva butxaca, el Pollo Ramírez, un exboxejador dominicà que fa suar la cansalada als nois a ritme de salsa i merengue. En una pissarra de vinil, paraules de superació: tècnica, felicitat, salut, bona conducta, esforç, constància, sacrifici. És tot un màquina, el Pollo.

El Javi, que es prepara per a un combat a l’abril, mostra el tors cobert de tatuatges, entre els quals em crida l’atenció una frase escrita a l’espatlla amb tinta blava, sobre la clavícula esquerra: «Vaig néixer per morir però visc vacil·lant». És a dir, gairebé un lema de vida. Tots acabarem on acabarem, però mentrestant és qüestió de posar-hi ganes.