«Les llistes d’espera per a la pastilla antisida condemnen la gent a infectar-se»

¿Quan va començar en l’activisme de la lluita contra la sida?

Jo vaig saber que m’havia infectat del VIH l’any 1986. El 1993 vaig crear l’oenagé Projecte dels Noms-Hispanosida. Vaig entendre que les persones amb el VIH ens havíem d’associar perquè, fins aleshores, les associacions eren ‘per a’ persones amb el VIH, no ‘de’ persones amb el VIH. Era un concepte molt paternalista. D’acord que teníem una malaltia mortal, però també plenes facultats: volíem expressar el que necessitàvem, no que ens diguessin què havíem de fer. Del 1986 al 1993 vaig viure tota una lluita personal, de supervivència; vaig passar una depressió. I el 1993 vaig començar a reaccionar creant l’oenagé. Volia visibilitzar el que passava.

¿Com?

La visió que es donava llavors era molt punitiva amb les persones addictes a les drogues i amb els homosexuals. Els homosexuals érem sota la llei de perillositat social, és a dir, érem malalts mentals. Imagina’t el panorama: a les autoritats els incomodava molt parlar de tot això, de la sida. El Parlament de Catalunya no obria la boca. Però a Catalunya hi havia 8.000 persones afectades, un munt de morts, i no es deia res. Les televisons alertaven una mica de la coneguda com a «malaltia gai». Amb Projecte dels Noms portem la realitat al carrer, la realitat dels hospitals, els morts. I vam veure que això no generava rebuig, sinó tendresa, fins i tot tristesa, solidaritat. Aquest va ser el primer pas: visibilitzar la pandèmia. Projecte dels Noms va tenir un programa pioner: ajudàvem la gent a fer els tractaments. Moltes persones els abandonaven perquè eren molt durs.

Però després el tractament es va sofisticar.

Sí. A partir de mitjans dels 90 la mortalitat va caure en picat als països rics. Vam passar de 15 o 20 pastilles al dia a una sola. I sorgien altres necessitats: per exemple, la de promoure el diagnòstic precoç. El 2019 l’estudi ‘Partner’ va confirmar el que ja sabíem: que les persones amb el VIH que seguien un tractament no podien infectar d’altres. Jo, el 2014, ja ho havia dit a EL PERIÓDICO. Aquell dia em va trucar una infermera de l’Hospital Clínic per dir-me que els metges, amb EL PERIÓDICO a la mà, estaven escandalitzats. «La gent deixarà el condó, les infeccions pujaran...». Jo vaig dir el que ja es veia venir i el que va confirmar l’estudi. I d’aquí ve el concepte de «càrrega viral indetectable és igual a intransmissible». Passa igual que amb la Covid-19: si no tens càrrega viral, no contagies. I nosaltres això ja ho sabíem, però no s’havien fet els estudis necessaris.

I si això ja ho sabien, ¿què calia fer per evitar la malaltia?

Vamp pensar que, si diagnosticàvem ràpidament la gent, tallaríem les cadenes de transmissió. Vam veure que la persona, al prendre consciència de la infecció, ja evitava infectar d’altres. Les noves infeccions queien més del 50% quan la gent era conscient del seu estat. A més, com abans se sabés, es podien posar en marxa fàrmacs perquè no anés a més. Per aquesta raó va obrir BCN Checkpoint el 2006. Vam veure que hi havia un diagnòstic importantíssim en homes homosexuals. I vam canviar el paradigma de quan una persona s’havia de fer la prova: en lloc de fer-la cada vegada que tenia pràctiques de risc, vam començar a fer-l’hi cada tres mesos.

¿I què va passar?

El 2006 vam reduir el diagnòstic tardà en més d’un 30% a Barcelona. I entre el 2009 i el 2017 la incidència del VIH en la nostra cohort –homes que tenen relacions amb altres homes, que és la cohort més gran a Europa– es va reduir un 60%, també a Barcelona. Són dades de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (Aspb). Vam ser el primer centre a Europa a incloure la prova ràpida. Abans, la prova implicava analítiques, esperar resultats... En el nostre cas era venir, fer una punxada i en 15 minuts en tenies el resultat. Avui, som el primer centre de diagnòstic de Catalunya: tenim 8.000 usuaris cada any. A la majoria d’aquests usuaris els fem seguiment. Tenim moltes persones que periòdicament venen a fer-se un control del VIH i podem veure quin percentatge s’infecta.

El novembre del 2019 Sanitat va incloure la profilaxi preexposició (Prep), la pastilla antisida, en la cartera de serveis. Va ser un pas molt important, perquè prendre-la abans de tenir pràctiques de risc evita la infecció. ¿Què queda per fer?

A Espanya hi ha 9.000 persones prenent Prep, 5.000 de les quals a Catalunya. I d’aquestes, 2.000 són al nostre centre, BCN Prep-point –que subministrava la Prep abans que estigués finançada per Sanitat, a través d’assajos clínics–. Aquestes xifres et donen una idea de la gran desigualtat territorial. També hi ha molta gent en llista d’espera. Nosaltres, 700 persones ara mateix per accedir a la Prep. Això és especialment greu i s’ha d’arreglar. Estem intentant ressituar aquestes persones en alguns hospitals, tot i que siguin lluny. Fer esperar gent que t’està demanant la Prep és, en alguns casos, condemnar-la que s’infecti pel VIH, i això ja serà irreversible.

Hi ha els qui critiquen l’ús de la Prep.

Jo defenso la Prep des de fa molts anys, fins i tot abans que hi hagués estudis que demostressin la seva tan elevada eficàcia. Advoco per una prevenció biomèdica, una cosa molt criticada perquè la prevenció, anys enrere, es basava en l’ús del condó i en el «canvi de conductes de la gent». A mi m’irritava molt aquesta expressió perquè la gent no té per què canviar les seves conductes, ja que poden comportar un risc en un moment de la història, però no tant en un altre. Si la sida no existís, no estaríem parlant de tot això. Les persones amb el VIH no tenim una vacuna perquè és un virus que canvia molt. Però, en canvi, hi ha una cosa que prevé el virus i l’eficàcia de la qual és fins i tot més alta: la Prep.

¿Quin és, ara mateix, el repte més gran en el camp del VIH?

Continuar diagnosticant al més precoçment possible. A Checkpoint, més del 60% dels diagnòstics són infeccions de menys de tres mesos. D’altra banda, hem d’aconseguir que la gent tingui menys reservori del VIH latent; per a això, s’ha d’actuar més ràpid terapèuticament. A l’aconseguir que la gent sigui indetectable, es deixa de transmetre la infecció. Amb això hem avançat molt, i és el que explica que a Catalunya, i en concret a Barcelona, estiguem veient en els últims anys un descens dels casos del VIH.

Notícies relacionades

L’alcohol ja causa el 15% de consultes mèdiques i 150.000 ingressos a l’any

L’huracà dels cossos forçats

¿I quins són els tractaments més innovadors?

Per a les persones infectades, els ‘long acting’: alternatives a la pastilla única que consisteixen en implants subcutanis. Són tubets que t’implanten sota la pell i que van alliberant el fàrmac al llarg de dos mesos. Això sí, l’has d’anar canviant. És com una pastilla que et prens i amb un efecte que dura dos mesos. Encara no estan comercialitzats, però estan a punt d’arribar i s’ha vist que són plenament efectius. Podrien estar disponibles en els pròxims sis mesos, però hi ha un altre factor: el desenvolupen farmacèutiques que els posaran un preu altíssim. Així que el que pot retardar la seva arribada és que els governs els aprovin o no.