Dàmaris Gelabert > Aretha Franklin, per Miqui Otero

No és que m’hagi raptat el gàngster d’una pel·lícula de cine negre en què jo sigui un traïdor que ha de confessar un secret. Ni que em dediqui ara a fer un ‘remake’ d’aquella escena de ‘Chinatown’ en què li tallen les fosses nasals a un. No, qui m’ordena que canti, amb to d’amenaça, és la meva filla de dos anys, encavalcada als meus genolls. I el que he de cantar no és qui ha comès el crim, sinó el següent: «Una dutxa és el millor, contra el fred i la calor». Amb veu de barrufet o de Dylan refredat o, més aviat, de persona que es posa sota el raig del lavabo (per això el gest de bloquejar-me la respiració): «Fora roba i a la dutxa a cantar». 

L’autora de la cançó és Dàmaris Gelabert, i si tens relació amb cap ésser de menys de cinc anys deus saber continuar. I estic segur que en el teu resum anual de Spotify el número 1 no és ni Rosalía ni Curtis Mayfield, sinó la monarca del pop infantil.

Gira de comiat

Llegeixo en aquest diari que Dàmaris es retira després d’una gira de comiat: facin cas als seus fills i segueixin-la aquest estiu. Ella és una cosa així com un encreuament de ‘Brave’, amb la seva melena pèl-roja i arrissada, i d’Aretha Franklin. Els adults escoltem música més diversa, però, al terreny infantil, el pop en català mana. El Pot Petit són més grans que els Beatles (recordo la vegada que els vaig veure on els ‘fab four’ van tocar al seu dia, a la Monumental) i Dàmaris és per a ells totes les estrelles femenines del rock en una sola persona, de Nina Simone a Rosa León. 

Broadway al parc

Jo estic, per exemple, construint un castell de ‘Joc de trons’ amb els cubs de platja al sorral del parc i escolto, a la llunyania, un altre pare entonar: «Bon dia, bon dia» i, sense alçar els ulls, continuo la tonada: «Bon dia al dematí», mentre una mare que està netejant mocs en un banc afegeix «la lluna s’amaga», i tots tres rematem a l’uníson: «I el sol torna a sortir». Com en un d’aquests musicals d’una venedora de violetes que després de fer un petó s’arrenca amb una copla. Mai m’he sentit tan a prop de Broadway. De fet, de vegades se m’escapa, i davant un agent de policia que em diu «bon dia», abans de reprendre’m per circular per la vorera d’Aragó amb la bici, jo contesto: «Fem fora la mandra i saltem corrents del llit». 

El més famós de Taüll ja no és el pantocràtor, sinó el fet que allà els mosquits piquen a l’«ull». És un dels versos d’’Els mosquits’, cançó amb què he repassat més la geografia catalana que a l’EGB: de Cardedeu (m’ha picat en el peu) a Ripoll (en el genoll) o a Mollet (en el culet). Per cert, gran emoció quan la cançó arriba a Barcelona, alguna cosa així com quan Peret repassava els barris de la ciutat a l’himne olímpic i en deia del meu: «’Pa quien busque novio, mercao San Antonio’».

Notícies relacionades

El plaer de disfrutar d’una pel·li a l’aire lliure

Patum, el ritme únic de la festa de Berga

L’he seguit més en concert que els meus grups favorits i la seva obra de teatre sobre la covid va ser el primer espectacle en directe que vaig veure després dels confinaments: llàgrimes quan van cantar ‘Bye bye monstre’. 

Ara que per fi el més gran ha entès que Messi no torna al Barça, caldrà explicar-li a tots dos (també a la que em pinça el nas: ‘¡que cantis!’) que es retira Dàmaris. Tot i que, a partir d’ara, cada vegada que algú em torni a dir que he escrit una novel·la de Barcelona, contestaré: «M’ha picat a la panxona».