El dia més atroç de les seves vides

Ho recorda ara, 20 anys després de la tragèdia, Adrián Sánchez de la Blanca. Va ser un dels supervivents dels atemptats als trens de l’11 de març del 2004. Ell, amb el seu grup d’amics, va ser víctima de les explosions que es van registrar a l’estació de Santa Eugenia. "No sé ni de què estàvem parlant en el moment de l’explosió; crec que ni parlàvem, perquè anàvem apressats de córrer per agafar el tren. Sé que la meva companya va deixar la motxilla a terra, algú li va fer una broma donant-li un copet i llavors..."

Llavors, va explotar. Una de les bombes que hi havia als trens de Rodalies. Per a l’Adrián, la sensació va ser "com un d’aquests somnis en què caus d’una vorera. Exactament la mateixa sensació, amb la diferència que mai s’acabava. Vaig començar a caure cap a un costat, cap a l’altre i era com a ‘merda, no em desperto’. Pensava que encara estava somiant al llit".

De quatre grapes al tren

"El següent va ser despertar-me de quatre grapes al tren. La meva amiga era sota; els meus amics no els vaig trobar. Intentava despertar la noia, però no podia, li queia el cap. Recordo que li vaig donar uns quants cops a la pobra, per intentar despertar-la". Com que no ho aconseguia, l’Adrián la va enganxar de la motxilla i va arrossegar el seu cos fins a un dels esvorancs que van deixar les bombes. Així van aconseguir sortir del vagó i van caure a les vies.

Potser del cop que es va fer, la noia va tornar en si. El següent que recorda és asseure’s tots dos a descansar i a gent dient-los que s’havien de moure d’allà, perquè l’explosió havia destrossat la catenària i estaven saltant espurnes. "Allò semblava una pel·lícula de terror. Gent cridant, molta sang i una olor molt forta". I una sensació que els ulls se li anaven tancant. No s’imaginava en aquell instant que va estar a punt de quedar-se cec.

Al cap de pocs minuts va trobar dos dels seus amics, amb diferents lesions. L’últim va aparèixer més tard, però estava il·lès: "Va sortir volant al costat de la porta del tren i això li va esmorteir el cop. El van haver d’operar d’una oïda, però va ser el que va quedar millor dels cinc", recorda.

Un altre amic va perdre la mobilitat als dits i això li va negar el seu somni de ser cirurgià. A la noia li va impactar metralla als glutis. L’Adrián es va cremar la part superior del cos, la cara inclosa. I els ulls, que li feien tant mal, van patir perquè aquell dia portava lents de contacte i li van rebentar dins dels ulls. "Les perspectives de vida et canvien molt –reflexiona, 20 anys després del periple–. A partir d’aquí vaig deixar de pentinar-me. Fins aleshores no sortia de casa sense arreglar-me el tupè. Però a partir d’allà van canviar les prioritats".

L’avi no en volia saber res

L’Adrián relata la seva història amb cert to positiu i alegre... fins que toca parlar del seu avi. L’home vivia a 10 minuts de l’estació i el va despertar el soroll de la bomba. "Tots pressentien que m’havia tocat a mi. La meva àvia el va aixecar i el va enviar a buscar-me a la Renfe". A l’arribar el seu avi, ell ja no hi era, però va poder veure igual una estampa que el va traumatitzar de per vida.

"No va poder tornar a dormir bé mai més. A les nits xisclava. Bramava, dels malsons que tenia. Amb una ràbia i un dolor increïble. Va morir fa quatre anys, però no en vam poder parlar mai. Ell no volia saber res de l’atemptat. Es posava malalt. Mai va parlar del que sentia". S’eixuga les llàgrimes l’Adrián per recordar que el seu avi ho va fer per ell. "I això també em fa mal. Les víctimes que oficialment no són víctimes. Perquè ell va ser allà i ho va passar pitjor que jo".

Seqüència en tres passos

I no va ser l’únic amb seqüeles. "Pocs anys després de l’explosió, vaig rebre una trucada d’un número de telèfon desconegut", explica en Gastón González, un altre dels supervivents dels atemptats. "Vaig despenjar i va contestar una veu de dona que em va dir: ‘No sé qui ets, però probablement jo et vaig deixar trucar des del meu telèfon mòbil el dia de l’atemptat als trens de Madrid. El meu terapeuta m’ha recomanat que truqui a tots els números de les persones a qui els vaig deixar el meu telèfon’. Va ser la seva manera de guarir i tancar les seves ferides", explica.

En Gastón González Parra (Santiago de Xile, 1962), té llacunes en algunes de les seqüències d’aquell infaust 11 de març. Havia arribat a Madrid una dècada abans, després de conèixer la seva (ja ex) dona espanyola al Salvador, quan ell treballava per a les Nacions Unides. Van travessar el bassal, es van establir a la zona de Madrid Sud i van tenir tres fills. Als dos més grans els portava en Gastón a l’escola a Chamartín el matí d’aquell dijous negre.

"Recordo que anava amb el meu fill Ignacio, que llavors tenia 10 anys, i el meu fill Javier, que en tenia 8. Anàvem amb pressa perquè arribàvem tard. I per aquest motiu vam perdre l’altre tren, el que va esclatar a Atocha", explica aquest supervivent que va ser víctima de l’explosió a l’altura del carrer Téllez.

Notícies relacionades

"No em deixava treballar i controlava tots els tiquets"

¿Tot continua igual?

Del moment de l’esclat recorda una seqüència que resumeix en tres passos: "El primer, l’avís per la megafonia del tren de ‘Pròxima estació, Atocha’ i la gent movent-se ja cap a la porta. Ells van ser els que ens van fer de parapet als meus fills i a mi, que estàvem situats just darrere".

El segon moviment va ser una espècie de llum encegadora. I immediatament, el tercer pas. La terrible explosió. "Allà vaig perdre el coneixement", apunta. Eren les 7:39 del matí. "Tinc records molt confusos del que va passar", confessa en Gastón, que sí que recorda, no obstant, a aquella dona que li va deixar el telèfon amb què va poder tranquil·litzar la seva dona. "Amb això és amb el que prefereixo quedar-me. Amb què aquell matí també hi va haver gent bona fent coses bones pels altres".