Helen Kohlen: «L'ètica de la cura és un contrapès al neoliberalisme»

La investigadora alemanya Helen Kohlen (Mönchengladbach, 1963) és un referent en bioètica i ètica de la cura en entorns hospitalaris. És professora a la Philosophical and Theological University of Vallendar (Koblenz) a Alemanya, on també és responsable de la càtedra Care Policy und Ethik (‘Ètica i política de la cura’). Actualment dirigeix el projecte d’investigació ‘Diversitat cultural i conflictes en l’assistència sanitària’. Des del 2010 està al capdavant d’un altre sobre acció d’ètica clínica. Recentment ha sigut convidada pel Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) i la Fundació Víctor Grífols i Lucas per impartir un seminari sobre la seva especialitat.

-¿Què és l’ètica de la cura?

-Es un concepte nascut als 80, en ple debat sobre la justícia. La justícia només pensa en el que està bé o el que està malament, però la cura té més a veure amb el context, amb la relació amb els altres, amb parar atenció al que estàs fent, a la situació. Ara hi ha diferents camps de treball sota el paraigua de l’ètica de la cura. A Alemanya i als EUA, per exemple, posem el focus en el fet que la cura implica no només estar connectada amb una mateixa, sinó també amb una altra persona, institució, fins i tot amb el món. Però, per descomptat, hi ha també poders i interessos polítics. L’ètica de la cura no és un tema només de metges o infermeres, sinó que també hi ha molts politòlegs reflexionant-hi. ¿Què vol dir això? Que la moral ha d’estar integrada en la política i, quan parlem de moral, hem de considerar també aspectes com la cura. La cura implica interès per la justícia, per les desigualtats, per l’economia, per l’ecologisme... És una cosa necessària per a la democràcia.

-¿La cura està connectada amb el feminisme?

-Històricament comparteixen arrels, sí. La feminista Carol Gilligan va posar de relleu la necessitat d’incloure les experiències de les dones en la teoria moral i política, històricament associada als homes. És important que les experiències de les dones comptin en l’ètica de la cura. El feminisme versa sobre la recerca d’alternatives, busca integrar cada vegada més gent i fer que altres coses que abans no importaven sí que tinguin importància. Té a veure amb la germandat.

-¿Com va començar a estudiar l’ètica de la cura?

-Vaig fer diferents investigacions sobre la història dels comitès d’ètica dels hospitals. I vaig descobrir que la gent que està en aquests comitès utilitza un llenguatge basat en el principisme [terme fixat pels crítics del model de bioètica basat en els principis d’autonomia, no-maleficència, beneficència i justícia]. Realitzen el seu treball en funció d’aquests principis, deixant-ne fora els assumptes de la cura. La cura té el seu propi llenguatge, i si ets un cuidador –com les infermeres o treballadors socials– i tens conflictes en la teva pràctica diària, has de parlar-ne. El llenguatge de la cura permet parlar sobre els conflictes que es produeixen al si del treball, una cosa que el principisme, que és més abstracte, no pot fer. La cura té el seu focus en el principi de responsabilitat. El principisme, no. És necessari mostrar la asimetria que es dona entre un metge o infermera i el seu pacient per mostrar qui és el dependent i vulnerable –en aquest cas, el pacient–. Aquesta asimetria sempre està present i crec que la cura és important per repensar-la. L’ètica de la cura és l’única aproximació ètica que fa que la reflexió sobre aquesta asimetria sigui important. La gent diu que els metges ho saben tot –¡i ho saben!-, però no sempre són competents a l’hora de comunicar-se amb els pacients i les seves famílies.

-¿Les infermeres es comuniquen millor que els metges?

-Diria que elles estan més sovint involucrades en les pràctiques de la cura. Han de ser molt atentes, pròximes, quan tracten els pacients. Però el repte és que les infermeres parlin del que estan fent i que ho facin, especialment, quan es produeix algun conflicte. Estic segura que les infermeres saben com cuidar, però no estic segura que sempre es prenguin el temps i l’espai necessaris per reflexionar i fer els comentaris adequats al metge. El repte és fer importants les pràctiques de cura diàries, i això passa per cuidar bé el pacient, però també perquè els seus familiars estiguin ben informats.

-Vostè té un nou projecte d’investigació anomenat ‘Diversitat cultural i conflictes en l’assistència sanitària’.

-Sí. La idea va néixer arran d’una investigació del 2015, quan els refugiats van començar a arribar a Alemanya. És molt important comunicar-s’hi bé per cuidar-los bé. Aquest nou projecte està basat en les idees desenvolupades a partir d’aquell any. L’objectiu és obtenir eines sobre com tractar, per exemple, dones que tenen idees diferents sobre com donar a llum. Això no és només un problema de l’idioma, sinó també de saber escoltar el seu ‘background’, històries i vulnerabilitat, i entendre-les. En aquest projecte treballen observadors que van als centres i veuen com se suporten els conflictes amb aquests pacients. Fem entrevistes amb els directors dels hospitals i els preguntem com veuen el futur. I també parlem amb membres dels comitès d’ètica per veure amb quins problemes topen quan tracten aquests pacients que procedeixen de diferents entorns culturals. L’objectiu és buscar solucions i pensem que els treballadors sovint tenen bones idees, però que ningú en parla ni hi escriu. Jo vull escoltar-los i donar-los veu.

-Posi un exemple pràctic de com aplicar els principis de la bioètica en un hospital.

-Als hospitals hi ha persones que es troben en situacions realment desesperades. Per exemple, una dona que està intubada a la UCI de qui se sap, amb seguretat, que tindrà una mala vida tot i que sobrevisqui. I no parlo de qualitat de vida, perquè crec que aquest judici depèn d’ella, no de mi. Ella no pot parlar, però respira, i els seus familiars creuen que ella, si estigués conscient, no voldria rebre totes aquestes teràpies. ¿Què podem fer? Doncs aquí és important que algú del comitè d’ètica de l’hospital explori la situació mèdica, la perspectiva de les infermeres, dels familiars i pensi en què li agradaria realment tenir i no tenir a la pacient per arribar a una bona conclusió. Crec que és un molt bon exemple del que la bioètica ha portat al sistema de salut: el poder seure junts i obtenir diferents perspectives per arribar a una conclusió sòlida sobre el pacient.

-¿Estan els entorns hospitalaris, en general, poc humanitzats?

-Las institucions són les institucions, ¿oi? I és molt difícil que no es converteixin en fàbriques (rialles). Sovint estan focalitzades en els guanys, els diners, i això òbviament és perillós a l’hora de mantenir la humanitat. Els hospitals –i en general el sistema de salut– premien cada vegada més l’economia –una cosa que té a veure amb el capitalisme–. Però encara hi ha molta gent treballant a les institucions. I molts altres que, ingressats en un hospital, després se’n van a casa, estan sols i ningú els cuida: metges i infermeres han de ser humans i ser allà. I una altra cosa: l’ètica de la cura és un contrapès del neoliberalisme.

-¿Per què?

-Perquè el neoliberalisme està massa focalitzat en l’individualisme, és molt estratègic i gens comunitari. L’ètica de la cura està molt basada en la comunitat, és una cosa molt diferent de la ideologia neoliberal. L’ètica de la cura defensa un món on la cura a la gent és el més important.

-¿Hi ha desigualtats en la sanitat?

-Sí. Hi ha desigualtats ètniques, de gènere i socials, però la més gran de totes és la de gènere, segons la meva investigació. Si tu tens un baix nivell d’estudis, vens d’un país diferent, ets gran i a sobre dona, et trobes en la pitjor situació de desigualtat.

Notícies relacionades

Pilates, ioga i meditació

L’alcohol ja causa el 15% de consultes mèdiques i 150.000 ingressos a l’any

-Per cert, ¿vostè ha sigut infermera?

-Tinc un ‘background’ en infermeria, però no he treballat massa com a infermera. Vaig treballar durant els caps de setmana quan estudiava literatura anglesa i ciències polítiques. Vaig estudiar la literatura d’escriptores negres. Vaig ser professora durant 14 anys. I va ser la millor part de la meva vida. Però després em va semblar que no era prou bona per ser professora de literatura.