La invasió de Rússia
El «no a la guerra» dels sanitaris ucraïnesos des de Barcelona
Europa ha enllaçat una pandèmia mundial amb una guerra. Metges i infermeres naturals d’Ucraïna, ciutadans de Catalunya que treballen cada dia per la vida dels altres, expressen el seu profund rebuig d’un conflicte armat (un més de tots els que arrasen el món) en el qual ja han mort centenars de persones
Elena, Iarko, Tatiana i Dmitri són quatre sanitaris ucraïnesos que viuen i treballen a Barcelona. La seva vida es divideix entre un passat (i/o unes arrels) a Ucraïna i un present i més que probable futur a Catalunya. Alguns ja tenen fills i filles nascuts aquí. Els quatre fa anys que estan arrelats a Barcelona i, com tots els seus compatriotes, viuen amb repulsa la invasió a la qual Rússia està sotmetent el seu país d’origen. Els quatre utilitzen paraules similars per expressar el que senten: «por», «horror», «tristesa». Alguns es posen a plorar a través del telèfon quan pensen en els familiars que encara viuen a Ucraïna. D’altres es queden sense saber ben bé què dir. Potser el silenci és la paraula més eloqüent en una guerra. Els quatre col·laboren en l’enviament de material sanitari a l’est d’Europa. És la seva manera de sentir-se útils a tres mil quilòmetres de distància.
Elena Grinixak: «Després de les morts per covid, ara ve això»
Elena Grinixak ha viscut dos anys complicats. Ho explica amb tristesa. Té 25 anys, és infermera a l’Hospital del Mar i nadiua d’Ucraïna. «No sé què dir quan em pregunten com estic. Estic sense forces. Després de tot el que hem viscut amb la covid-19, després de tantes morts, ara una altra vegada», diu amb referència a la invasió del seu país per part de Rússia. «Però ara és molt pitjor. I el que més por em fa és que tots els països tinguin por d’una persona: Putin», lamenta amb la veu trencada.
L’Elena va venir a viure a Barcelona quan tenia 14 anys. Primer van venir els seus pares per buscar feina; després, ella i el seu germà. La família, com moltes d’altres, venia a buscar una vida millor. Recorda els primers anys, «molt difícils», sobretot per l’idioma. «Després vam trobar una església ucraïnesa i allà vaig conèixer molts dels que ara són els meus amics», recorda la jove. Ara, a milers de quilòmetres d’Ucraïna, pateix pel seu país. L’última vegada que el va visitar va ser fa tres anys.
«Tot això, des de la distància, ho visc bastant malament. Em sento impotent des d’aquí sense fer res, tement que als meus familiars els passi alguna cosa...», explica. Fins i tot reconeix que li fa por anar a treballar. «Estic molt distreta. Estic en reanimació i hi ha pacients molt complicats». Des de Barcelona, fa el que pot. Acudeix a les manifestacions i recapta roba, medicaments i aliments per enviar a Ucraïna. S’entreté, diu, per evitar pensar en la realitat. La que li arriba a través de les notícies i dels relats dels seus familiars. «Tots estem morts de por».
Iarko Compta: «Ucraïna, Síria, el Iemen... És tot un desastre»
«Ningú pensava que pogués passar això, però sempre hem viscut amb aquesta por». Ho diu Iarko Compta, neuròleg de 45 anys a l’Hospital Clínic. Va néixer a Barcelona, però la seva mare és ucraïnesa, igual que la seva llengua materna. «Des de 1991, quan va caure l’URSS, que estem igual», es lamenta Iarko. Aquest neuròleg defineix la situació com a «horrorosa», entre altres coses perquè el toca «molt de prop». «Nosaltres tenim família allà, cosins de la meva mare. El país està patint una enorme desgràcia. Alguns llocs que pertanyen a l’imaginari ucraïnès estan sent destruïts», explica a l’altre costat del telèfon.
La guerra d’Ucraïna s’està vivint «minut a minut». «I jo –afegeix– vaig oscil·lant entre la pena i la ràbia». El Clínic, com altres hospitals, s’ha mobilitzat per manifestar el seu rebuig a la invasió russa i enviar material sanitari a Ucraïna. «Enviem medicaments molt bàsics, com insulina per a persones que, tot i que no estan lluitant, no poden viure sense ella», diu Iarko. Es queixa no només de la guerra d’Ucraïna, sinó d’altres moltes, com les la de Síria i el Iemen. «És tot un desastre», repeteix tota l’estona.
No s’atreveix a augurar quant durarà l’atac a Ucraïna, però creu que «pot ser llarg». Ell es considera mig ucraïnès (la seva mare, de petit, l’enviava a Alemanya a campaments ucraïnesos per no perdre els vincles) i mig català. I, tot i que té dona i fills, no descarta anar a Ucraïna a prestar ajuda sanitària. «No puc parar de plantejar-m’ho», reflexiona. Encara no s’ha decidit.
Tatiana Gontxarova: «Vaig plorar quan vaig saber que havia començat la invasió»
Els oncles i cosins de Tatiana Gontxarova viuen a Ucraïna. En el moment del bombardeig, el seu cosí es trobava a Odessa, d’on va haver de fugir. «Des que va començar, tot està sent molt dur. Estem en ‘shock’ perquè part de la nostra família encara viu allà. Vam fer venir la meva àvia a Barcelona en el moment en què Putin va col·locar les tropes a la frontera», explica aquesta metge resident de primer any en Oftalmologia a l’Hospital de la Vall d’Hebron. Té 27 anys i en fa vint que va arribar a Barcelona amb la seva mare. Tots diuen el mateix: buscaven una vida millor.
Però part de la seva vida de llavors es va quedar al seu país d’origen, a Ucraïna, que ara tremola per una guerra que causa dolor més enllà de les seves fronteres. Explica el mateix que els seus companys ucraïnesos: «Em vaig posar a plorar quan aquell dijous al matí em va trucar per dir-me que Rússia havia començat a atacar Ucraïna». Tatiana va comprendre que la invasió «anava de debò» a l’adonar-se que no es produiria «cap alto el foc». «A partir d’allà vam canviar el xip i vam començar a mirar com podíem ajudar».
Els sanitaris de la Vall d’Hebron també estan omplint caixes amb medicaments per enviar-les al consolat ucraïnès. Però la seva tasca no s’acaba allà. La mare de Tatiana va marxar amb cotxe a la frontera amb Polònia per portar mantes, roba i menjar. Igual que altres ciutadans ucraïnesos de Barcelona, aquesta família s’està organitzant per donar empara a les famílies ucraïneses que arribin a Barcelona. «I aquí, a l’hospital, molts metges i infermeres del meu servei ja han sol·licitat acollir nens ucraïnesos».
Dmitri Lustxenkov: «Estem atordits. Això fa moltíssim mal»
Dmitri Lustxenkov, ucraïnès, parla pausadament a l’altre costat del telèfon. Té 50 anys i treballa com a anestesista a l’Hospital Sant Joan de Déu. Fa 20 anys que viu a Barcelona. «Vaig venir per la crisi econòmica. Vaig estudiar Medicina a Sant Petersburg, a l’antiga URSS, i després vaig exercir de metge a Kíiv (Ucraïna). Vaig venir a Espanya el 1999», relata. Volia canviar de vida perquè el seu país natal «no estava bé». «Jo no estava content amb allò i vaig decidir que havia de venir aquí per canviar d’aires», explica Dmitri.
Part de la seva família ja vivia a Espanya abans que ell arribés, com els seus pares. Tot va ser més fàcil així. Igual que els seus compatriotes, viu la guerra, en la distància, amb por i horror. «Estem tots molt atordits. Tot i que fa molt temps que ja no hi vivim, encara mantenim vincles, familiars i amics allà. I records també. Això fa molt mal, moltíssim», assegura aquest anestesista.
Va parlant amb els amics que li queden a Kíiv, més que res per assegurar-se que segueixen vius. Procura no aclaparar-los amb missatges a tota hora, diu. Li expliquen que es refugien en soterranis, que escolten les bombes a fora. Dmitri ho expressa tot amb un to de tristesa que li resulta impossible dissimular. La seva dona, com ell, és metge i ucraïnesa i tenen dues filles nascudes ja a Barcelona. També com els seus compatriotes, ajuda com pot a través del consolat d’Ucraïna. L’anestesista no s’esperava aquesta guerra, malgrat l’escalada de tensió viscuda en els últims anys. «A aquesta escala no, no m’ho esperava. I m’ha deixat gelat», conclou. No és capaç d’expressar res més.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
Rússia Hospital del Mar Hospital Clínic Hospital Vall d'Hebron Ucraïna Coronavirus a Espanya Coronavirus a Catalunya Coronavirus
