Històries de P. (4): El peix i la peixera
Després de coneixe's en una funerària, en Fabià Cugat i l'Enric Picart continuen la seva conversa en un bar, a l'entorn de les teories de Galileo Galilei i d'altres qüestions que no s'han d'entendre com una metàfora.
zentauroepp44532382 relato de verano180803191720
► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu
“¿Oi que el van cremar, oi que sí, oi que sí que el van cremar?” – va dir l’Enric Picart – “¡Digues, que tu ho saps!”. Li vaig haver de dir que no, que tècnicament no el van cremar. Bé, de fet, ni tècnicament ni res. Això sí, el van fer abjurar de les seves teories, pobre Galileo, tot i que després ell va dir que la Terra es continuava movent al voltant del Sol. I així li vaig fer saber, en aquell bar de tapes d’un altre segle o d’una altra galàxia: que no es movien gens i que s’estaven allà, pels segles dels segles, esperant que algú s’atrevís a menjar aquella platja de greix que era, vista des de la taula on sèiem, com un dels anells de Saturn. “¿No el van cremar, doncs?”, va fer l’Enric Picart, “d’acord, però sí que va demostrar que si no hi hagués aire, que si no existís la resistència de l’aire, tu ja m’entens, vull dir que si l’aire no fos com una mena de xarxa o de teranyina, com una teranyina, sí, o com una pasta com la d’aquestes tapes que tenen al teu bar, ja m’entens, vull dir que aleshores una bala de canó que fos de plom i una ploma que fos, ¿com t’ho diria?, que fos de ploma, sí, doncs que aleshores totes dues baixarien a la mateixa velocitat i acabarien arribant a terra al mateix temps”. El desfici.
Li vaig dir que no estava segur que Galileo ho hagués demostrat, entre altres coses perquè aleshores, quan Galileo deia tot això, no és segur que es pogués viure en una atmosfera sense aire i ni tan sols que algú s’ho plantegés. “¿Però és cert o no”, va fer l’Enric Picart, “que, si llances una bala de plom i una ploma, arriba abans a terra la bala que la ploma?”. Li vaig dir que em feia l’efecte que sí, vaja, segur que sí, això és de sentit comú. “T’equivoques”, va dir l’Enric Picart, “perquè el sentit comú no és el dels científics, que ara sí que han demostrat, perquè ara sí que ho poden fer, que sense resistència resulta que arriben totes dues al mateix temps. Busca-ho, va, busca-m’ho, segur que ho trobes”.
És preciós veure com totes dues baixen alhora i sembla que la ploma sigui més consistent i densa i que la bala sigui més flonja i etèria
Ho vaig mirar en el mòbil i, efectivament, era cert, i li vaig dir: “És preciós veure com, sense atmosfera, totes dues baixen alhora i sembla que la ploma sigui més consistent i densa i que la bala sigui més flonja i etèria, com si l’aire ara fos de cotó fluix i les acomboiés a totes dues, amorosament”. L’Enric Picart es va treure les ulleres i es va fregar els ulls i em va semblar, un moment, com si plorés. Vaig pensar aleshores que potser sí que es tractava d’una metàfora, tot i que aquell bar no les admetia, com allò que deia un poeta japonès que ara no recordo: que els corrents del temps mai no són iguals per a dues persones, ni tan sols si són amants, que cadascú va a la seva i que n’hi ha que són fets de coses antigues i n’hi ha que viuen per anar endavant amb coses noves i que els de les coses antigues miren de refer-les sense saber que són una llosa que els aixafa i que els de les coses noves les viuen potser sense saber que un dia també seran antigues. Descendeixen alhora, el plom i la ploma, i s’agermanen en la baixada tot i que és irreal que no hi hagi aire. En la puta vida real, la ploma i el plom tenen velocitats diferents, pel pes específic o per la gravetat o pel coi de cosa que sigui, i per això es diu que semblava una ploma quan ballava o que has caigut a plom.
Però allò del peix em va neguitejar i va ser quan vaig pensar en el peix que vaig tenir a la peixera de casa, que no és ben bé una peixera
No li vaig dir tot això, a l’Enric Picart, perquè soc jo, que m’ho faig, i perquè ell ja estava en un altre planeta, sense resistència a l’aire. Va dir: “La veritat és que m’ofego. Si pogués, tornaria al net recipient de l’aquàrium i em sentiria protegit per vidres gruixuts, però ara soc com un peix que ha estat escopit a la platja i obre la boca per mirar de respirar mentre espera la mà d’algú que se l’endurà a casa per fregir-lo a la paella”. Fins aquell moment, mai no m’havia dit coses així. La veritat és que em desconcertava i em feia riure i, a poc a poc, amb aquella xerrameca, se m’anava fent imprescindible, el tipus de persona a qui pràcticament no coneixes i a qui series capaç d’explicar la teva vida, potser perquè no la coneixes prou. Però allò del peix em va neguitejar i va ser quan vaig pensar en el peix que havia tingut a la peixera de casa, que no era ben bé una peixera sinó un pot de plàstic on potser hi havia hagut galetes o melindros, transparent però no pas del tot, perquè és brut, amb aquella brutícia del plàstic que no se’n va mai, i amb unes ratlletes verdes tot al voltant, tallat amb tisores per la part de dalt, perquè el peix pogués respirar.
“¿Vius per aquí?”, em va preguntar l’Enric Picart. “Sí”, vaig contestar, “en un d’aquests blocs”.
