«Els intents de suïcidi en menors s’han doblat en els últims tres mesos»

¿Quant han pujat les temptatives de suïcidi en nens i adolescents? Si comparem les xifres de dos o tres mesos enrere respecte als dos o tres mesos previs a la pandèmia, veiem que les temptatives de suïcidi s’han doblat. Si abans en vèiem unes 30 al mes, ara en veiem unes 80.

O sigui, s’han més que doblat. Una mica més que doblat, sí. El gener del 2020 vam veure 31 intents de suïcidi en menors. El gener d’aquest any, 83. El febrer del 2020 en vam veure 45; el febrer d’aquest any, 70. El nombre és aproximat, és més important la tendència. I la tendència és que, respecte a abans de la pandèmia, les temptatives de suïcidi s’han doblat i fins i tot una mica més.

¿Quan va començar a agreujar-se la situació? Quan va començar la pandèmia, hi havia molt poques urgències no relacionades amb la Covid-19. A l’estiu tampoc n’hi va haver gaires... La cosa va començar a disparar-se amb l’inici del curs escolar, al setembre o l’octubre, i, sobretot, a partir d’aquest 2021. Fa alguns mesos, dos o tres, en què les temptatives s’han disparat. Sobretot les últimes setmanes. I, a més, tampoc hem arribat a una situació d’estabilitat o de baixada. Encara estem pujant.

És impactant que s’hagin doblat les temptatives de suïcidi. És impactant la xifra, sí. També és important saber que el nombre total de temptatives tampoc és tan alt, malgrat que sí que és preocupant perquè s’ha doblat. Aquests nens que intenten treure’s la vida són de totes les classes socials i procedència. Venen perquè, o bé han manifestat de forma molt clara que pensen en això [a treure’s la vida], o bé han actuat en aquesta línia.

¿Què ha passat en les últimes setmanes? A l’inici, el confinament domiciliari va funcionar bé. Les persones el van poder aguantar perquè l’estrès era agut, però el problema és quan es torna crònic, quan no acabes de saber quan acabarà i quan les estratègies de contenció van fracassant. Amb un estrès sostingut en el temps, el cap es cansa i comença a fallar. A més, a l’estrès inicial –el confinament domiciliari– se n’han afegit d’altres, com la incertesa econòmica o les morts. A l’inici hi havia un motiu d’estrès agut. Des de fa uns mesos, són diferents motius els que fan patir o estressen la població. I, a més, duren molt en el temps. Aquest és el perquè.

I als menors els ha afectat més tot això. Els nens més petits van retornar completament a l’escola, però determinades franges d’edat, com els de batxillerat, van fer molta classe telemàtica, amb molta menys normalitat. La socialització, la vida ordinària, els referents de l’escola, de l’activitat esportiva... són importantíssims. És una franja de la nostra vida que ens construïm amb els referents que tenim. Aquestes temptatives de suïcidi ens diuen que hi ha un gruix de la població que té molta ansietat, molt malestar.

¿Quina és la mitjana d’edat d’aquests nens que intenten treure’s la vida? Són adolescents d’entre els 14 i els 18 anys.

¿I són nens que abans de la pandèmia ja tenien problemes? Hauríem de fer una anàlisi amb més profunditat per respondre’t a això, ja que de moment en tenim dades incipients. Però entre els qui venen a urgències hi ha una mica de tot. Hi ha el pacient ja conegut, amb un historial de salut mental i que amb la pandèmia ha empitjorat, però també el pacient nou que consulta per primera vegada i que no ha arribat a anar al pediatre, al metge de capçalera o al psicòleg i que ve a urgències per una temptativa de suïcidi.

¿Han augmentat també les urgències psiquiàtriques en menors? Sí. Un 47% ja respecte al període prepandèmic. L’última xifra que teníem [de l’1 de maig] era d’un 36%.

¿Per què hi acudeixen? Els pacients venen a les urgències sobretot per símptomes relacionats amb l’ansietat. De vegades són somatitzacions. També veiem nens que no han pogut tornar a l’escola perquè no se’n veuen capaços, per exemple. I un altre motiu és el trastorn de la conducta alimentària: nens que deixen de menjar o mengen molt poc. També temptatives o ideacions de suïcidi, de voler-se fer mal.

¿Quins símptomes descriuen aquests menors? Depèn. Els que tenen ansietat expliquen crisis d’angoixa, palpitacions, incapacitat per respirar... Els que es queden a casa també tenen ansietat i diuen que no poden anar a l’escola, que no poden caminar, que els fa molta por. Mals de cap, vòmits... Ansietat en totes les seves manifestacions. Els que estan deprimits es mostren apàtics, semiirritables, no tenen ganes de res, estan molt tristos, ploren. Diuen que no volen viure. Els que tenen un trastorn de la conducta alimentària pensen que estan molt grassos quan en realitat no és així; tenen por de menjar. Els pares els porten perquè han perdut cinc quilos en un mes.

¿Millorarà la caiguda de l’estat d’alarma aquesta situació dels nostres joves? Home, jo crec que la cosa anirà a millor. La tornada a la normalitat hauria d’ajudar tot aquest col·lectiu, malgrat que la situació és desestabilitzant. Això sí, aquest estrès ha fet aparèixer una simptomatologia que costarà millorar. Tindrem feina per fer que millorin els que ja s’han posat malament, però la progressiva normalització sí que farà que hi hagi menys incidència de casos nous.

Notícies relacionades

La mort de l’‘streamer’ Gabriel Chachi rescata la necessitat de vigilar la salut mental

Pilates, ioga i meditació

¿Quines conseqüències tindrà tot això a llarg termini? Jo no tinc una bola de vidre. Però és evident que invertir en la salut mental, en la resiliència dels nens i joves, és el més eficient per al sistema sanitari. Acaba reportant-li un estalvi. Si tenim un grup que està mostrant símptomes preocupants i no hi fem res, això tindrà un impacte global. A Sant Joan de Déu hem posat en marxa tot un pla de xoc en urgències i ara en posarem un altre de proximitat per als trastorns alimentaris. Hi ha consultes que veiem en urgències que no poden esperar.

¿Hi ha mitjans per atendre tota aquesta població malalta? El nostre sistema de salut mental és bastant robust, tenim una xarxa de centres de salut mental infanto-juvenil (CSMIJ) àmplia. Si la comparem amb altres territoris de l’Estat, és infinitament més gran. Però quan hi ha un augment molt important de casos, el sistema pateix. En aquests moments, anem justos i el sistema està un pèl desbordat, però crec que acabarà donant-hi resposta.