«El deliri de l’uci em va fer creure que jo era el guitarrista de Guns N’ Roses»

Ho explica amb humor, però sense amagar la gravetat de la situació, la «més grossa» en la qual s’ha vist embolicat mai: es va infectar de Covid-19 el març passat i el virus, amb 38 anys, el va tenir 23 dies a l’uci de l’Hospital de la Vall d’Hebron i després un mes més hospitalitzat en planta. Va entrar al centre el 21 de març i en va sortir l’11 de maig. I, després, va estar cinc setmanes a casa seva, d’«hospitalització domiciliària». «Farà un any de tot allò i encara tinc seqüeles. Sobretot, fatiga i em costa caminar», diu. «Vaig estar diverses vegades a punt de morir. Jo estic aquí de miracle», afirma.

Els deliris o síndromes confusionals aguts són un problema freqüent en els malalts crítics i estan associats a estades, sobretot prolongades, a les ucis, en períodes de postsedació. Els pateixen un 30% dels pacients que entren en aquestes unitats. Codón ja va començar a delirar abans de la seva entrada a l’hospital, a casa seva, quan tenia febres superiors a 40 graus i escopia sang.

«Recordo el moment en què em van treure de l’uci entre aplaudiments. Em va recollir un zelador que em vaig pensar que era un noi del poble de la meva mare. Li vaig estar parlant com si fos ell, i no. La uci fa que el cap quedi molt tocat. La paranoia, els deliris i les al·lucinacions van seguir durant bastant temps», relata aquest jove, que també fa anys que es tracta un trastorn d’ansietat i depressió.

Com va començar tot

Aquest veí de tota la vida de Sant Andreu creu que es va contagiar en el centre de teràpia ocupacional en el qual treballava, on estava en contacte amb joves i adults amb trastorns psicòtics i de l’espectre autista que procedien cada un d’una residència diferent. El divendres 13 de març, quan el Govern va declarar l’estat d’alarma, Codón ja es trobava «bastant malament». «Dissabte vaig tenir clar que això no era una grip perquè era molt bèstia».

Va estar a casa nou dies abans de ser traslladat definitivament a l’hospital. Prèviament, al cinquè dia va aconseguir que l’atenguessin telefònicament (en aquell moment les línies i serveis estaven col·lapsades) i una ambulància va acudir a casa seva per emportar-se’l. Però ell s’hi va negar: «Em va entrar el pànic, jo no volia assumir que tenia Covid-19. Va ser una cagada perquè si hagués anat en aquell moment m’hagués estalviat algunes coses», explica. L’endemà Codón no va poder més i va decidir que sí que havia d’anar a l’hospital, però no va aconseguir contactar fins al novè dia des de l’inici dels símptomes. Allà el van traslladar.

Del seu preingrés a l’uci amb prou feines en recorda res. «Tot és molt confús. Vaig gravar un vídeo per acomiadar-me dels meus amics abans que m’adormissin, però no recordo haver-ho fet. M’ho van ensenyar al juliol», relata Codón. Sí que recorda una cosa: el «tracte excel·lent, sempre» dels sanitaris de la Vall d’Hebron.

El «miracle»

Mentre ell estava a l’uci, no molt lluny d’allà, al barri de Sant Andreu, la seva mare, vídua de 72 anys, esperava amb angoixa les notícies del fill. «El dia que em van ficar a l’uci, em van adormir i van intentar fer-me una traqueotomia, però no van poder perquè els pulmons estaven embassats de sang. Van aconseguir fer-me-la al tercer dia, però aquells dos dies previs els metges estaven preparant la meva mare per al pitjor. ‘No podem intubar-lo, ell no pot respirar per si mateix, l’oxigenoteràpia auxiliar no li funciona...’. Per fi, algú va aconseguir posar-me la tràqueo miraculosament», explica Codón.

El seu ingrés, diu, va ser «complicat». Perquè a l’uci sagnava molt per la boca i va estar diverses vegades «a punt de morir». Però finalment tot va sortir bé. I, una vegada a planta, un company d’habitació li va deixar el seu mòbil per fer una videotrucada amb la seva mare perquè Codón no recordava utilitzar el seu. «Va ser la primera vegada que la vaig veure en moltes setmanes i els dos ens vam posar a plorar. Va ser molt emocionant. Crec que en els moments molt, molt dolents sempre recordes la teva mare. No del teu pare, ni del teu germà, ni de la teva parella. Recordes la teva mare perquè aquest vincle és així. Recordo veure-la plorar i plorar, plorar molt».

Recorda la «solitud» dins de l’hospital i reconeix que ell va ser un «pacient punyeter». «Hi va haver dies en què jo portava molt malament l’aïllament [va passar períodes sol a l’habitació] i trucava molt al timbre només per veure algú entrar. Necessitava contacte humà i mai ningú em va fer mala cara. Era l’època en què els sanitaris s’havien de posar el bussejador cada vegada que entraven... Això a mi se m’ha quedat molt a dins», explica Codón, que només té paraules d’agraïment per als professionals de la Vall d’Hebron. I també recorda com molt a poc a poc va comprendre què estava ocorrent fora d’aquelles quatre parets que durant dos mesos van ser tot el seu món. «Sabia que estava passant alguna cosa, però no era conscient del nivell de confinament i aturada en aquella època».

L’alta hospitalària

L’11 de maig, Codón va rebre l’alta hospitalària. Ja estava «fart» d’estar ingressat. Es va entossudir a anar caminant de l’habitació a l’ambulància, tot i que encara li costava molt, ja que havia perdut 15 quilos. «El trajecte en ambulància a casa meva, que dura 15 minuts, va ser com un vol a l’Índia. Va ser superguai. Anava a mirant per la finestra i era tot nou. A la porta m’estava esperant, al costat de la meva mare, una tia que viu aquí a prop. I recordo les ganes d’abraçar-les i no poder», explica emocionat.

Aquesta dura experiència, amb tot, ha canviat coses en ell. Codón creu que ha après a tenir «més paciència» amb els altres perquè ha vist que «les coses són molt passatgeres». «El meu tracte amb els altres és més pacient, més proper, més tranquil. No exigeixo tant com abans». A més, ara està acabant un curs d’atenció sociosanitària. «A mi m’han ajudat molt i vull tornar-ho».

Notícies relacionades

Espanya arriba a 724 morts en un dia, la xifra més alta de la tercera onada

«Si m’estimeu, no em vingueu a veure»: la pandèmia passa factura psicològica

Això malgrat que continuarà de baixa, calcula, «fins a d’aquí a dos mesos». Li han quedat moltes seqüeles del seu pas per l’uci. A la primavera li faran una prova per veure com evoluciona la seva afecció respiratòria. «El que més costa és la recuperació muscular. En el dia d’avui, encara les cames em fallen. ¿Què més? La fatiga. Hi ha dies en què és molt dura, estàs fet una merda tot i que no facis res. També he tingut problemes de pell, de caspa i l’altre dia no em van poder fer unes analítiques perquè tinc les venes contretes», comenta.

Finalment, llança un missatge als qui minimitzen el risc del coronavirus i se salten les restriccions. «Que vegin aquesta entrevista. Jo estic aquí de miracle i tinc 39 anys. Que no és cap broma, que jo porto un any i en continuo pagant les conseqüències».