'Mirai, mi hermana pequeña': viatge immaterial al fons de la família

El japonès Mamoru Hosoda ha estat creant durant tota la seva carrera fantasies animades increïblement imaginatives i estilitzades a fi d’explorar dinàmiques familiars i, en especial, les complexitats de la paternitat. Sobre el paper, la seva setena pel·lícula pot semblar relativament mundana; a diferència de les anteriors, al cap i a la fi, no inclou llops amb faccions humanes ni intel·ligències artificials que intenten destruir la Terra, sinó només una prole que intenta sobreviure a les adversitats i aprendre’n. En realitat, no és tan senzill.

Mirai ofereix una mirada caleidoscòpica a tot un historial familiar a partir de l’experiència –potser il·lusòria– de Kun, un mocós de quatre anys mimat i propens a l’enrabiada que veu com el seu regnat a casa es posa en perill amb l’arribada de la seva nova germana, Mirai. Sobrepassats per l’atac de gelosia, la mare i el pare lluiten per evitar que la negativitat del nen degeneri en violència mentre miren de sobreposar-se a l’esgotament, l’estrès laboral i les disputes maritals.

Un món imaginari

Notícies relacionades

Un encreuament de camins

Entre l’ou farcit i el cubanito

Atès l’escàs èxit de les seves demandes d’atenció i els rampells egoistes, Kun es refugia en el món imaginari que descobreix al pati de la casa, i en el qual comença a ser visitat per aparicions d’éssers estimats del seu passat, el seu present i el seu futur: hi acudeixen la seva mare quan tenia la mateixa edat; el seu avi, que ha mort fa poc; una versió adolescent de la petita Mirai, i un príncep que resulta ser el gos familiar. Gràcies a aquestes trobades, Kun aprendrà a entendre que, igual que ell, els adults pateixen i senten decepcions i mereixen compassió, i que tant ell com la seva germana són dos punts en un continu genealògic que s’estén endarrere i endavant.

Mirai adopta el pueril punt de vista del seu protagonista, cosa que significa que no es pren excessives molèsties a buscar explicacions a aquestes presències màgiques; així mateix, adopta els ritmes vitals i el temperament propis d’un nen, capritxós i obstinat i propens als canvis d’humor. Per això, per descomptat, compta amb l’ajuda dels dibuixos de Hosoda, que enlluernen sense necessitat de cridar l’atenció sobre si mateixos i remarquen l’impacte emocional de la història, recordant-nos que la millor animació té l’habilitat per accedir a l’essència dels sentiments i l’experiència humans amb una precisió i una fondària que el cine d’acció real gairebé mai assoleix. Garantim que, al final de la projecció de Mirai, els nens entre el públic estaran bocabadats; els seus pares, mentrestant, tindran un nus al coll.