Barcelona Singular: els paradisos ocults del barri de les bugaderesd’Horta

Els seus habitants parlen de "baixar a Barcelona" a l’anar de compres pel centre, però en realitat Horta no queda tan lluny. Això sí, no vagis amb presses, que en aquest barri es viu a un altre ritme; captiva el seu ambient relaxat, de poble. Tant agradava ja aquesta quietud al segle XVIII que famílies acabalades no s’ho van pensar dues vegades; van comprar terres i masies, i van aixecar aquí les seves torres d’estiu. Can Bacardí i Can Querol són dues mostres d’aquell desembarcament en una zona integrada llavors a Sant Andreu de Palomar. Al voltant d’aquestes dues finques, Horta es torna més seductora, i la seva bellesa explota amb el rastre deixat per les bugaderes, unes heroïnes anònimes.

1. Rumb a la blancor El carrer d’Aiguafreda

En l’antic municipi de Sant Joan d’Horta, el que no faltava mai era aigua. Tanta abundància va propiciar el naixement, fa tres segles, d’una activitat remunerada que mantindria molt atrafegades les hortenques: la bugaderia. Netejar la roba de la classe acabalada que residia en la ciutat intramurs es va convertir en un negoci que adquiriria una dimensió industrial. Desenes de carreters sortien els dilluns pel Portal Nou amb les mules i les tartanes carregades de farcells, i els acompanyaven a peu les sofertes dones dedicades al nou ofici (els dissabtes feien el recorregut invers, ja amb les peces immaculades). Per una pista tortuosa –l’antiga carretera d’Horta– arribaven als seus destins: el desaparegut carrer de Can Travi, i la d’Aiguafreda, que –amb els seus pous i safarejos– és testimoni d’una època en què les esesposes contribuïen a l’economia domèstica ensabonant, blanquejant, esbandint i assecant llençols i peces de vestir alienes. A les casetes d’aquest passatge bellíssim s’accedia pel camí de Barcelona –paral·lel a Llobregós–, i està ocupat per uns horts municipals que únicament veuràs si algun veí et convida al seu pati del darrere.

2. L’última masia Ca l’Eudald

Del mig centenar de finques rurals que hi va haver disseminades al llarg i ample d’Horta, escassament se’n conserven una vintena, i només una, Ca l’Eudald, manté els usos agrícoles. No obstant, el seu primer propietari, Eudald Barnet, va utilitzar mitja parcel·la (i d’aquí el desnivell entre la casa –del 1854– i la zona de conreu) amb una altra intenció: extreure argila per a la fabricació de rajoles. Fins fa ben poc, Francisco Perna es passava el dia treballant l’horta per al seu gaudi, però l’edat no perdona i és el fill, el Joan, que li ha agafat el relleu, cultivant el que li ve de gust i atenent visites d’escolars. Mentrestant, es cuida de la seva mare, Maria Rovira, antiga carnissera –¡n’hi havia tantes a Horta!- i rebesneta d’aquell Eudald menestral i de la Narcisa, per descomptat, bugadera. Aquest petit paradís, amagat rere un mur del carrer de Llogregós, es transformarà quan el Francisco i la Maria faltin. Probablement, l’ajuntament l’obrirà al barri i donarà més sentit a la dita catalana que diu en una placa de ceràmica de la façana: "Si veniu per bé no us quedeu al carrer, si veniu per mal no passeu del portal". / Carrer de Llobregós, 46.

3. Banquet ORNÍTIC Cereals Tarrida-Colom

És el lloc somiat per a qualsevol ovípar amb bec i plomes; un tiberi d’aliments que portarà felicitat a les llars engabiades de periquitos, canaris, coloms, cotorres, cacatues i agapornis. La varietat de llavors és interminable: càrtam, civada pelada, arròs i blat de moro partit, llavors de gira-sol, card marià, perilla, pesolera, escaiola...o mixtura per a hàmsters. Totes omplen fins als límits els sacs que donen tanta personalitat a aquesta botiga oberta el 1956 pels pares de Concepció Tarrida, i que ara regenten ella i el seu marit, Joan Colom. Si mig establiment està dedicat al regne animal –no m’oblido del pinso per a gallines i conills, ni dels ¡hotels de papallones!–, a l’altra meitat manen els llegums i fruita seca. "No tenim ni una ínfima part de les mongetes que hi ha al món", m’assegura la Concepció al veure’m flipant amb tanta diversitat de mongetes: blanques, verdes, morades, del ganxet, de Tolosa, genoll de Crist, pinta, or, de garrofó... La venda va dirigida tant a majorista com al detall (amb un mínim de mig quilo). I tot i que amb la sequera persistent es planta cada vegada menys, això és Horta, i sempre hi ha veïns que el que busquen (i troben) és una selecció de llavors per a la sembra del seu hort. / Dante Alighieri, 53.

4. Una selva inesperada El bosc de Gallart

Mira que són bona gent, però això no treu que el que s’amaga rere una tanca verda del carrer de Dante pertanyi als Gallart gràcies a un pocavergonya. Cal remuntar-se als tresavis dels actuals propietaris, que van veure com una tragèdia que la seva filla, després d’enviduar, es casés amb l’administrador de la família, persona que l’havia estafat i arruïnat. Amb la suma de diners que va usurpar, l’home va adquirir uns terrenys que s’estenien fins a la carretera nova d’Horta (el passeig de Maragall).

De tot allò tan sols n’hi ha avui una porció, que a mi igualment em sembla la selva amazònica. A finals dels 60, l’eminent psiquiatre Josep Maria Gallart va començar plantant pins, i ja res el va aturar: va inundar el seu jardí de cedres, baladres, eucaliptus, palmeres, bambús, iuques, arbres de l’amor... i així, fins a 500 espècies diferents. El 2022, el Josep Maria va morir sense avisar i avui són els seus fills que gaudeixen d’aquesta meravella, afectada per un projecte metropolità guardat des de fa dècades al calaix que, en cas que s’executi, posaria punt final a un lloc portentós. / Dante Alighieri, 61.

5. A foc visc Polleria Lisboa

Hi ha vida més enllà del pollastre a l’ast. Almenys a Horta, on la graellada perfecta és possible. A les onze del matí, les màquines en comencen a rostir les primeres peces; un centenar llarg, que van daurant-se i desprenent una olor que fa venir gana.

-Nena, ¿com tens les guatlles?

-Una mica crues, encara.

Isabel Termes i Cristina Moreso s’encarreguen que tot vagi com un rellotge quan no hi ha el cap, Robert Motos, que fa 30 anys va decidir incorporar nova fauna al negoci, que va complir el 2023 mig segle. El porc és sempre molt present: galtes, garrons i costellams es torren al foc, i en un altre fogar, el normal és veure un parell o tres de conills.

Notícies relacionades

La Cerdanya a través de les esglésies romàniques

De ruta pels paratges de la riera de Rajadell

A l’establiment, per l’interior del qual ja corria de petit el Robert darrere de la seva mare, no desatén els pollastres, que segueixen sent el producte estrella: els caps de setmana se’n solen vendre 300. ¿El secret? "L’important no és què se’ls posa, sinó què se’ls treu".

A la rebotiga s’entretenen plomant les aus, pelant-les una a una a navalla, i netejant-les. Un preparat d’onze espècies –vaja, no em diuen quines– remata la jugada. Xoriços, xistorres, botifarres, botifarrons i canelons se sumen a aquest festival de la carn que garanteix un bon tiberi, i una millor migdiada. / Lisboa, 1.