Noves trampes per a turistes a Barcelona

El barceloní és ja el Correcamins pintant un senyal fals a la carretera perquè el Coiot acabi en un penya-segat. És, també, el que es planteja instaurar algun tipus de doble moneda. És, en definitiva, el nen astut i amb por de Sol a casa que posa trampes per als lladres i crida: "És casa meva i l’he de defensar".

Si el veí s’ha convertit alhora en el Correcamins, en l’economia d’una illa de les Antilles i en Macaulay Culkin és perquè en un any van arribar a la província de Barcelona uns 26 milions de turistes. I, més enllà de pancartes, sembla que la ciutat comenci a rebel·lar-se amb mesures pràctiques.

Fa un any, els carrers pròxims al parc Güell es van despertar amb unes pintades. No eren les típiques de Tourists go home. Eren molt més sibil·lines. A prop de la parada de metro de Vallcarca, les façanes mostraven uns grafitis: una fletxa que indicava la direcció per arribar a l’edèn modernista. La cosa és que aquesta fletxa, com les del Correcamins, no portava veritablement al parc de Gaudí, sinó al Tibidabo.

Aquestes tàctiques de guerrilla van més enllà de la senyalètica autogestionada. S’ha vist en les de Gràcia, però també en les de l’Eixample Dret i en moltes més. En algunes festes de barri, en la facció alternativa d’aquestes, hi ha casetes que fan servir una maniobra invencible. En aquestes, s’anuncia la cervesa a dos preus: una beer costa quatre eurets, però al mateix cartell el veí espavilat llegirà suc d’ordi o zumo de cebada i aquesta consumició (aquesta cervesa, amb un nom més poètic) costarà només 1,50 euros. El guiri que es prengui la molèstia de googlejar aquesta altra beguda, pensant que és tan typical catalan com la ratafia, tindrà premi. Proposo més noms, apujant l’aposta lírica: ambrosia amb rierol (per al gintònic) i elixir de les 12 campanades (per al vi).

Això, clar, podria arribar a una doble moneda, com a Cuba amb el pes nacional (CUP) i el pes convertible (CUC), on una rajola de xocolata pot tenir un preu i un altre 10 vegades més gran. Al cap i a la fi a mi m’han cobrat al Gòtic quatre euros per una canyeta i, davant la meva reacció, la cambrera em va contestar: "Preu turista, amic". Proposo anomenar la moneda local barcelonina Floquet. Em sona molt nostre i, alhora, ressona en aquest nom el copec de les novel·les russes.

Aquesta maniobra de distracció l’he vist també en bars i restaurants. Fa uns mesos, en un local de menú a 12 euros, de qualitat estratosfèrica i cuina casolana, a La Salut, la persiana estava mig abaixada. A la pissarra, i en català, havien apuntat amb guix els plats del menú. Però a la persiana havien enganxat amb cinta adhesiva un DIN A4 on posava: No menú today. Takeaway. Jo hi vaig entrar i em vaig menjar una sopa de peix de pistons i unes costelletes. Els que van llegir el paperet, no. Aquest takeaway semblava una invitació a endur-te el trinxat fora de l’espai Schengen.

Notícies relacionades

Personal, desitjable i a bon preu

Nits de molt art a l’Eixample

El bus desaparegut

El més espectacular va ser, no obstant, aquest truc de prestidigitació a l’estil David Copperfield: el bus de barri més perjudicat pel turisme cap al parc Güell, el número 116, de sobte va desaparèixer. Sí, almenys va deixar de sortir a Google. Després de molta protesta veïnal, perquè les iaies feia anys que no aconseguien asseure-s’hi, l’ajuntament va aconseguir que no aparegués a les aplicacions, com si fos el Castroforte de Baralla inventat per Gonzalo Torrente Ballester, que no sortia als mapes. Potser, si augmenta el turisme massiu, algun dia no sortirà Barcelona a Google.