A menys d’un metre de Zeleste, per Miqui Otero

Víctor Jou, que acaba de morir als 84 anys, va aconseguir veure a aquesta distància Eric Clapton a l’escenari del club Marquee, a Londres, i just allà va atrapar la idea que canviaria la història de la música a Barcelona: fundaria la sala Zeleste el maig de 1973.

Es diu que després va gestar la idea en un dels apartaments de la llegendària Casa Fullà, aquest edifici imaginat per Òscar Tusquets per a una vida gairebé en comunitat. Allà, benvinguts, passeu passeu, que casa meva és casa vostra, si és que hi ha casa d’algú, en aquesta espècie de pis franc especialment agitat abans de la mort de Franco, o d’episodi pilot de la idea de llibertat, va morir Joan Brossa, allà compartien xefles Marta Pessarrodona i Ana M. Briongos, allà Pau Malvido (el germà maleït dels Maragall) convidava els músics al terrat, on també treien papers els comiquers ‘underground’. Allà, Jou es creuava a l’ascensor amb Elisa Sol, llavors una estudiant de 17 anys, que ho observava bocabadada, també, a menys d’un metre de distància i que, d’alguna manera, també atrapava una fascinació. «No semblava d’aquí. Aquells ulls i aquells cabells». 

View this post on Instagram

A post shared by Razzmatazz Clubs (@razzmatazzclubs)

Tots hem vist fotos del Jou jove, un dels personatges clau en la història de la música i la contracultura barcelonina: cabells en capa praliné i ulls clars. Però és clar, no és el mateix que trobar-te’l en un ascensor el 1974: «Realment semblava un àngel celestial. Li quedava bé el nom de Zeleste». Perquè va muntar aquesta sala, meca de l’ona laietana, però també una escola lliure de música, a més d’estar darrere del festival Canet Rock o del Mercat de Música Viva de Vic, entre moltes altres coses, no totes ben reconegudes. Però tots tenim una vida pública i després una de privada (i fins a una tercera de secreta) i de la segona només poden parlar els que el van disfrutar a menys d’un metre.

Com l’Elisa, la mare de dos dels meus millors amics, inquilina temporal en una de les vivendes de la Casa Fullà mentre cuidava una neboda i, en el futur, cunyada de Jou: «Recordo els aniversaris en aquests passadissos enormes de l’edifici, com les cases estaven obertes a tots els veïns i també, i molt especialment, la revetlla de Sant Joan del 73 o el 74. Jo venia de Lleida, on calia demanar permís al bisbe fins i tot per obrir una cafeteria, i em trobo allò. Recordo les pintes, les abraçades i la música, els tambors.» Les veritats del tambor, cantava el Gato Pérez, que li devia alguna de les seves set vides a Jou. 

«Un somiador pragmàtic»

De Zeleste, l’Elisa recorda la cortina vermella, les taules de marbre, els llums. De Jou, que era la tranquil·litat en persona, la contenció i l’elegància gairebé ‘british’, també la sornegueria. I que després de quedar-se sense Zeleste havia tornat a la feina. Jou era assessor del Col.legi d’Arquitectes i aparellador. Deia Zappa que «escriure sobre música és com ballar sobre arquitectura», però Zapppa no havia conegut a Jou a menys d’un metre. 

Notícies relacionades

Un recorregut comercial d’1,5 quilòmetres

Pollastre indi, mantega i vi natural

Sí que ho van fer els fills de l’Elisa, els meus amics, l’Álvaro i també el Lope, que el retrata així: «Un enginyer del Mediterrani, un somiador pragmàtic, un mestre humil, un tipus molt guapo sense vanitat i un home de negocis sense avarícia. El Víctor era d’un blau preciós, com els seus ulls i les seves filles, Maria i Júlia, que són dos àngels.» Tot rima.

La seva dona i les seves filles, que li van posar música a l’hospital, cançons de Clapton, Young o Sisa, per exemple, fins a l’últim moment, quan s’obren els llums i s’abandona la sala de ball.