Natació Barcelona, més que un club

Gabi Hernández s’ha passat la vida a l’aigua. Ha perdut el compte dels milers de metres que ha nedat, dels partits de waterpolo que ha jugat, dels gols que ha marcat, dels pals que ha rebut i ha repartit. S’ha penjat unes quantes medalles, entre elles un or de campió del món (Fukuoka, 2001), adornat pel reconeixement com a millor jugador (va marcar tres dels quatre gols en la final) i fins fa uns mesos va ocupar el càrrec de seleccionador.

Però lluny de distanciar-se de la piscina, com passa amb altres companys (Manel Estiarte assegura que no ha tornat a nedar des que es va retirar), un dels seus racons preferits, el petit paradís on se sent a la glòria, el manté a prop de tots aquells anys ficat a l’aigua. 

BONS RECORDS

El Club Natació Barcelona és l’oasi on més desconnecta. De tant en tant, també el fa entrar al túnel del temps: «Em porta molt bons records perquè aquí és on vaig començar a jugar al més alt nivell i sempre et trobes amics d’aquella època. L’entorn ha canviat molt. Abans la platja estava tancada i no venia gairebé ningú de la ciutat. Ara és increïble».

Notícies relacionades

Una fantasia immersiva amb 600.000 globus

Jardins secrets i piscines en els millors interiors d’illa de BCN

Va jugar tres anys al club i precisament per aquells temps d’entrenar i entrenar sota sostre, l’única instal·lació que no trepitja ni per casualitat és la piscina coberta. «Per als waterpolistes, nedar era la part lletja d’aquest esport. Així que gairebé em fa claustrofòbia. La piscina a l’aire lliure és vida».

I al CNB n’hi ha dues, una d’elles aigua salada a la temperatura del mar. «És un club amb molta tradició, amb molt encant, amb socis de tota la vida, i un racó privilegiat, no només de Barcelona, sinó d’Europa». En el fons, com tots els socis, per a Gabi el CNB és més que un club.