Viure amb els massais

Ana Pérez Marcos (Madrid, 1975) tenia ganes de veure món, de viure en un altre país, d'intentar noves aventures. Amb el seu marit, Aldo, van decidir apostar fort i provar sort a Kenya, on des de fa uns mesos gestionen el Kandili Camp, un campament amb encant situat al costat de la reserva de Massai Mara.

«Jo vaig treballar a l'Oficina de Turisme de Kenya i ja hi havia viatjat set vegades», explica al costat de la tenda on viu, prop d'un poblat massai. «M'agradava Kenya i veia com el país anava creixent i les oportunitats que oferia. A Espanya, mentrestant, les coses no anaven bé per culpa de la crisi. Jo tenia feina, però veia al meu voltant un ambient negatiu. Me'n vaig anar més per això que per la crisi».Ana i Aldo no van dubtar quan els van proposar portar la gestió del Kandili Camp, un campament que buscava reactivar-se. «Al maig vam arribar a Nairobi amb el nostre fill Lucas, de 5 anys, i al cap de poc vam començar a construir el nou Kandili Camp», explica. «El meu marit es va ocupar dels exteriors i de la infraestructura, jo dels interiors. Vam construir set tendes i un restaurant en només dos mesos i mig».El Kandili Camp, situat en un lloc privilegiat, prop de Leopard Gorge, té un total de 200 hectàrees que pertanyen a set famílies massais. Fa cinc anys es van unir per constituir la Leopard Gorge Conservation Area. Una dotzena d'inversors, kenyans i espanyols, la van arrendar per un període de 25 anys i van contractar Ana i Aldo com a gestors.

«Al ser a prop de la reserva de Massai Mara, ha de tenir un baix impacte ambiental», explica. «Està completament prohibit el ciment, les energies han de ser renovables, no hi pot haver soroll… La meva oficina d'ocupació, quan vam arribar, era sota una acàcia. Venien cada dia dos o tres massais que volien treballar aquí. A tots els dedicava temps. Recordo que una noia va arribar mitja hora tard perquè em va dir que, al sortir del poblat, havia trobat una manada d'elefants i s'havia vist obligada a fer marrada».«La relació amb els meus veïns massais és molt bona, i no ho dic per fer-me la Karen Blixen», riu. «Són molt bona gent, molt noble. Mai m'enganyen i són molt canallers. A la manyatta (poblat massai) estan contents amb els turistes, i a les dones les porto en cotxe al mercat. Això sí, els ho has d'ensenyar tot. No saben fer llits perquè no en tenen. És una qüestió de diferència cultural. Quan vam posar electricitat, van quedar sorpresos i van estar mitja hora encenent i apagant els llums. Allò de les bosses d'aigua calenta els va fer molta gràcia. Jo els vaig dir que se les posaven els muzungus al llit per no passar fred, i un dels massais em va preguntar: '¿I per on fiquen els peus?'».Formar l'equip de treballadors per al campament és el que més li va costar a l'Ana. I li segueix costant. «S'ha de tenir molta paciència», manifesta. «Els corregeixes un dia, i l'endemà cometen el mateix error… Però ja he après que no s'ha de voler imposar la lògica europea. Viuen al dia i no planifiquen res. Un dia et diuen: 'Necessito cinc cargols'. Vas a comprar-los a dues hores de camí i, l'endemà, diuen que en necessiten 10 més. Pensen només en les coses immediates. Però, bé, tenen altres coses molt bones. Ens hi hem d'adaptar».L'educació del Lucas, el seu fill, és un altre dels temes que té en compte l'Ana. «A Nairobi els vam enviar uns quants mesos a una escola pública i no va anar bé», apunta. «Tots els nens parlaven suahili menys ell. Però al Kandili Camp hi està molt bé: està en contacte amb la naturalesa, té una casa en un arbre, desenvolupa la imaginació, es construeix les seves joguines, es banya en un cossi… Però l'any que ve, quan compleixi 6 anys, haurà d'anar a l'escola».

Notícies relacionades

«Confio en el meu producte però vendre'l no és fàcil»

«Vaig haver de tancar aquesta primavera»

Lleons a prop

Quan un lleó rugeix no gaire lluny del campament, li plantejo a l'Ana la qüestió de la seguretat, però ella hi treu importància. «Hi ha més perills a Europa», assegura. «Jo aquí estic supertranquil·la. Només vaig tenir la temptació d'anar-me'n quan va ploure sense parar dies i dies. Em passava el dia traient aigua. En una mateixa setmana van caure tres tendes i dues terrasses, i ens vam quedar quatre dies sense aigua. És aleshores quan penses: '¿Què hi faig jo aquí?'. Però després segueixes. El que és al·lucinant de l'Àfrica és que tot s'acaba solucionant. Allòde 'hakuna matata' és del tot cert».