Les cartes de la memòria (4): El ball del retrobament | Text i podcast

En un pas, les sabates es van tacar de terra. També de purpurina i restes de cintes de colors que penjaven de l’envelat. A la plaça dels amors retrobats, la música sonava segons la preferència de cada un i s’enredava amb les rialles i l’alegria per les abraçades represes. I no importava que alguns dels presents encara no estiguessin convidats al ball ni que d’altres haguessin arribat fa molt. En aquest lloc, en aquest no temps, res era estrany. Tampoc aquests cossos que ballaven sense gairebé tocar el terra, de tan lleugers que eren els seus moviments. 

Va arribar la matinada, i la dona va pujar a l’escenari. A les seves mans, uns folis escrits amb tinta iridescent i un violí. La melodia, la més bonica mai sentida. Les parelles ballaven compassades. Els passos traçaven hipnòtics dibuixos simètrics, el somni d’un calidoscopi. Fins i tot el vent acompanyava, despertant maror suau a cabells, camises i vestits. Encara no se sap què va passar. Algú va dir que la culpa va ser d’una filera de formigues que va pujar pel faristol. Potser va ser això, una línia més en el pentagrama. Una inesperada, nerviosa i movedissa sisena línia que va ocasionar el caos.

Les notes es van esvalotar. El fa i el mi es van separar, el si i el do es van perdre i un re plorava desconsolat davant la clau de sol. No hi havia rastre del la. Tot estava confós. La violinista no va poder continuar. Impotent, va veure com les notes es desprenien de les línies. Amuntegades al fons blanc dels solcs. Sense l’ordre que els permetia el lluïment, van emmudir. Havien perdut tot al·licient per continuar sent notes. També el pentagrama estava moix. Un vell estenedor inservible.  

El ball va callar a la plaça, que ja era la plaça del silenci. La imatge del calidoscopi es va fraccionar. I un rumor de confusió va aletejar en l’aire. Només una parella va seguir la seva dansa. Aliena al que passava al seu voltant. Les parpelles, tancades. També les orelles. Els passos, perfectament sincronitzats. I a les mans entrellaçades, un esclat de colors. Són les cartes, va dir un home que es va aproximar a mirar-los. Les cartes de la porta de fanalets. Immediatament, tots van treure les seves de les butxaques i van imitar la parella. Tancades les parpelles, i les orelles. Ballaven, sí, ballaven. I era bo per a ells, però la música es quedava atrapada als seus cossos. No omplia la plaça ni corria carrer avall ni s’enfilava per les teulades fins a perdre’s al cel. Era una música que servia poc, de tan callada que era, de tan solitària.

La violinista mirava el silenci, i la seva partitura desorientada. I va saber que, si no trobava la manera d’ordenar-la, potser la música es perdria per sempre. Ella no tenia carta. Ni de tinta ni d’aigua i sal. Només estava de passada, era una forastera a la plaça. Asseguda a la punta de l’escenari, va deixar penjar els peus, fins a fregar la terra. Ella també va tancar els ulls, per no perdre’s en un ball que no entenia. Llavors la va sentir. Era molt tènue, una vibració gairebé imperceptible. Va lliscar fins al terra i va recolzar-hi les dues mans. Sí, era el ritme dels passos. 

► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu

relats d’estiu

Notícies relacionades

Un conte de vampirs (i 7): Tots tenim ullals | Text i podcast

Un conte de vampirs (6): La casa del vampir | Text i podcast

Tenia dubtes, però necessitava intentar-ho. A més, els ballarins cada vegada eren més dispersos. Va poder agafar una parella just abans que s’endinsés al laberint. D’altres ja estaven a punt d’enfonsar els peus a l’estany. Tot i que seguien amb els ulls tancats, es van deixar fer, gronxats per la seva pròpia melodia. Va anar enllaçant unes mans amb d’altres, sempre amb les cartes entre els dits. Sempre les cartes. Una sardana. O una serp amable. I, unida al principi i al final de la cadena, la partitura.

Amb la suma de les melodies particulars, el pentagrama va començar a reaccionar. Les cinc línies van recuperar la tensió habitual. Les notes es van desemmandrir. Les corxeres, fuses i semifuses, gràcies als seus ganxos, van aconseguir aixecar-se. Ja assentades, van ajudar la resta. Va costar aixecar les rodones, sense pal ni claudàtors. Però, a la fi, totes es van col·locar. La violinista es va afanyar a agafar el violí. Les primeres notes encara van sonar trèmules. Però en el tercer compàs, la música es va ordenar. I es van obrir les parpelles, i les orelles, i la plaça va tornar a ser el somni d’un calidoscopi.