El jardí secret d’Alicia és a l’Eixample, per Miqui Otero

Soc a l’Alice Secret Garden amb la meva família. A Barcelona es diu molt alegrement allò de «secret», quan normalment ho és a veus. La paraula secret és com la paraula Digestive, aquestes galetes a la caixa de les quals després s’aclareix que «no són digestives». Però aquest jardí cocteleria una mica clandestí sí que ho és, perquè almenys jo no havia vingut mai. 

El cau per entrar-hi és el bar restaurant que porta el nom de l’heroïna de Lewis Carroll, des de sempre decorat amb motius de la novel·la. A l’entrada del jardí, una noia molt amable ens rep. Ho fa en anglès. Queda clar que el jardí és secret, llevat de per als turistes i ‘expats’ que miren Tripadvisor i coneixen aquest oasi frondós ambientat amb kènties, cactus, arbres i miralls al centre d’una illa de l’Eixample (Pau Claris, 90).

Els miralls compleixen una doble funció: representen un bon homenatge al que va trobar Alicia de l’altre costat del vidre i serveixen perquè la gran majoria de joves que beuen pugui revisar-se per després fer minivídeos de TikTok (en vaig comptabilitzar uns 20). L’ambient, s’ha de dir, és fantàstic, allunyat dels carrils dels cotxes i fins i tot de la realitat de Barcelona.

View this post on Instagram

A post shared by Alice Secret Garden (@alicesecret_garden)

Veig aquest jardí i penso en altres terrasses que van tancar, com la d’El Camello, on vaig fumar i vaig riure molt, o les de les cases okupes berlineses que tant ens impressionaven a principis de la dècada dels 2000 (amb aquesta decoració boja de maniquins, teles avariades, bicis i marcs d’oripell). Però, com es diu al conte: «És un tipus de memòria molt pobra la que només funciona cap enrere». Així que penso en altres terrasses secretes de la ciutat actual, com la de l’Antic Teatre o la de La Graciosa.

Psicodèlia amable

Notícies relacionades

Un recorregut comercial d’1,5 quilòmetres

Pollastre indi, mantega i vi natural

Tot i que sí que hi ha una Alicia (la meva parella sempre em va recordar el personatge i un dibuix d’Alicia va ser un dels meus primers regals), no hi ha barreters bojos, gats de Cheshire o reines de cors. Sí hi ha molt Tararí i Tararà, parella d’amics compenetrats que, esperonats per la birra, completen la frase de l’altre. Hi ha, també, molt anglès molt ianqui, molt italià i molt francès. I l’entorn té alguna cosa de psicodèlia amable. Sobretot pel gran bolet de barret vermell amb pics blancs que presideix el jardí. En realitat, la del conte i també aquesta, de cartró pedra i enorme, és un fong anomenat ‘Amanita muscaria’. El meu fill diu que és la que menja Super Mario i no li dic que no. Però afegeixo que aquest bolet té alguns dels noms més graciosos del món vegetal, sent ‘reig foll’ el número u.

La tarda cau, tot i que aquí només es nota perquè hi ha qui demana tapes i hamburgueses que fa passar amb còctels i gerres. Tots ells, com a ‘Alicia’, sembla que celebrin un aniversari, però en realitat celebren un ‘cumpledías’, avui, ahir i demà. I jo penso en quan Alicia li pregunta al conill blanc: «¿Quant és per sempre?». I l’animal contesta: «De vegades, només un segon». O un xarrup.