Efectes de la pandèmia

La Covid persistent llança a la precarietat els malalts: «És trist dir que passem gana»

Factors socioeconòmics com el nivell d’estudis i el sexe determinen el risc i la recuperació d’aquesta malaltia que és un repte per al sistema

Menys d’un 8% dels malalts de Covid persistent es recupera als dos anys

Un estudi alerta de l’infradiagnòstic de la Covid persistent a Catalunya

La Covid persistent llança a la precarietat els malalts: «És trist dir que passem gana»
5
Es llegeix en minuts
Beatriz Pérez
Beatriz Pérez

Periodista

Especialista en sanitat, temes de salut

Ubicada/t a Barcelona, Catalunya, Espanya

ver +

Tenir patologies prèvies augmenta el risc de patir i recuperar-se de Covid persistent. Però, a més dels factors mèdics, entren també en joc factors socioeconòmics, com el nivell d’estudis. Una investigació realitzada per l’Hospital Germans Trias i Pujol (Can Ruti, a Badalona), IrsiCaixa i la Fundació Lluita contra les Infeccions, acabada de publicar a ‘The Lancet Regional Health-Europe’, assenyala com les dones i, en concret, les d’estrats socials més baixos estan més exposades a aquesta malaltia.

EL PERIÓDICO entrevista la Lourdes Montero i la Rosa Viudez, dues treballadores que han vist com la Covid persistent, que les incapacita per treballar, les ha empès de ple al pou de la precarietat. Totes dues formen part del Col·lectiu d’Afectades i Afectats Persistents per la Covid-19.


Lourdes Montero: «Si no pots produir, no pots menjar».

«He treballat tota la punyetera vida. És molt trist dir que ara hi ha setmanes que passo gana». Parla la Lourdes Montero, de 48 anys i veïna de Santa Coloma de Gramenet (Barcelona). La seva veu sona a poc a poc («m’ofego», es justifica). Pateix Covid persistent des de fa tres anys, va ser de les primeres a contraure la malaltia, en la primera onada. Treballava de fornera en una cadena, però ho va haver de deixar perquè va desenvolupar una al·lèrgia molt forta a l’àcar del blat. «L’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM) em va obligar a agafar l’alta el gener del 2022, malgrat que l’al·lergòleg em va dir que no em podia reincorporar. Vaig arribar a un acord amb l’empresa: vaig perdre la liquidació a canvi de cobrar l’atur», explica. Montero és mare d’una jove de 14 anys, del pare de la qual es va separar en fa 11 per violència masclista.

Més de tres anys després d’emmalaltir, continua «igual o pitjor»: té llacunes mentals, es desorienta, es perd «amb moltíssima facilitat», pateix bronquitis aguda amb broncoespasmes, continua amb les al·lèrgies, sent esgotament, té disfàgia (dificultat a l’empassar) i incontinència urinària. «I se m’ha ajuntat tot amb una depressió aguda. Jo vull treballar. ¡A la meva vida he arribat a tenir fins a tres feines alhora! Però ara no puc», explica Montero.

Paga 850 euros d’hipoteca del pis i els números no li surten: en cobra només 700 de l’atur. Fa cinc mesos que no abona el pagament de la hipoteca i el banc ja amenaça de desnonar-la. La Plataforma d’Afectades per la Hipoteca (PAH) de Badalona està a càrrec del seu cas. A més, fa vuit mesos que espera que se li tramiti l’informe de vulnerabilitat perquè no li tallin la llum. «Aquest any ja ho han fet tres vegades», explica aquesta dona, que també espera l’ingrés mínim vital.

«Ara mateix no tinc cap perspectiva de futur. No veig res clar»

Lourdes Montero:

Malalta de Covid persistent

Montero viu a l’«espera de». A l’espera que es trobi solució a una malaltia per a la qual de moment no hi ha cura. A l’espera que l’Administració no la deixi al carrer. ¿Perspectives de futur? «Ara mateix, cap. No veig res clar», respon.

Veu amb desesperació com la Covid persistent ha agreujat la seva situació econòmica. «Si no pots produir, no pots menjar». Tant ella com la seva filla «sobreviuen» perquè el supermercat del costat de casa seva els guarda el menjar que els sobra i que està a punt de caducar. Mai havia anat sobrada de diners. «Però abans, amb feina, anava fent», precisa.

«La pandèmia ens ha fet molt mal. Frenar un país sencer ha deixat la gent en la misèria, i ara venim nosaltres, els malalts de Covid persistent, i ens quedem a la cua de tots», es lamenta. Sent també la «falta d’empatia» de molta gent que no entén aquesta patologia. «Poder menjar: no demanem més. En aquesta casa, la meva filla no, però jo he passat gana», conclou aquesta veïna de Santa Coloma.


Rosa Viudez: «De set dies de la setmana, estic bé un o dos»

La Rosa Viudez, de 47 anys, es va contagiar de coronavirus en la primera onada, quan treballava de teleoperadora en una plataforma molt gran. La infecció de SARS-CoV-2 se’n va anar, però es va quedar amb ella la Covid persistent, malaltia que arrossega des d’aleshores. «Quan l’empresa va veure que no em podria incorporar, em va fer un acomiadament disciplinari», explica aquesta veïna de Barcelona. Actualment, Viudez cobra l’atur.

No obstant, aquest subsidi no li arriba per pagar totes les despeses. Comparteix pis amb una altra persona al districte de Sant Martí, a Barcelona. No podria viure sola. I, tot i així, cada vegada és més difícil arribar a final de mes. «No tinc més ajuda que l’atur. Tinc una filla de 17 anys, però viu amb el seu pare, així que tampoc cobro cap ajuda familiar», relata amb preocupació.

«Psicològicament, això ens toca molt»

Rosa Viudez:

Malalta de Covid persistent

Notícies relacionades

La malaltia que té i la precarietat econòmica derivada causen en aquesta dona danys emocionals. «Psicològicament això ens toca molt. Jo no sé si podré continuar de baixa o m’hauré de buscar una feina conforme a com estic, però sé que és complicat per a l’empresari. Jo, de set dies a la setmana, estic bé un o dos», es lamenta. És conscient que, si estigués treballant, cobraria més del que cobra ara amb l’atur.

Abans Viudez guanyava al mes uns mil euros. «No em sobrava, però podia viure. Podia costejar-me les despeses». Ara, la situació és diferent (en cobra menys de 700). Pot menjar, però moltes vegades és la seva companya de pis la que ajuda amb les despeses del menjar. «Abans ho dividíem, ara ella tira més», reconeix. Igual com la Lourdes Montero, Viudez defineix les seves perspectives de futur com a «nul·les».