Un ideòleg a temps parcial

Quan Iglesias va presentar el seu projecte, va advertir que quan un encén la televisió o la ràdio, totes les emissores diuen el mateix, i que allà estava ell per marcar la diferència. Bé. Primer, totes les emissores no diuen bàsicament el mateix: n’hi ha prou amb escoltar Jiménez Losantos o Àngels Barceló. Però el més important és que qui diu sempre el mateix és Canal Red. Els seus arguments informatius no canvien mai. Les seves crítiques són invariablement unidireccionals. En els seus programes els fets mai tenen vida pròpia i sempre rendeixen homenatge a la ideologia.

Òbviament, Monedero participa d’aquesta visió exòtica del periodisme. Si ha hagut de marxar és perquè Iglesias no suportava ja ni tan sols la delicadíssima, amical dissidència del professor sobre decisions estratègiques de Podem, com la insistència de l’exvicepresident del Govern a no presentar-se a les eleccions autonòmiques gallegues.

Somriure restret

Monedero ha marxat tancant la porta amb un somriure restret, però continua militant a Podem. Sincerament, un creu que ho farà fins al final. Fins i tot si alguna vegada Iglesias i tota la resta abandonen el partit, ell continuarà com a militant únic. Com tot esquerrà és un masoca –en el seu cas varietat sadomasoquista– i li agrada patir els atacs, els menyspreus, els abusos dels poderosos, la impertinència de no pensar el que ell pensa, és a dir, la lluita final.

El fan fora i proclama el seu amor incondicional al Gran Germà. És com aquells detinguts durant l’estalinisme a les novel·les de Koestler o Solzhenitsyn, convençuts que tot era un error i que abans de cinc minuts estarien al carrer. És d’aquesta gent terrible que creu que la Història (des de Sumèria fins a Hugo Chávez) està de part seva.

Tot i que no convé confondre’s. Monedero mai va ser el tutor intel·lectual de Pablo Iglesias i l’elit podemita. En Iglesias va influir més el professor Heriberto Cairo, per exemple, que la resta del claustre de la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat Complutense, i el mateix es pot dir d’Íñigo Errejón. Monedero es va fer el seu lloc com a company en la política o politiqueig dels departaments universitaris. Es va llicenciar en Ciències Polítiques i se’n va anar a Alemanya, suposadament, a preparar el seu doctorat. Després de presentar la seva tesi el 1996, va guanyar una plaça de professor titular a la seva alma mater.

Notícies relacionades

¿Tot continua igual?

David Walliams: Un fenomen de la literatura infantil i juvenil que enalteix "la diferència"

Monedero ha tingut una carrera acadèmica una mica irregular, confusa i de vegades polèmica. També va entrar en política a principis dels noranta. Va ser, per exemple, assessor de Gaspar Llamazares quan va assumir la coordinació general d’IU. Aquest circuit d’assessories xerrameques i universitats i departaments progres van culminar en la seva etapa com a assessor d’Hugo Chávez a Veneçuela (va arribar a compartir un despatxet al Palau de Miraflores), i fins i tot va ser contractat per diversos governs llatinoamericans perquè elaborés un informe sobre costos i oportunitats per establir una moneda única al subcontinent, un encàrrec cridaner per a un acadèmic que no sap ni una paraula d’economia. Va cobrar 480.000 euros i després va tenir un petit problema amb Hisenda per justificar-los.

Monedero és una combinació d’oportunista, propagandista i xarlatà que, si ara és desterrat de la tele d’Iglesias, no és per les seves reflexions sobre Canal Red, sinó perquè fa mes i mig se li va acudir dir que Irene Montero potser no és la millor candidata de Podem al Parlament Europeu. El mateix que pensava Lilith Verstrynge, que també va optar per acomiadar-se a la francesa. Potser acaben tot dos fitxats per Telecinco.